"Cal una ciència mèdica que tingui en compte les diferències entre homes i dones"

-Què sabem sobre la diferent incidència que té el coronavirus sobre homes i dones?
De moment sabem prou coses. Sabem que les dones s'infecten més que els homes però la mortaldat és més alta entre homes. En la primera onada el 56% dels infectats van ser dones, per un 44% d'homes. En canvi, entre el 58 i el 60% dels qui van morir van ser homes.

Quines raons expliquen aquestes diferències?
En primer lloc cal tenir en compte les raons biològiques: aquest virus afecta les cèl·lules a través d'un tipus de receptors determinats. Les dones tenim més receptors d'aquests que no els homes, circumstància per la qual som més propenses al contagi. Ara bé, el sistema immunitari de dones i homes és diferent. La dona disposa de més defenses, la qual cosa explica en termes generals que les dones visquem més que els homes.
D'una altra banda hi ha raons socials. No s'ha de perdre de vista que on més ha mort la gent és als hospitals i a les residències i al capdavant d'aquests hi ha una majoria de dones. Per tant, com que és una professó feminitzada, han estat les dones les més afectades. Nacions Unides va advertir a l'octubre que a tot el món havien mort uns 7.000 sanitaris, i d'aquests, el 70% eren dones.

El coronavirus persistent afecta més les dones que els homes, segons sembla. Quina explicació científica té això?
Pensa que les dones poden tenir una covid molt forta però és probable que no acabin morint. Però el seu cos ha pogut quedar molt afectat perquè el coronavirus afecta cèl·lules del pulmó, però també del fetge, del ronyó i la musculatura i provoca, en última instància, molt de cansament. Les malalties víriques, en general, són causants de la síndrome de fatiga crònica.

Però hi ha qui té un coronavirus lleu i després pateix el coronavirus persistent.
Jo no en diria coronavirus persistent, jo més bé diria que les seqüeles persisteixen en el cos, encara que no l'hagin tingut fort, perquè aquest és un problema que es deriva d'una sèrie de carències bàsiques (falta de ferro, de vitamines...) que afecta més les dones. Les joves, per la menstruació, les grans perquè tenen dèficit de vitamina D.

Què vol dir que el cos de les dones té més carències?
Vol dir que al cos de les dones hi ha més patologies cròniques que no han estat ben tractades per la medicina, perquè vivim en una cultura androcèntrica que ha tendit a considerar com inferiors o menys importants els problemes de salut específicament femenins. Això acaba derivant en una morbiditat diferencial, perquè hi ha patologies que pateixen molt més les dones que els homes. Per exemple, la falta de ferro: la tenen 75 dones per cada home en l'etapa jove, des dels 12 fins als 55 anys. A més una dona té més malalties autoimmunes, que estan vinculades amb els estrògens, que és l'hormona principal de la dona.
La malaltia autoimmune més freqüent -tot i que no la més greu - és la tiroïditis autoimmune. Al voltant d'una de quatre dones la tenen. Per cada 50 dones que la tenen, hi ha un home que la té. I després hi ha totes les malalties autoimmunes que provoquen dolors, com ara l'artritis reumatoide. Totes aquestes malalties afecten moltíssim més les dones. Les dones també tenen més carències en la flora intestinals, la qual cosa fa més difícil l'absorció de la vitamina del grup D. Això provoca que hi hagi patologies que generen o bé carències o bé dolor que malmeten el cos. Així doncs, si de sobte s'esdevé una pandèmia hi ha un sector de la població, en aquest cas les dones, que és més propensa a agafar la malaltia.

Vostè diu que el cos de la dona arrossega diverses patologies al llarg de la vida. Ara bé aquest discurs podria donar ales a aquells que defenen que les dones són el sexe dèbil.
Però aquest argument té una contradicció: si som el sexe dèbil, com és possible que visquem més que els homes? Les dones ens hem reeixit perfectament al llarg de la història a pesar dels condicionants biològics. El que passa és que com que hem viscut més anys, arrosseguem més problemes de salut, que fan que els anys que es viuen de més no siguin amb tanta bona qualitat. A totes les civilitzacions, les dones vivim més anys. Som el sexe fort respecte a la vida, a pesar de les malalties cròniques que patim. Ha de quedar clar que l'home no és superior a la dona per la seva naturalesa, sinó perquè ha posseït les estructures de domini, els diners i el poder.
La ciència mèdica naix als hospitals. Als hospitals es tracta més les malalties greus, que pateixen més els homes que no les dones. El resultat és que la ciència mèdica té com a patró d'estudi l'home. En canvi les malalties de les dones s'atenen en l'atenció primària. Per tant, és la ciència de l'atenció primària qui ha de fer més èmfasi sobre elles. Però l'atenció primària va tan justa de recursos que no té temps de crear ciència mèdica. El resultat és que no s'ha tingut consciència de l'existència de problemes mèdics específics de les dones. Històricament no s'ha fet un abordatge adequat d'aquesta diferència i això ha estat en detriment de la salut de les dones.

És a dir, que els problemes crònics que arrosseguem les dones han estat insuficientment abordats des de la medicina clàssica.
Clarament, sí. La medicina sobre les dones ha estat una maria dins la ciència mèdica. L'any 1990 recordo que en un congrés d'epidemiologia em van dir que no entenien per què em preocupava per la salut de les dones si eren elles les que vivien més anys. Em van dir que per qui m'hauria de preocupar és per la medicina dels homes. I jo els vaig respondre que tota la medicina es preocupava pels homes, que no els calia patir.
La qüestió és que la ciència que hem estudiat sempre s'ha construït a partir dels homes, no ha tingut en compte les especificitats de les dones. La ciència mèdica fins fa poc ha estat absolutament masculina. Fixa't, per exemple, que un atac al cor es manifesta de forma diferent segons si ets un home o una dona. Això és fonamental per saber detectar-ho. Cal fer una ciència mèdica que tingui en compte les diferències entre homes i dones. Fins ara a les dones se les ha tractades com si foren homes.

Una de les qüestions que m'ha cridat l'atenció llegint el llibre és que les malalties vinculades al cor afecten per igual a homes i dones, quan la creença popular és que afecta més els homes que les dones.
De fet, és que com no es feien estudis específics, era impossible saber quants infarts de dones hi havia i què passava després. Una volta es van començar a fer, ens vam adonar que la mortaldat per infart és més alt en dones que no en homes, des de fa 30 anys. Com que no hi havia ciència, no ho sabíem. Encara ara la dona que té un dolor molt fort al cor arriba a l'hospital més tard que l'home. Tothom pensa que té un problema de pulmó o alguna cosa semblant. I a més l'experiència el que ens diu és que se li aplica un tractament diferent i, per això, hi ha molta mortaldat. En moltes ocasions s'ha demostrat que malalties cardiovasculars han sigut tradicionalment diagnosticades de forma errònia o se'ls ha tractat moltes voltes com simptomatologia psicosomàtica o derivada d'estats d'ansietat.
Una altra diferència cardiovascular és que la majoria de fàrmacs que s'utilitzen per als problemes cardiològics dels homes s'han estudiat en rates mascles majoritàriament. Aquestes diferències fan que els fàrmacs puguin provocar problemes que no s'esdevenen en el cas dels homes. Ara sabem molt més. Hi ha fàrmacs que poden provocar parada cardíaca.
La manca de dones en les cohorts d'investigació dels principals estudis de mortalitat i de factors de risc de diferents malalties produeix absència de ciència i, en certa manera, suposen una forma de violència.

Així doncs, què és la ciència de la diferència?
És una ciència que estudiï bé les causes de mort total i prematures que siguin superiors entre homes i dones i que es pugui dir quines són les de predomini femení. La primera que cal estudiar és la cardiovascular, així com el càncer de mama, molts dels quals són adquirits per estrògens ambientals. Els genètics existeixen, però són només el 6%. Tota la resta tenen a veure amb estrògens ambientals, vinculats a la contaminació, els insecticides,... que són disruptors endocrins. Per tant hi ha una relació directa entre la salut i medi ambient.
Ens cal sortir de la facultat sabent que la biologia dels homes i les dones és diferent. Crec que cal una assignatura sobre diferència de gènere. De fet, crec que hauria de ser transversal a tots els coneixements que s'imparteixen en la facultat de medicina. Això és imprescindible.
A Dinamarca hi ha catedràtica de medicina de gènere i atenció primària. Ací no hi ha ni catedràtica de ginecologia! Els set darrers treballs més extensos sobre la covid no diferencien per sexe. Això, a aquestes altures, resulta indignant.

Però diria, per exemple, que pel que fa als estudis de medicina hi ha hagut millores, a aquest respecte?
Sí en els màsters complementaris. Tenim un màster a la Universitat de Lleida on es parla de violències sanitàries. A l'Autonoma i la de Barcelona hi ha màsters que tenen assignatures de morbiditat diferencial. Ara bé, no hi ha assignatures troncals. Hi ha professors que incorporen la qüestió de la perspectiva de gènere però ho fan de forma voluntària.

En el llibre explica com en les primeres visites al centre de salut a les dones se les tendeix a diagnosticar trastorn psicosomàtics, com ara ansietat i depressió, en un percentatge molt més alt que no als homes.
El 85% dels psicofàrmacs s'administren a dones. A ells només el 15%. Aquesta aclaparadora desigualtat revela una profunda desigualtat de gènere, D'una banda, perquè contribueix a la manca de diagnòstic dels problemes reals que pateixen les dones. D'una altra banda, la sedació i psiquiatrització de les dones fa que perguin recursos per aconseguir una millor autonomia personal.

Vostè fa molt d'èmfasi en el preu que paguem les dones per assumir els rols de gènere tradicional. Com afecta això a la salut? 
I tant! La necessitat de ser una mare i dona perfecte a temps complet -que és un mandat de gènere- fa que moltes dones s'obliden de cuidar-se a elles mateixes. La dona esdevé l'element central de tota la família i carrega en molts casos una doble o triple jornada que acaba perjudicant la seva vida, el seu estat emocional i també físic. La sobrecàrrega de responsabilitat que pateixen les dones malmet la seva qualitat de vida: els genera estrès, perjudica el cicle de la son... I això passa, en part, perquè hi ha un mandat de gènere invisible, que si no es compleix genera culpa. Hi ha una obligació moral de cuidar tothom. Cal que les dones prenguin consciència d'això si volem canviar les coses.

Per què els problemes derivats d'un part complicat, com per exemple la incontinència urinària, continuen sent tabú?
Perquè per desgràcia la medicina durant molt de temps s'ha preocupat del producte del part, és a dir, del nen o de la nena, però no tant de la salut de la mare. La salut postpart encara és una maria, encara manca molta ciència. En aquest sentit el moviment feminista ha aconseguit erradicar algunes pràctiques que eren habituals aplicar durant el part i que en realitat suposaven una violència obstètrica sistemàtica.

La generalització dels mètodes anticonceptius va ser un gran triomf del moviment feminista. Tanmateix en el llibre vostè planteja dubtes sobre com s'han generalitzat els anticonceptius per a les dones. Vol dir que no són fiables?
Les pastilles anticonceptives per a les dones alteren el seu ritme biològic. Les dones haurien d'estar molt ben informades sobre què li passa i què li deixa de passar al cos quan pren anticonceptius. Cal saber bé els efectes secundaris. Què passa a llarg termini? És veritat que baixen la libido? Per què no se'l prenen els homes? A més altera el cicle, aleshores pot pujar el colesterol i això afecta el fetge. Els efectes secundaris dels anticonceptius encara no estan prou ben estudiats.