No sol ser costum que un riu nasca al cor d’una població. El Gaià, oficialment —i simbòlica—, ho fa. La seua primera aparició pública té lloc a la font de les Canelles. Vuit brocs d’aigua sorgeixen generosament de sengles rostres aproximadament humans. L’obra, d’un barroc contingut (segle XVII), va ser encomanada per Dalmau de Queralt, comte de Queralt i virrei de Catalunya, per tal de pal·liar el descontentament de la població. Segons ho detalla l’historiador Josep Maria Carreras i Tarragó, la cosa anà així: com a compensació pels impostos excessius que la comtessa Maria, mare del comte Dalmau, exigia a la població, aquest va dur a terme una sèrie de millores a la vila, entre les quals l’ordenació de les primeres aigües del Gaià que, fins a la data, corrien lliures. Hi construí la font, uns abeuradors i derivà part del flux cap als safarejos, que encara s’hi conserven, i pavimentà la plaça, a fi d’evitar la presència de fang. Les aigües sobrants corrien sorts ben diverses: la dels abeuradors hauria de regar les hortes conegudes com dels Reguerons, mentre que la dels rentadors era directament abocada al riu. Més enllà, encara, unes canalitzacions en permetrien l’aprofitament per a les basses dels molins, que descobrirem en breu.
Santa Coloma de Queralt conté el pòsit d’una vila amb transcendència: portals, muralla, places porxades —la Major i la de l’Església—, un palau —el dels Comtes de Queralt—, un parell de castells i un consistent call jueu l’acrediten com a epicentre econòmic d’un altiplà eixut, amanit amb turons i alguna serreta encrespada, com la de Queralt, la d’Aguiló o la del Codony. A la Baixa Segarra, s’hi cultiva el cereal, i els jueus del segle XV van fer l’agost amb el negoci del safrà, que exportaven a través del port de Barcelona a tota la Mediterrània i fins a l’Àsia Menor. Avui la vila perviu inerta, capitaneja aquesta subcomarca, dedicada equilibradament al quefer agrícola, malgrat l’imparable despoblament.
Abans d’iniciar el viatge a través del Gaià, caldrà afegir que, en matèria fluvial, Santa Coloma de Queralt pot concebre’s com hub i, per això mateix, ha estat cruïlla històrica de camins: el Gaià defineix un corredor natural que connecta amb la Mediterrània, mentre que el riu Corb, que naix a un parell de quilòmetres, a tocar del poble de Rauric, obre el camí cap a les planes de Ponent. Ara sí, engeguem. Podrem escapar del poble per l’anomenada ruta dels Molins, un itinerari que recorre els primers metres del riu i el seu patrimoni hidràulic, emprant l’històric camí que menava a les diferents instal·lacions de molta. Hi contemplarem el de la Torre, amb la seua bassa de forma triangular i amb un aspecte de conjunt massís, opac, amb obertures desproporcionadament petites. Se’n coneix l’existència des del segle XIII i també un parell de canvis d’identitat, fins que adoptà la definitiva el segle XVII: havia estat anteriorment el molí del Senyor i de Guiribert, respectivament.
Recorrem uns centenars de metres i aviat topem amb les rescloses: la Major, o de l’Escorxador, medieval (amb probabilitat, del segle XIII) desviava l’aigua cap als sis molins que funcionaven en un tram de poc més de dos quilòmetres i mig entre la vila que ens ocupa i Sant Gallard. Es tracta d’una estructura esglaonada, en cascada, equilibradíssima en proporcions i amb el toc magistral de verdor que li confereix el pas de l’aigua.
A menys d’un quilòmetre de l’inici, un aqüeducte salva el Gaià. Fa passar un rec que condueix l’aigua al molí de la Torre. Dels 32 metres de longitud i dos arcs, només en queda un dempeus. Un pou de gel, elevat sobre el riu, és testimoni de les temperatures gèlides del passat. El camí visita el molí del Pocurull, el de Requesens, o del Petronillo; i el del Sol, amb la seua resclosa medieval. Arriba a Sant Gallard, un llogaret amb església romànica, bressol dels avantpassats d’Antoni Gaudí. El Gaià, en aquest punt, enfila sense complexos ni gaires meandres rumb al sud. Pontils és el següent punt habitat. La geografia s’accidenta abans d’arribar-hi. Fa un moment que el riu ha abandonat la perspectiva oberta dels plans rurals; discorre, ara, captiu entre muntanyes d’altura modesta, entre una densa massa de pineda abandonada, perillosament inflamable. Només hi ha lloc per al riu, la carretera i, a tot estirar, un caminoi de terra. Per l’esquerra, se li aboca el riu del Boix. Un fil d’aigua.
Pontils aprofita un meandre, un dels pocs del Gaià, i el pla minúscul que davalla fins al riu, per a plantar-s’hi i colonitzar-lo d’horta. Enfront del poble —quatre cases, un castell, un cementiri—, el riu de Sant Magí hauria de desguassar les aigües de la serra de Brufaganya en temporada de pluges.
L’orografia estreny, encara més si s’escau, el riu. Ara sí, dibuixa un estret engorjat entre els pendents inclements de les costes del Camps i del Balet. Al bell mig, inoportunament, perviu el molí d’en Jonquer. De la instal·lació farinera, en resta ben poca cosa: la sala de moles entre runes i una bassa triangular; indicis de la resclosa nova, del 1926, i de l’antiga, víctima de l’aiguat de Santa Tecla l’any 1874.
La carretera, fina, se subordina al ritme sinuós del Gaià. Avancem sense pressa.
A les portes de Santa Perpètua de Gaià, la resclosa homònima desvia les aigües cap als molins del Soler i del Polvorer. Més enllà del detall, el lloc mereix l’atenció del viatger. Santa Perpètua de Gaià habita una orografia agrest, profunda. Entre parets i cingles, el poble, minúscul, condensa un seguit d’atractius de primer ordre. D’entrada, el tret fotogènic d’un assentament humà mil·lenari, irredempt, enfront de la severitat orogràfica. Del poble, situat al marge esquerre del riu, sobresurten, a tall de reclam, tres fites indefugibles del ram religiós i castrense: a peu de carretera, l’església de Santa Susanna —romànica, essencial, blanquinosa— i enfilats sobre un penyal, la de Santa Maria —renaixentista, en estat ruinós, successora d’un temple anterior— i el castell. La torre, l’element més visible de la fortalesa, posseeix una estructura triangular, única a Catalunya. S’eleva una vintena i mitja de metres, i encara avui els murs que se’n conserven són coronats per merlets. Sembla que el castell apareix en documents del segle XI, tot i que és probable que haguera existit amb anterioritat. El castell de Santa Perpètua forma part del seguit de castells de frontera que preservaren els dominis del Comtat de Barcelona de les possessions andalusines. Al Gaià —ho veurem més endavant—, s’alineen un seguit de fortificacions de l’estil, que han donat lloc a una ruta turística pels castells del seu curs baix.
És ací, i al llarg encara d’alguns quilòmetres, on el Gaià desfila per engorjats i estretors, abans de prendre un respir en desembocar en el paisatge obert de l’Alt Camp. En aquest tram, trobarem algunes obres hidràuliques d’accés no gaire còmode, com la resclosa del desaparegut molí del Rei.
Travessem Seguer, un altre nucli de població mínim; la carretera s’allunya del riu, que solca tossudament el terreny. L’asfalt fa una marrada, s’enfila fins a Esblada, salva amb solvència el congost i retroba el Gaià a Querol. Vora les aigües, inaccessibles en vehicle, el lector avesat a l’excursió podrà descobrir el riu a través del camí fluvial, senyalitzat, que ressegueix el Gaià de cap a cap. Querol és preludi d’un canvi orogràfic: malgrat que el marge dret del riu destaca pels contraforts accidentats de la serra de Comaverd, amb les Agulles (827 m) com a màxima expressió i el castell de Saburella (segles XII-XIII) en qualitat de sentinella aïllat, el viatger podrà pressentir la subtil mutació que s’opera en aquesta geografia closa, derivant cap a espais esponjats, bondadosos, assossegats, que trobarà a partir del Pont d’Armentera.
A Querol hi ha l’anomenat Aixopluc dels Castells de l’Alt Gaià, un espai en forma de porxada situat a la plaça del poble, on s’explica que aquesta zona va tenir un paper clau en la creació de la nació catalana. Ho hem escrit fa unes línies: entre els segles X i XI, fou terra de frontera entre la Catalunya Vella i al-Àndalus, i és per això que per aquell temps s’aixecaren nombroses fortificacions al llarg del Gaià. Hi trobareu, a tall d’il·lustració, dues maquetes que reprodueixen la dimensió d’aquelles fortaleses.
De camí cap al Pont d’Armentera, al voltant del riu apareixen alguns vestigis indefugibles, com la central elèctrica del Molinot. Hi accedirem per pista de terra des de la carretera C-37, passat el punt quilomètric 30 i un parell de quilòmetres abans d’arribar al Pont d’Armentera. Sembla que la instal·lació va aprofitar, com és costum, la presència d’un antic molí draper. La central, construïda a cavall dels segles XIX i XX, havia de generar electricitat per a les indústries tèxtils instal·lades al Pont d’Armentera i a altres poblacions properes.
Abans d’arribar-hi, hi ha el mas d’Esplugues i, als seus peus, la resclosa que derivava aigua cap a la citada central hidroelèctrica. I encara trobarem un punt clau del Gaià, que ara desfila per un congost de dimensions contingudes, però suficients per a generar en el visitant un efecte seductor. Es tracta de l’estret de Biosca, que el camí de les Terres del riu Gaià supera acrobàticament, per mitjà de passarel·les arrapades a les parets del marge dret i d’un pont penjant.
El Pont d’Armentera reclama aturar-s’hi, ni que siga perquè es tractà, en el seu origen, d’una assentament romà durant la construcció de l’aqüeducte que des d’ací havia de proveir d’aigua Tàrraco, i perquè l’estructura circular de la trama urbana conserva reminiscències de la vila closa medieval. Ara bé, la proximitat del monestir de Santes Creus, a quatre quilòmetres, eclipsa la presència d’aquest poble.
El complex cistercenc perviu al marge esquerre del riu que ens ocupa. No ens estendrem en la seua presentació; existeix una quantitat ingent d’informació a la xarxa. No obstant, caldrà recordar que Santes Creus completa la tríada cistercenca de les comarques tarragonines, juntament als monestirs de Poblet —declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO— i Vallbona de les Monges. Com a suggeriment i activitat complementària a la tasca de descoberta fluvial, podreu visitar aquests tres conjunts monàstics, tot seguint la Ruta del Cister, a peu o en bicicleta. I si ho feu en vehicle motoritzat, serà per carreteres locals amb feble intensitat de trànsit.
Als peus de Santes Creus una albereda fa ombra sobre el Gaià, sense complexos. Frondosa, refrescant, garanteix l’aixopluc requerit pel turista els dies de calor. La mata de bosc en qüestió va ser declarada el 1992 espai d’interès natural (EIN), és inclosa dins del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de Catalunya i posteriorment va passar a formar part de la xarxa europea d’espais naturals, Xarxa Natura 2000. La carretera que hi discorre pel seu límit, estreta, alternativa a la principal, mena a Aiguamúrcia, que el Gaià supera còmodament, i aviat es troba amb Vila-rodona. El poble no assoleix la cota dels 1.500 habitants i el seu caràcter rural l’ancora fermament a la vinya. Vila-rodona té motius suficients per a detenir-s’hi. D’entrada, el columbari romà (segle I dC): el singular monument funerari, de dimensions generoses —poc més de deu metres de llargària—, conserva, amb les consegüents restauracions, la memòria de la gestió de la mort en la cultura romana, per mitjà de la ritual incineració.
El castell, medieval, conformaria el segon punt d’interès. Com la majoria de les fortificacions del Gaià, correspongué a un castell de frontera. Enlairat, culmina la xarxa urbana, o més aviat al contrari: el poble vessa de manera líquida pels vessants del turó. En qualsevol cas, de l’estructura original, se’n conserva ben poca cosa. Les dues torres visibles foren afegides durant el segle XIX, en temps de la darrera guerra carlina, igual que el baluard que defensava el portal de Barcelona.
I, encara, un parell de punts d’interès: el museu i el celler. El primer, inaugurat el 1974 per iniciativa d’un grup de veïns del poble, té interès etnològic: salvaguarda la memòria de la vida rural, costums i alguna o altra troballa arqueològica i paleontològica. El museu ocupa els espais del Sindicat Agrari de Vila-rodona, un edifici de principi del segle passat. Pel que fa al celler, és obra —com bona part d’aquests contenidors— del vallenc Cèsar Martinell, que va transportar al món rural l’estil modernista, europeïtzant i urbà. El viatger que vulga fer una exploració en profunditat de Vila-rodona trobarà, en un meandre del Gaià, l’antic convent dels Dolors i la Farga, d’origen medieval.
Podrem continuar aigües avall cap a Bràfim i Montferri. El lector ansiós d’una passejada tranquil·la i sense dificultats, farà bé de seguir el camí de les Terres del riu Gaià, també senyalitzat en aquest tram com a GR-172-1. D’aquesta manera, en poc més de cinc quilòmetres assolirà Bràfim, ubicat sobre el marge dret del riu. A la riba oposada, hi ha Montferri. D’aquest, hauríem d’atansar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. L’edifici, pel seu caràcter singular —especialment en el context en què s’ubica, rodejat de vinya— mereix una visita. L’obra es deu a Josep Maria Jujol, estret col·laborador de Gaudí: sense gaire esforç d’imaginació, qui la visite la relacionarà automàticament i amb la màxima prudència, amb la barcelonina Sagrada Família. L’edifici remarca la seua projecció vertical —i espiritual— per mitjà d’una munió de nervis, cúpules, arcs parabòlics i puntes que recreen simbòlicament l’essència esmolada de Montserrat. El santuari modernista sembla estirar-se cap al cel, multiplicant —per contrast amb les vinyes— la puresa de la seua blancor.
La serra de Montferri descriu una espina dorsal que s’alinea de nord a sud. Si la projectàrem sense gaires sinuositats, se submergiria en el Mediterrani aproximadament al punt on es troben les platges d’Altafulla. El Gaià l’esquiva pel sud i, malgrat que la seua destinació és aquesta àrea litoral, es permet la llicència de fluir lliurement, entre turons, barrancs, planes i algun engorjat en miniatura. Quan encara discorre pels contraforts de la serra de Montferri, el riu assisteix a una transformació del paisatge, que abandona les rítmiques ondulacions entapissades de conreus per una orografia de nou abrupta, relativament exigent, eixuta, dominada per un calcari imponent. A les envistes de Vilabella, ja s’hi troben les primeres mostres: els vessants d’una i altra banda del riu accentuen el pendent. El Gaià travessa les roques Planes de Gatell, als peus de les quals es localitza el molí del Mig. Es tracta d’un molí fariner que va funcionar des d’època medieval —probablement, del segle XII— fins al 1920. Abastia els pobles de la contornada, però ja abans de l’abandonament definitiu, la tercera guerra carlina amb la batalla de Vilabella el 18 de maig de 1874 i algunes crescudes violentes del Gaià —1890 i 1892— van posar contra les cordes la continuïtat de l’activitat molinera. Alguns documents conservats a l’arxiu del monestir de Santes Creus delaten el pagament anual d’una “ración cuartera de cebada” a la institució monàstica.
La partida de les Solanes pren l’aspecte d’una mola invasiva que constreny les aigües fluvials a descriure un seguit de girs acusats, intransigents. La cosa sembla relaxar-se allà per les roques de l’Arpet. Acte seguit, apareix el pantà del Gaià. La presa va ser construïda el 1975; la seua presència deixa tocat de mort el curs baix del riu. Gairebé sec, aquest afronta el seu desenllaç en un estat decadent, moribund, ecològicament insostenible. Si bé la construcció se situa al municipi del Catllar, la làmina d’aigua banya, també, Renau i Vespella de Gaià, que perviuen en el paisatge aspre d’aquesta latitud, sinònim de garrofer, bancals i marges, i barraques de pedra seca. Al capdavall, l’essència mediterrània de cota baixa en la seua màxima expressió.
El Catllar té molt a dir: s’hi recorda la batalla homònima, el 10 de juny de 1641, durant la Guerra dels Segadors: els miquelets van derrotar-hi les tropes espanyoles, que havien eixit de Tarragona. I és ací, també, on el viatger trobarà un dels castells més imponents que poblen el Baix Gaià. El del Catllar és ampli, majestuós, sever. S’alça sobre un poblat preibèric de l’edat del ferro, que sembla que havia estat, ell també, fortificat. A la muralla i a les torres originàries se li van afegir, durant els segles XIII i XIV, altres dependències, conferint a la plaça forta l’aspecte aproximat amb què ha arribat als nostres dies. Qui estiga seguint l’itinerari que descrivim en aquestes pàgines no hauria de passar-hi per alt una incursió, perquè, a banda de l’interès patrimonial, la fortalesa alberga el Centre d’Interpretació dels Castells del Baix Gaià.
El poble posseeix, encara, un segon element singular: es tracta de l’Agulla, una torre finíssima, esmolada, que remet amb una dosi d’imaginació a les fantasioses erupcions rocoses de la Capadòcia. Prop del riu, el singular monòlit de pedra i morter es dispara una dotzena de metres cap al cel, i correspon a una de tantes ventilacions de les conduccions d’aigua presents al Gaià. De l’Agulla, se’n té constància des del segle XVII, tot i que se sospita que l’origen podria remuntar fins al XIV. És l’única del seu gènere que s’hi conserva.
Encara al Catllar, una fàbrica paperera (segles XVIII i XIX), d’arquitectura ordenada i volumetria generosa, perviu com a testimoni de la intensa activitat industrial que poblà el Gaià. Paper primer, tèxtil posteriorment i generació elèctrica foren les tres funcions que assumí aquesta instal·lació industrial, la qual tancaria definitivament les portes el 1975.
Encara amb les darreres fuetejades, el riu deixa enrere la Riera de Gaià, un poblet compacte, assossegat, preludi d’un litoral densament poblat, agitat, turístic. Les aigües que ens guien hi penetren, de ple, a través d’Altafulla i després de sortejar les grans vies del corredor mediterrani; irrompen en la platja de Tamarit, amb més discreció que empenta, minvades pel segrest que ha dut a terme l’embassament del Gaià. És ací, a Tamarit, on trobarem el castell homònim. Enfilat sobre un cap rocós que penetra de manera rotunda en el mar, la construcció proporciona a l’entorn una solvent majestuositat. Documentat des del segle XI, conté elements defensius, presó, torres de guaita i una església. És aquesta església un dels exemples més purs i primerencs d’arquitectura romànica del municipi de Tarragona, del qual forma part des de 1950. En l’actualitat, la fortificació ha abandonat les armes i ha esdevingut escenari de noces i altres esdeveniments glamurosos. Nosaltres no hi entrarem: això, però, són figues d’un altre paner.