-El TSJC ha establert que l’ensenyament en castellà a Catalunya ha de tindre una quota mínima d’un 25%. A nivell general, com ho valora?
-La decisió va una mica en la línia que ha anat seguint el Govern espanyol quan ha estat en mans del Partit Popular. També del que han anat fent els tribunals, primer el Constitucional amb la sentència contra l’Estatut, i després el Suprem. Des del 2013, els tribunals d’àmbit estatal han considerat que el castellà ha de tindre una presència vehicular «raonable» en el sistema educatiu. Finalment, el TSJC ja havia anat imposant aquest percentatge del 25% en diferents centres. La diferència que hi ha ara mateix és que l’última sentència es refereix al conjunt del sistema educatiu. Per tant, no és només per a aquells centres en què hi havia una determinada demanda de les famílies que volien més presència del castellà com a llengua vehicular i, llavors, el TSJC ja havia anat dictaminant que en tal centre s’havia de fer com a mínim el 25% del curs lectiu en castellà. Aquesta sentència d’ara generalitza aquest principi a partir d’un recurs que es va interposar en l’època del Govern Rajoy. Tot això encaixa en la lògica del sistema judicial d’influir en els sistemes educatius sense ser, evidentment, expert en didàctica de les llengües, pedagogia o ensenyament plurilingüe i, per tant, sense tindre les competències acadèmiques i els coneixements suficients com per decidir aplicar aquest percentatge.
-El TSJC diu també en la sentència que l’actual quota d’ensenyament en castellà a Catalunya és «residual».
-És evident que el model educatiu de Catalunya no és monolingüe. Dins de les aules catalanes es fan servir diferents llengües per a distints propòsits. Per tant, hi ha una certa presència d’altres llengües. Evidentment, alhora, el català és un idioma d’un ús molt consistent en la immensa majoria de centres com a llengua vehicular de continguts, com a llengua pròpia de la institució i com a llengua en què s’expressen els professors a les aules. Això és el que hem anat veient en diferents estudis que s’han anat fent, en què es detecten aquestes pràctiques plurilingües a dins de les aules . Alhora, comprovem que el 75% dels estudiants a secundària diuen que la llengua que fan servir els professors a l’aula és el català. Per tant, no hi ha l’aplicació il·lusòria de què parlen alguns experts ni tampoc un sistema monolingüe en què les llengües que no són la catalana estan excloses. Per tant, aquesta idea que el castellà és residual a les aules Catalunya és falsa.
-Al seu torn, molts mestres catalans denuncien que en les zones metropolitanes no es compleix amb les quotes marcades d’ensenyament en català.
-Cal fer una distinció entre primària i secundària. A les escoles de primària, aquest principi d’ús vehicular normal del català sembla més consolidat. És cert que en alguns centres de secundària tenim una part del professorat que potser fa les seues classes en castellà. No problematitza el fet que una part dels estudiants no facen servir el català en les activitats d’ensenyament i aprenentatge a les aules, cosa que no vol dir que hi haja un procés de no aplicació generalitzada d’aquest principi d’ús vehicular normal del català a les aules. Les dades que podem donar són del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. L’últim estudi que tenim, del 2013, dona percentatges del 70% o del 80% de professors que fan servir el català com a llengua d’ús a les aules. Que hi ha una part dels estudiants que no fan servir el català en les seues activitats d’ensenyament i aprenentatge i que hi ha una part de professors, més reduïda que els estudiants, que fan servir altra llengua a les aules és una realitat que no contradiu el fet que el model s’aplica de manera generalitzada.
-Tot i que un jutjat així ho decrete, es pot arribar a garantir que aquesta mesura del 25% siga completament efectiva?
-Entrem en una casuística molt complexa. Estàvem parlant ara mateix del grau d’aplicació del català com a llengua vehicular a les aules i la conclusió a què arribem és que ningú no ho pot assegurar al 100%. Això, per tant, seria una qüestió d’inspecció educativa i de les direccions dels centres, una qüestió que depèn de la vigilància estricta del model. El que entenc que hauria de passar a partir d’ara és que el Govern de la Generalitat de Catalunya hauria de presentar recurs contra la sentència al Tribunal Suprem i que no s’hauria de donar per bo, d’entrada, aquest intervencionisme del TSJC en un afer que, al final, del que es tracta és de garantir que els estudiants, al final del seu cicle educatiu, dominen les dues llengües oficials. Per tant, parlem de quin model seria el més adequat des del punt de vista pedagògic i de la didàctica de les llengües per garantir això. De moment, totes les avaluacions indiquen que el model actual era l’únic que garantia aquesta igualtat de coneixement de les llengües al final de l’etapa educativa.
-Fins a quin punt aquest percentatge pot aturar la normalització lingüística a les aules?
-El problema que tenim ara és que els jutjats treballen i intervenen sense tenir en compte els coneixements ni els resultats que garanteixen els models vigents. El que hem vist fins ara és que el model que dona al català la prioritat com a llengua vehicular, sense que aquesta siga l’única llengua emprada a les aules catalanes, ha donat un resultat bastant satisfactori pel que fa a l’assoliment del coneixement de les llengües. Fins a quin punt introduir el castellà en un 25% en el temps lectiu pot afectar aquest assoliment de les competències? Caldria veure-ho a partir d’avaluacions públiques dels resultats. El que sí que sabem és que el model actual ha funcionat bé, perquè ha garantit aquestes competències, que són les que apareixen reflectides tant a l’Estatut com a la Llei d’Educació com a objectiu del sistema educatiu. En tot cas, caldrà veure si després d’aplicar aquest 25% els resultats són pitjors i caldrà fer un altre replantejament.