Un retorn, una petita victòria. Bengales roges i una traca donaven la benvinguda a l’Adrià Carrasco. La plaça de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, la ciutat de la qual va haver de fugir ara fa tres anys, s’omplia per celebrar la fi de l’exili belga del jove activista. El membre del CDR acusat de terrorisme no era a la plaça, però sí que havia comparegut el matí del mateix 11 de gener a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per anunciar que la seva causa havia estat arxivada i per fer visible el seu retorn.
Carrasco evita, així, seure davant dels tribunals per una causa que s’ha demostrat impossible de sostenir i que va tenir més ressò entre certs mitjans més que no pas base judicial. La condemna, per a ell, tal com explicaven des del grup de suport que l’ha acompanyat els darrers anys, han estat ja les desenes de nits que ha passat lluny de casa, separat a la força dels seus. De fet, ja han passat més de mil dies d’aquell missatge escrit en el temor de la nit del 10 d’abril de 2018.
“Són les sis del matí quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes [...] Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por”.
És la verbalització de les sospites d’un jove que en aquell moment tenia tot just 25 anys i descansava a casa els seus pares, a Esplugues de Llobregat. Activista, membre dels CDR, tècnic de so, escolta… Tota una vida quedaria en suspens. Un instint el duria a ‘Dormir amb les sabates posades’, nom del documental que relata la seva història i que el cap de setmana abans de retorn de l’Adri Carrasco a Catalunya es va emetre pel canal 33. Carrasco activava l’alerta definitiva en sentir trucar de matinada.
“Sabia que no em deixaria sotmetre a una justícia il·legítima que no reconec. Ho vaig tenir tot clar quan van trucar a la porta. No vaig haver de pensar. Vaig marxar”, explicava en aquesta revista pocs mesos després d’arribar a Brussel·les, on passaria quasi tres anys d’exili.
El camí fins allà no havia estat tampoc senzill. Una finestra va ser la via per fugir d’una suposada operació antiterrorista contra els CDR, que de mica en mica s’ha anat fent fonedissa, constatant la manca de base de les acusacions. Era l’inici de dos mesos de clandestinitat, de silencis i de xarxes de complicitat submergides que li permetrien enfilar el camí de l’exili i escapar de les grapes de la Guàrdia Civil. No tindria la mateixa sort la també CDR Tamara Carrasco, que també ha vist com l’acusació contra ella dequeia després de dos dies de presó, primer, i la prohibició de sortir del seu municipi de Viladecans, també al Baix Llobregat, finalment.
Les setmanes del trajecte cap a l’exili serien de les més complicades per a les persones properes a Adrià Carrasco. Tota una xarxa de suport que es recosiria al voltant de la plataforma ‘Adri, et volem a casa’. “Estàvem molt preocupades perquè no sabíem de la situació. És cert que, si no en saps res, pots entendre que no l’havien agafat. Però quan més tard ens va dir que estava a l’exili, va ser una mena d’alliberament”, explicava a aquest setmanari l’Efrem, un dels portaveus de la plataforma, el juny de 2018.
També van alçar la veu, de seguida, els pares. En Sergi Carrasco i en especial la seva mare, la Núria Tarrés. Després d’aquell 10 d’abril van viure fora de casa durant unes setmanes. El record del seu fill els feia impossible fer vida a la llar familiar.
“Com que el que han fet és tan injust, a nosaltres ens dona valentia i coratge. Com a tot familiar. Ho expliquen molt bé les famílies dels joves d'Altsasu. Davant una cosa així, si vius pensant en quina desgràcia t'ha tocat, t'ensorres, et deprimeixes, et tanques a casa i no et mous. Però també ho pots afrontar pensant que t'ha tocat formar part d'una cosa negativa. I lluites”, explicava la Núria Tarrés a aquest setmanari un any després que el seu fill marxés a l’exili.
Des d’un pis de Brussel·les, Adrià Carrasco ha combinat l’activisme antirepressiu amb feines de tècnic de so. Hi va anar a parar per les xarxes antirepressives que, amb anterioritat, havien teixit els membres del Govern català que són a la capital belga, així com també el raper mallorquí Valtonyc, que recentment ha perdut la seva mare a l’exili estant. En una entrevista en aquest mitjà, pocs mesos després d’exiliar-se, Carrasco parlava de la realitat que suposava per a ell, sempre a cavall entre l’independentisme d’esquerres i els sectors més llibertaris dels moviments socials, coincidir amb persones que quedaven tan lluny de les seves arrels polítiques.
“Sempre he tingut clar que els CDR compartirien lluita amb gent poc afí políticament per assolir la República. Aquell treball d’acceptació dels companys de lluita ja el tenia plantejat. Això no impedeix que a vegades vegi contradiccions i coses que no m’agraden. Però intento deixar-les de banda, aparcar-les per un temps —les que es poden aparcar, evidentment— perquè tenim un enemic comú i si no ens unim contra ell, segurament no el podrem vèncer. Amb guerres obertes no anem enlloc. A banda d’això, penso que han de continuar presents les lluites de classe per evitar desnonaments i per aconseguir més drets laborals”.
És el context d’un exili particular. No ser una persona de rellevància pública abans de fugir ha dut Carrasco a haver de lluitar també contra l’oblit. I de fet, la seva presència pública ha anat variant els darrers mesos en funció de les notícies del seu procediment judicial. Les darreres, aquelles que posaven fi a la causa contra ell. Després de mesos en què diferents tribunals es van anar passant la pilota del cas, ha estat el jutjat de Granollers el que ha dictaminat que no hi havia proves suficients com per mantenir-lo encausat.
La parafernàlia de l’operatiu policial del 10 d’abril de 2018, els policies amb passamuntanyes i les càmeres de mitjans esperant a la porta de les cases de l’Adri i la Tamara Carrasco ha resultat ser, només, l’estratagema per intentar fer pesar sobre l’independentisme l’ombra del terrorisme. Tot i això, l’arxivament de la causa posa fi a tres anys d’exili que han estat una condemna sense judici per a l’activista d’Esplugues de Llobregat.