Sempre és positiu que es tradueixin al català textos polítics de referència. Sobretot, aquells que se situen fora dels canons de l'assaig mainstream i que, sovint, qui els vol llegir s'ha de conformar a fer-ho en anglès, castellà o francès.
Per exemple una obra cabdal per al moviment queer, com és La història de la sexualitat del filòsof Michel Foucault, no té cap edició vigent en català. En el cas dels textos feministes, tampoc existeix una traducció nostrada d'un llibre de referència com és El gènere en disputa de la pensadora Judith Butler.
És per aquest motiu que és una bona notícia que Virus -una editorial d'aquelles acostumades a bregar als marges- s'hagi decidit a publicar en català una de les obres més contundents i polèmiques de la literatura feminista, el Manifest SCUM de Valerie Solanas. Més encara, cal destacar-ho, que ho hagi fet sota llicència Creative Commons i amb una estètica portada obra de la il·lustradora Lídia Sardà.
El text, traduït per Anna Lirón i publicat originalment l'any 1966, manté una vigència sorprenent per qui el llegeix en ple 2020. "Que els mascles no saben estimar, que són deficients emocionals i que a causa d'aquestes deficiències emocionals foten el món enlaire. I tots els mals del món emanen d'aquesta incapacitat masculina d'estimar", amb aquestes paraules resumia l'autora el manifest en una entrevista publicada l'any 1977 al setmanari cultural nord-americà The Village Voice i que serveix d'epíleg a l'edició catalana.
Per analitzar el llibre, cal començar pel títol SCUM, que és l'acrònim de Society for Cutting Up Men (Societat per exterminar els homes, en català) i que, literalment, en anglès vol dir escòria. Una entrada contundent que determina el to general de l'obra, incisiva i directa. Deixa obert, però, el debat sobre si el sentit del text és literal o si bé Solanas cercava amb les seves línies fer una crítica paròdica i satírica del patriarcat, construint una mena de mirall invers.
"Vist que és una dona incompleta, el mascle es passa la vida mirant de completar-se, d'esdevenir una dona. Per aconseguir-ho, busca la dona a totes hores, hi confraternitza, procura viure a través seu i fondre-s'hi, mentre afirma com a pròpies totes les característiques femenines -fortalesa, independència emocional, força, dinamisme, decisió, fredor, objectivitat, seguretat, valentia, integritat, vitalitat, intensitat, profunditat de caràcter, esplendor, etc.- alhora que projecta en les dones els trets masculins: vanitat, frivolitat, trivialitat, feblesa, etc.", argumenta l'escriptora en un dels fragments inicials de text.
Psicòloga de formació, Solanas fa un tomb a la teoria de Sigmund Freud segons la qual les dones patirien 'enveja del penis' d'ençà que descobreixen de les diferències anatòmiques entre sexes, moment en què, segons l'autor la nena se sentiria lesionada en comparació amb els nens i desitjaria posseir, també, un penis. L'autora construeix el seu relat, doncs, a partir de capgirar aquesta explicació i argumentar que, el cert, és que són els "homes els que tenen enveja del cony".
L'escrit, a més, es carrega de tints que situen l'autora en una perspectiva nítidament antiautoriatària i anticapitalista: "vist que no té fe en el seu jo inexistent, que és innecessàriament competitiu i, per naturalesa, incapaç de cooperar, el mascle necessita la direcció i el control externs. Per això ha creat les autoritats -els sacerdots, els experts, els patrons, els dirigents, etc.- i el govern. Atès que vol que la dona (mama) el guiï, però és incapaç d'acceptar-ho (al capdavall ell és un home), atès que vol fer el paper de dona, usurpar la funció femenina de guia i protectora, s'encarrega que totes les autoritats siguin homes". Afegeix, a més, que no veu cap necessitat "formada per éssers racionals capaços de sentir empatia pels altres" hagi de "tenir govern, lleis o dirigents".
Solanas, que va patir abusos per part del seu pare i el seu avi durant la infantesa i fugir de casa del darrer quan tenia quinze anys, va fer-se molt coneguda després de disparar a l'artista Andy Warhol l'any 1968. Arran d'aquests fets, l'escriptora fou psiquiatritzada. Des de llavors la lectura de la seva obra ha estat fortament mediatitzada pels esdeveniments i la recerca de polèmica.
No obstant això, el text cal entendre'l com un dels principals exponents del feminisme radical dels anys setanta. Un cop superat l'impacte retòric d'un text -amb tocs de punk avant la lettre- que proposa obertament l'assassinat sistemàtic d'homes i els tracta de deficients, l'escrit es revela com una eficaç crítica del sistema patriarcal.