"En els papers que parlen dels vells costums del país, el dinar de Nadal, i sobretot el dinar de Nadal de Barcelona, té un lloc destacat, per haver estat objecte d'una composició i una elaboració especials". Això ho va escriure Josep Pla. Però aquest costum és obviat de forma contundent i supremacista pels mitjans espanyols –ràdio, TV, premsa– que, de forma sistemàtica, inclouen Catalunya i la seva gastronomia dins Espanya, tot bombardejant-nos amb la “Nochebuena”.
A Catalunya, la Nit de Nadal es basava en el tió familiar, la xocolatada, la Missa del Gall o la visita a un pessebre vivent, seguit d’un ressopó lleuger.
Els catalans, per tant, tenim la pròpia celebració nacional de Nadal. A part del tió, que solia portar els torrons i altres llaminadures, celebrem dos àpats –al migdia–, un per Nadal i l’altre per Sant Esteve. Conseqüentment, aquests àpats no són a còpia de peix –menjar lògic si és un sopar de “Nochebuena”, tal com es fa a Espanya, Galícia o el País Basc–, sinó d’altres plats característics i eminentment carnívors.
Això no impedeix, atès que els catalans sempre sumem i mai restem, que també hàgim incorporat el menjar de la Nit de Nadal, els polvorones o mantecados espanyols, però també el tronc de Nadal francès o el panettone italià. Poden dir el mateix els espanyols? Em temo que no... a més, tal com ha aparegut a les xarxes, es dedicaran a beure “Licor 155” (elaborat a Astúries) i procuraran que el cava no sigui català.
Alguns dels plats de Nadal són poc coneguts, com ara l’allioli de Nadal, un superb allioli del Ripollès i d'altres comarques de muntanya. L’allioli corrent es feia tot l’any, però sobretot a l’hivern, i per Nadal no mancava mai, ja que menjava per esmorzar, i jo ho vagi viure a casa, en un medi rural, de petit. Al Pallars es feia amb codony, i a la resta del Pirineu també amb codony, pera, poma, etc.; a casa (Pla de l’Estany) amb taronja agra. Igualment, en algunes comarques el més tradicional era menjar xai, sobretot si se’n disposava: sembla que la dita tradicional “Ara ve Nadal, matarem el gall” deia, en realitat, “matarem el xai”.
Altrament, menjar escudella i carn d’olla amb galets, no era pas, ni de bon tros, un costum existent a tot Catalunya i, originàriament, se solia centrar a l’àrea de Barcelona. Fora d’aquí, si de cas, els macarrons substituïen els galets. En canvi, semblen de caràcter molt general –sigui com a menjar del dia de Nadal o de Sant Esteve–, els canelons. I naturalment, les neules i els torrons, cada cop més acompanyats, com hem dit abans, pels polvorones, el tronc de Nadal o el panettone.
També en algunes famílies s’ha introduït el costum de menjar marisc –molt propi d’Espanya o, per influència occitano-francesa, foie gras.
Ara bé, en molts altres països hi preval la carn, i fins i tot a Amèrica llatina, on hi domina el godall, porcella o lechón (Veneçuela, Cuba, etc.). No volem pas privar ningú del fet que vulgui menjar besuc al forn o marisc –correntment al doble de preu que en altres èpoques, i que la publicitat dels hípers ens vol vendre, tossudament– ni que tampoc no volem impedir que es mengi “cuina de disseny”, esferificada o no; però els menús de Nadal, als països de l’arc mediterrani, ofereixen també uns plats concrets, carregats d'història. El gironí i ciutadà valencià Francesc Eiximenis, a Com usar bé de beure e menjar (segle XIV) ja parla de l’olla, i diu que és el plat comú dels catalans. Hi és afí el putxero valencià, -nom d’origen espanyol que ha suplantat el genuí d’olla.
El putxero, com l’escudella i carn d’olla de Catalunya, ha esdevingut el plat més emblemàtic de les festes de Nadal, que reuneix tota la família. De fet, sobretot a les grans ciutats, potser és l’única vegada a l’any que es degusta aquest plat tan saborós com complet.
Plats afins, o el mateix plat sota altres noms, són olla, ollada (Catalunya Nord), bullit d’ossos (Mallorca), sopa i bullit, olla (o putxero ) de les tres abocàs (abocades, serveis), recapte (regió de l’Ebre, Franja), escudella de blat de moro escairat (Berguedà), escudella amb pilotilles (o mandonguilles), escudella dels quatre evangelistes (per les quatre classes de carn), sopa i escudella i carn d’olla (Andorra) i a Eivissa el bullit de carn, o vianda i companatge (Pallars)...
Al País Valencià, com a Catalunya, és un plat típic de la taula de Nadal. Hi ha diverses variants, siguin de Castelló de la Plana, de la Ribera o d’Alacant –putxero amb fassegures o pilotes de carn–, totes fantàstiques.
En algunes comarques valencianes també es fan rostits de Nadal. Per exemple peces d’aviram, a vegades rostides: pollastre, gall dindi o titot, etc., amb fórmules similars a les catalanes o mallorquines.
I, naturalment, la gran aportació dels valencians són els torrons. Començant per les especialitats clàssiques, els d’Alacant, de Xixona i de massapà o fruites. Però, a més hi ha un munt de delicioses especialitats dolces, poc o gens conegudes a Catalunya. Hi trobem el repertori potser més complet d’Europa de dolços de Nadal: coques de torró, massapans, pastissets de cacau, pastissets de cabell d’àngel, casques, casques de reis, casquetes i altres pastes de Nadal, anguiles, pernils i peixos, peladilles o confits, manà, ronyoses (ametles amb sucre) i fruites confitades.
A les Balears també mengen sopa o bullit per Nadal. N’hi ha diverses varietats, però la més comuna és la sopa farcida. Es fa amb galets –n’hi diuen magnòlies o colzets– curulls de carn picada de vedella i porc. El brou, però, és molt més senzill que el català i el valencià. Es fa només amb carn de gallina o gall d’indi i amb alguna verdura. Tampoc porta cigrons ni pilota. Els illencs no mengen carn d’olla el dia de Nadal i es reserven directament pel rostit i sovint els escaldums, un substanciós guisat fet amb els menuts de l’indiot o el pollastre.
Per postres torrons, i a Eivissa la salsa de Nadal, un venerable plat d’origen medieval.