Seria miop creure que l’elecció de Joan Canadell com a número dos de la llista de Barcelona de Junts per Catalunya és només fruit de la descomposició de l’espai postconvergent, que ha portat a què la formació del partit hagi estat un pol d’atracció de friquis com Joan Bonanit o Rai López Calvet. Fet que no deixa de ser una falta de respecte, malgrat que el partit mateix els hagi promogut, envers la institució que representa el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont.
L’ascens de Joan Canadell no s’entén sense els sopars grocs, els mercats amb marxandatge per la independència –Canadell mateix és l’inventor de la MaskCat, una màscara que se suposa protectora de la covid-19–; les patums a Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses –per aquest ordre, car els homes sempre són els primers–; les marxes per l’alliberament dels presos que acaben en no-res; els actes d’Òmnium Cultural i l’ANC el dia del consell de ministres a Barcelona per evitar concentracions al lloc de la reunió; el Tsunami Democràtic; els perfils de Twitter #nosurrender, #donecperficiam amb els corresponents pseudònims Almogàver i Ermessenda; els fils de Bernat Deltell dient que té un cosí que coneix un senyor de l’ambaixada de Dinamarca que li ha dit que ho tenim a tocar; els que en peu de pau fan d’escuts humans per criminalitzar els manifestants independentistes davant les forces repressives i d’ocupació; els que protegeixen els contenidors; els de la mirada ferma, digna, amb la mà estesa; les editorials que ens han obsequiat amb els llibres infantils, d’assaig, de poemes, de memòries dels presos i exiliats, dels advocats, dels periodistes, i de qualsevol que doni joc per estampar procés o independència a una coberta.
Joan Canadell és fruit de la mercantilització i la folklorització de l’alliberament nacional català, i de la transformació de l’independentisme en una moral políticament correcta, que té com a finalitat perpetuar els partits en el poder mitjançant l’alliçonament de les masses en, per una banda, un simbolisme beat, si es vol diàleg, i, per l’altra, en un assaig de revolta destralera sense accions tangibles, si es vol mambo. El seu ascens tampoc no s’entén sense el xovinisme inherent al catalanisme, que ha cercat diferenciar-se d’Espanya presentant-se com una nació en sintonia amb els valors europeus –Núria Sadurní i Joan Pujol dixit–, acceptant aquella idea, desgranada per Manuela Boatca, que resa que, als ulls d’Europa, Espanya és vista com un imperi decadent i orientalitzat.
Joan Canadell tracta d’enzes els immigrants espanyols. Mentrestant, Francesc Paquito Ferreras i Manel Carbonell, president i gerent, respectivament, de l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans, van dimitir arran d’un text que identifica els gitanos catalans com a moderns i civilitzats. Alhora, l’esquerra catalanista-unionista, federalista, reivindica que la Tercera República espanyola començarà a Catalunya i que el Principat ha d’alliberar Espanya de l’extrema dreta de Vox, perquè ja se sap que els espanyols voten malament i som els catalans qui hi hem de posar seny.
Qui més ha perfeccionat el discurs que contraposa la Catalunya civilitzada a l’Espanya bàrbara és Esquerra Republicana, en ésser una de les principals defensores que cal ampliar la base independentista amb mesures socials. És una visió doblement estigmatitzadora envers els unionistes catalans, en identificar-los com a pobres i com a pobres sense esperit crític ni consciència nacional, car votaran qui els permeti portar un plat a taula. La promoció de Gabriel Rufián com a pinxo castellanoparlant que fa el milhomes tant al Congreso com al Sálvame afegeix una pàtina etnicista i classista a aquesta visió, que es rebla amb la idea que Catalunya, més que una nació caracteritzada per una llengua, cultura i història pròpies, ho és per uns valors cívics, com ara el benestar, la democràcia o l’acollida de refugiats. Uns valors europeus, cosmopolites; si no fos perquè la Unió Europea ha convertit el Mediterrani en una fossa comuna i el cosmopolitanisme és una forma de globalització que privilegia encara més les cultures fortes.
Si no hi ha sorpreses, l'impacte de Joan Canadell en la política catalana no serà gaire profund. Passi el que passi, l’independentisme hegemònic que l’ha encimbellat, però, seguirà dempeus. Igual que l’extrema dreta catalana, Canadell és l’excés –xovinista, abrandat i amb una visió utilitarista de la immigració– que necessita el sistema per legitimar-se. Canadell és un fill sa del procés. És una peça d’un engranatge que grinyola rosegat per l’òxid, però que se sosté com ho fa un zombi que vaga per l’erm polític i intel·lectual en què s’ha convertit la Catalunya pseudoautonòmica.