Els blavers del “Reino de Valencia”, tan terriblement ignorants com estúpidament ultralocalistes, afirmen que l’allioli és una salsa exclusivament valenciana. Diuen que els altres –els catalans, és clar– els l’han furtat, com la paella.
L’allioli és una de les més antigues salses de Catalunya, la Catalunya Nord, Andorra, la Franja, les Illes Balears i el País Valencià, de sud a nord. També la podem trobar a la Provença (aïoli) i a Occitània (alhòli). Jacques Bonnadier va escriure un Petit traité amoureux de l'aïoli, on diu unes quantes bestieses, com ara que es tracta a França quan es parla de la cuina occitana o catalana. A la Catalunya Nord és molt corrent i mai no falta a la cargolada, la costellada o xulles de corder a la brasa, típics de la cuina local.
Francisco G. Seijo Alonso, al llibre Gastronomia de la provincia de Alicante (1977, tercera edició), a l’apartat de salses, només hi fa sortir l’allioli i el que en diu caldo colorado, que atribueix a Albatera i Cox (poblacions del Baix Segura) i que en realitat no és una salsa, sinó un plat de bacallà amb nyores i altres ingredients, similar a la borra o borreta. Josep Guardiola i Ortiz, a Gastronomía alicantina (publicat als anys trenta del segle XX) en fa una encertada descripció. Però a molts llocs del sud no s’anomena allioli, sinó simplement alls.
En la cuina del País Valencià, de nord a sud, és ben conegut i practicat. Però en la cuina catalana s’utilitza no solament com a salsa d’acompanyament de diversos plats, sinó també com a salsa per a lligar els plats, tant de carn com de peix –és l’allioli negat, que es posa al final de la cocció, i és imprescindible en els suquets de peix i molts guisats de carn. En els receptaris antics, a la major part de plats i guisats amb salsa hi apareix la menció de l’allioli negat.
No em puc resistir a transcriure el text d’un periòdic digital titulat Oconowocc, que ens fa veure que, malgrat l’enunciat, l’allioli no és un tema eròtic –ja ho veuran més endavant–, sinó polític: ”Una vez más, como este país que se llama España es un poco absurdo, ahora hay una región de España llamada Cataluña, concretamente Tarragona, que quiere hacer del «alioli», o «ajoaceite» de toda la vida, la salsa nacional catalana por excelencia. ¿Qué implica esto? Bueno, que en Cataluña se diga y se acepte que el alioli es un invento catalán. Claro, con todo lo que está cayendo, curioso es que ahora se plantee esta so (sic) chorrada, teniendo en cuenta de que precisamente Cataluña tiene problemas más acuciantes que resolver”... Amb això els dóno la raó! Insisteixen a parlar de Tarragona, però resulta que la proposta de fer de l’allioli una “salsa nacional catalana”, que ja va ser contestada per un servidor, va sortir al poble de Creixell, a l’Alt Empordà. Ja es veu que van tan curts de geografia com d’intel·ligència.
“Pues en medio de todos estos problemas, he aquí este planteamiento de gente que seguramente no tendrá mucho que hacer y ahora se polemiza con el tema del «alioli», o «ajoaceite». Dicen que incluso tienen más de 1.000 firmas para que se considere la salsa nacional de Cataluña, pero claro, ahí hay varias contradicciones: primero, si es de Cataluña no puede ser nacional, sino autonómica, esto para empezar. Segundo, por muchas miles de firmas que hayan, en Valencia se utiliza el alioli toda la vida, desde hace siglos, igual que en Aragón. ¿Es que ahora va a ser todo catalán? ¡Qué cosas!, ¿no? No les ha hecho nada de gracia ni en Valencia ni en Aragón que se digan esas cosas, más que nada porque, para qué alguien va a polemizar por esta tonteria ahora? Si se utiliza toda la vida en la Comunidad Valenciana, Cataluña y Aragón, y también por cierto en las Islas Baleares, ¿no será que es porque se utilizaba en la antigua Corona de Aragón, entonces? Pues lo lógico sería que se llamara la «salsa mediterránea», por ejemplo. Pero en absoluto esa mania de nacionalizar todo lo que haya ahí, qué mania nacionalista más irritante. Mientras se resuelve un conflicto que nunca se debió de haber planteado, porque ni se sabe ni hay pruebas históricas que lo demuestren para nada, nos tomaremos un platito de bravas con ajoaceite”. Burrera en estat pur, com s’escau en el món blaver.
També hi ha una burrera catalana, però. Salvador Oliva, Albert Soler, Arcadi Espada o Salvador Sostres en són exemple. Aquest darrer, en un article al Diari de Girona del 15 d’agost de 2019 va publicar un article titulat, justament, “Allioli”, en què utilitzava la salsa per a una de les seves fètides paràboles polítiques:
“El dinar de Waterloo amb tota la colla. Carles Puigdemont preparant l'allioli, que és la salsa de la desgràcia. Tota la pobresa de Catalunya, l'avara misèria dels catalans que per sort deixàrem enrere, està resumida en la cuina de l'all. És l'emmascarador del que s'ha podrit: escau a Puigdemont preparar-lo. Segur que és dels que seu a taula i diu bon profit. El dinar de Waterloo, amb l'allioli, amb la Pilar [Rahola], amb el raper també fugat [Valtònyc], vet aquí l'aparatós museu del folklore i la nul·litat (...) Puigdemont preparant l'allioli explica el que ha passat: és aquest frau, aquesta mascarada, la memòria de la ignorància i de la fam de quan érem un país pobre i groller. Tot treballat al morter. Hi ha una olor de la fatalitat. Hi ha coses pitjors que la distància. Hi ha l'arrossegar-se pudint d'all”.
L’allioli també serveix per fer política. De la bona i de la dolenta.