—Vostè va conduir diverses persones fins a Saint-Martin-Le-Beau durant molts anys, en una mena de captació de tarradellistes...
—Si els que arribaven a Saint-Martin-Le-Beau eren antitarradellistes, Tarradellas els neutralitzava; si ja eren tarradellistes, llavors tornaven embalats. Pocs tornaven indiferents. Tarradellas tenia una gran força de persuasió.
—Però l'autoritat moral sobre els partits polítics se li feia difícil...
—El PSUC, Unió Democràtica, el Front Nacional, els mateixos socialistes i, posteriorment, el partit de Jordi Pujol, reivindicaven una Catalunya absolutament nova, però recuperar les institucions els era el de menys. I en certa manera, com que Tarradellas representava les institucions, no comptava.
—Tarradellas també havia dit que no volia comptar amb cap partit...
—Era un home dur i tenia una visió estricta d'allò que havia de fer. Deiaque no era de cap partit i que no volia
comptar amb cap partit, sinó amb el poble en general. I ningú el feia canviar d'opinió.
—Això el va portar a enfrontaments...
—Tarradellas anava contra aquells que eren contraris a la seva idea, ja fos l'abat de Montserrat, la Comissió Claudi
Ametlla, l'Òmnium Cultural, o qui fos.
—Com era la vida de Tarradellas a Saint-Martin-Le-Beau?
—La famosa història que Tarradellas s'havia quedat amb els fons de la Generalitat i que disposava de molts milions és una pura fantasia. Quan va sortir de Catalunya, la Generalitat no tenia ni cinc de calaix, els fons havien estat lliurats al govern espanyol. A Saint-Martin-Le-Beau, Tarradellas vivia del que donava l'explotació d'una vinya propietat dels seus pares, que arribava només per poder pagar els viatges i la correspondència, unes cartes confidencials de les quals es feien 10.000 exemplars. Tot el mite de la fortuna de Tarradellas, doncs, és fals.
—Per a què servien aquelles cartes confidencials?
—Tenien sempre una finalitat. Per a carregar-se Òmnium Cultural, per a explicar què passava a Montserrat, o per a explicar activitats que ell creia no vàlides. A les cartes sempre hi havia la indicació «còpia confidencial», i es comptaven per milers.
Era la forma que tenia Tarradellas d'expressar-se i de donar-se a conèixer, i creia que hi havia sectors del país que l'entenien i que hi estaven d'acord. Altres sectors se sentien al·ludits i es decantaven contra ell.
—Per què no havia retornat abans del 77?
—Ell recomanava a tots els exiliats que tornessin. Deia a tothom que la feina s'havia de fer a l'interior. Però ell, precisament, creia que s'havia de quedar fora, perquè havia de representar la institució. I era la forma de no haver de claudicar.
—I quan començà a veure's amb representants de l'Estat espanyol?
—Va ser un engany a mitges. Després de l'11 de Setembre del milió de persones, el govern espanyol va pensar que si jugava la carta Tarradellas, sabent que les forces polítiques de Catalunya hi estaven en contra, dividiria el país. Però Tarradellas no es deixava enganyar. Tenia al cap poder seure al Palau de la Generalitat, i la resta ja vindria després. Creia que, ni que fos nomenat pel rei, l'important era que a Catalunya hi hagués un president. Així va ser, i els partits polítics aviat van transigir.
—L'arxiu Tarradellas és tan important com es pot suposar?
—L'arxiu té diverses vessants. Una part important fa referència a la guerra civil. Tarradellas sempre anava escrivint, amb una lletra infernal, en unes llibretes que duia sempre a sobre. Una altra part és la seva correspondència personal. Rebia moltes cartes i n'escrivia també moltes. De tota l'època de l'exili hi ha una correspondència important, amb els exiliats d'Europa i d'Amèrica.
—Es pot dir que és un arxiu complet i únic?
—A partir del 1961, jo li faig d'enllaç amb l'interior i tinc per duplicat quasi tot el que ell pensava. Ens trucàvem almenys una vegada a la setmana i guardo en una mena de dietari, escrit en blau, el que jo li comunicava i en vermell el que em deia ell. Això durant setze anys. També guardo la correspondència. Ens escrivíem amb adreces fictícies. I teníem un codi per a evitar els noms reals de les persones.
—Per exemple?
—Jordi Pujol era el Zaragoza, Andreu Abelló era el Moro, Joan Sansa era el Sarracen, Jaume Carner era el Vendrell...
—I d'aquí uns anys, l'arxiu que és guardat a Poblet ens explicarà altres coses sorprenents?
—Miri, la documentació més preuada, la que Tarradellas no volia que ningú veiés, no és a Poblet. No s'ha perdut. Tinc la certesa que la té algú altre. Però no és a Poblet.
—Qui diu que la té?
—Ha, ha..., no ho sé, no ho sé.
—Quina opinió tenia Tarradellas del seu successor a la presidència de la Generalitat?
—Abans de conèixer Jordi Pujol, a Tarradellas li feia una certa il·lusió conèixer-lo. Li coneixia la trajectòria i sempre deia que havia de conèixer Pujol, perquè se li endevinava una certa categoria. Després va haver-hi incomprensió mútua. Pujol no s'havia cregut mai que Tarradellas tornaria i que seria el primer president de la Generalitat restaurada. Alhora Tarradellas estava convençut que sí. Això feia que no s'entenguessin.
—Era un republicà, Tarradellas?
—La seva joventut va estar marcada pel republicanisme dels anys trenta. Això és difícil de deslligar. Que acceptés el marquesat o que tingués un gran respecte pel rei actual, no vol dir que veiés en la monarquia una institució moderna. Ell no es va amagar mai de dir-se republicà, però, en canvi, tampoc de ser joancarlista.
—Quines manies tenia?
—Tarradellas pertanyia a una raça que ja ha desaparegut. Era un home educat. Sempre deia que els catalans —ell també s'hi comptava— eren uns mal educats. Creia que el protocol era important. Ressuscità la corbata en els homes i es mostrà contrari als pantalons en les dones. Però, tot, només quan l'ocasió ho requeria. També tenia altres manies. Portava les cartes personalment a correus, per assegurar-se que arribarien.
—I manies polítiques?
—Era antifeminista, en política. Sense conèixer la dona d'un polític no es pot conèixer al polític, deia. Judicava molt els homes pel caràcter de les dones, però no les volia al davant quan parlava de política.
—Quins trets definien el seu caràcter?
—D'una banda era afectuós i sentimental. D'altra, quan es tractava de fotre crits, també era el número u. I era molt estricte amb ell mateix. M'havia ensenyat blaus a la cuixa, de pessigades que es feia a si mateix quan algú l'incordiava. Per aguantar-se de respondre, per no saltar, es pessigava.
—Amb qui s'havia hagut de pessigar?
—Ha, ha..., ara, tampoc no ho recordo.
—Quin sostre polític hauria volgut per a Catalunya?
—No era un bufanúvols polític. Era absolutament realista i deia que Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos. I els catalans, desgraciadament, volem molt poca cosa. Els catalans som conservadors, porucs. Som un poble, en certa manera, tuïts pels anys d'estar sotmesos a un estat que no ens agrada. La idea d'una Catalunya plena, independent, Tarradellas no se l'havia proposada mai. Sempre deia que els catalans no tenim experiència d'estadistes i que n'havíem d'aprendre. Tanmateix, mai no l'havia sentit parlar d'utopies.