Si un ultimàtum és la resposta a un assassinat, com es pot evitar una escalada? Aquesta pregunta amoïna actualment els líders polítics de mig món. Volen descobrir com poden canviar en favor seu el joc opac sobre Iran i el seu programa nuclear. I per a quines sorpreses han d’estar preparats.
L’assassinat va tenir lloc el divendres 20 de novembre a l’est de Teheran. No és gens clar com va ser mort Mohsen Fakhrizadeh, qui probablement és el científic nuclear més important a l’Iran. Segurament, ell estava al seu cotxe de camí a veure els seus sogres a Absard, a una hora i mitja de la capital. Les autoritats iranianes difonen diferents versions de l’atemptat. En ocasions es parla de l’atracament per part de dotze assaltants, però també es parla de trets d’una metralladora a control remot a la vora de la carretera.
El que és segur és que Fakhrizadeh ha estat en perill durant un temps. Quan va morir, hauria d’haver estat acompanyat dels seus guardaespatlles.
L’atac va ser un assassinat polític, no n’hi ha cap mena de dubte. Tot apunta que els qui van donar l’ordre tenen la seva base a Israel i és molt probable que l’encara president dels Estats Units, Donald Trump, estigués al corrent de tot això abans. Fa dos anys, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va presentar un retrat de Fakhrizadeh i va dir: “Fixeu-vos en aquest nom.”.
Tot seguit del canvi de poder a Washington, moltes persones a l’Iran i Europa esperen que la relació es relaxi. El futur president dels Estats Units, Joe Biden, ha deixat ben clar que vol apropar-se a Teheran. L’assassinat de Fakhrizadeh podria frenar l’esperança.
És decisiu saber si l’anomenat acord amb l’Iran de 2015 té futur. Amb l’acord, el país va garantir la congelació del seu programa nuclear. A canvi, els estats contractants, fins i tot Alemanya, van suavitzar les sancions contra el règim i van prometre millors relacions econòmiques, fins que Trump es va retirar de l’acord fa dos anys. El govern dels Estats Units es basa en una política de “màxima pressió” amb dures sancions. Gairebé desesperadament, els europeus s’han aferrat a l’acord nuclear des d’aleshores, i l’Iran també però amb restriccions.
L’ultimàtum va ocórrer dies després de l’assassinat. El dimecres de la setmana passada, el Consell de Guardians a Teheran va aprovar una llei al Parlament que descriu la següent condició: si les sancions als Estats Units a les empreses petrolieres i als bancs iranians no se suavitzen notablement fins principis de febrer, aleshores s’aturaran les inspeccions de les plantes nuclears acordades a l’acord. Aleshores, els inspectors de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) hauran d’anar-se’n.
El destinatari de l’ultimàtum és fàcil d’identificar: Joe Biden ocuparà el càrrec de Donald Trump el 20 de gener.
La nova llei iraniana també exigeix que s’acceleri l’enriquiment d’urani. A l’acord de 2015 es va establir un enriquiment màxim del 3,67 per cent, suficient per a fer funcionar una planta d’energia nuclear. Segons les estimacions de l’AIEA, l’Iran supera aquest límit, encara que només lleugerament. Alhora, el país ha acumulat dotze vegades més d’urani que el permès. Ara se suposa que l’enriquiment es dispara al 20 per cent. Després d’això, només haurien de passar uns pocs mesos abans que els iranians poguessin produir material físsil apte per a armes.
Quan els diputats van votar a favor de la llei, els crits de “mort per a Israel” i “mort per als Estats Units” se sentien per l’hemicicle. No obstant això, el president Hassan Rohani es va oposar immediatament a les decisions. El polític, que es considera un moderat, no tenia cap interès en una escalada, com clarament va declarar: “el govern no està d’acord amb aquesta legislació i creu que perjudica la labor diplomàtica”.
Què passarà d’ara en endavant? Israel i Aràbia Saudita han sigut durant molt de temps enemics hostils d’un apropament entre els Estats Units i l’Iran. Mentre Trump estigui al càrrec, pot intentar deixar la terra cremada pel seu successor. Fins on es deixarà provocar Teheran? Aquesta també es una qüestió decisiva.
Pels europeus, l’acord amb l’Iran va semblar un èxit de política exterior: esperaven una estabilitat a una regió afectada per la crisi i el caos, i també bons negocis. Alemanya, França i Gran Bretanya van ajudar a negociar l’acord.
Ara, l’ultimàtum de Teheran ha obert el proper basar de negociacions. Europa, Estats Units i l’Iran no tenen més remei que regatejar.
El Govern Federal es veu a ell mateix com un intermediari a l’esperat retorn a l’acord nuclear. “Els nostres serveis són necessaris i benvinguts”, es diu a Berlín. La feina d’Europa és fer que els Estats Units tornin a l’acord i, alhora, que els iranians en compleixin totes les clàusules. “Acompliment total per a un acompliment total”, és l’objectiu. En altres paraules: si l’Iran torna a complir l’acord, tothom complirà.
Serà difícil aconseguir-ho ràpidament. Per tant, Berlín proposa una aproximació gradual. Biden haurà d’afluixar les sancions i l’Iran haurà de reduir les seves activitats nuclears d’una manera verificable. A partir aquest fonament, es podran mantindre converses sobre la reactivació de l’acord. Els responsables a Berlín comparteixen la posició dels Estats Units que l’acord nuclear per si sol no ha de ser l’objectiu de les negociacions. El recolzament de l’Iran a les milícies al Líban i a Iemen el converteix en una font de disturbis, i això ha de canviar. A més a més, el programa de míssils al país ha de ser reduït. En una entrevista amb SPIEGEL, el ministre d’afers exteriors Heiko Maas, proposa, per tant, treballar per a aconseguir un “acord nuclear plus”.
Des d’un punt de vista iranià, Europa té poc per a oferir. “Només els estatunidencs decideixen, hem après que els europeus són irrellevants en aquest acord”, diu el professor de política Nasser Hadian, que manté una molt bona relació amb el cercle íntim del govern. L’estat d’ànim després de l’atemptat és clar: “estem furiosos”.
A l’Iran s’ha difós l’opinió que els europeus han promès molt però han complert poc. La seva resistència al dur règim de sancions dels Estats Units se’n va anar en orris ràpidament. Els líders empresarials alemanys es van assabentar al més tard, quan van ser convocats a l’ambaixada dels Estats Units, de com d’alt seria el preu dels negocis amb l’Iran.
Bancs europeus gairebé no transfereixen diners cap a i des de Teheran. “Els estatunidencs estan sabotejant la nostra sobirania estatal i tothom hi està mirant”, diu Helmut Gottlieb, el director del banc iranià “Melli” a Hamburg.
A causa de la preocupació per les mesures dels Estats Units, l’empresa “Deutsche Telekom” inclús va posar fi a la connexió telefònica i d’internet del banc “Melli”. El banc va demandar i va tenir èxit davant del Tribunal Regional Superior d’Hamburg. El cas està ara pendent davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El veredicte s’espera per la primavera i podria ser innovador: si el banc “Melli” guanya contra “Deutsche Telekom”, altres empreses i bancs d’Europa ja no podran deixar als seus socis comercials iranians a l’ombra.
A Washington hi ha també perspectives diferents sobre la possible tornada a l’acord amb l’Iran. La gent de Trump hi està totalment en contra. Altres republicans poden imaginar-ho amb condicions: no només volen fer alguna cosa pel que fa als míssils iranians i les milícies finançades per Teheran, sinó que també exigeixen que s’eliminin els terminis de l’acord.
Bidens’ha posicionat clarament a la campanya electoral. “Hem de canviar el transcurs urgentment”, va escriure al setembre. “L’Iran avui està més a prop d’una bomba nuclear que el dia que Donald Trump va assumir el càrrec”.
Per això volia mostrar a Teheran un “camí creïble de tornada a la diplomàcia”. Al principi deu haver un “estricte compliment de l’acord nuclear”, després els Estats Units es reincorporarien, però només com a punt de partida per a futures negociacions. Haurien de lluitar amb l’alliberament de ciutadans empresonats, així com, per exemple, la guerra a Iemen. El programa de Biden és el que més o menys el ministre d’afers exteriors Maas està intentant de presentar com la seva idea d’”acord nuclear plus”.
El columnista de “ The New York Times” , Thomas Friedman, volia saber si després de l’assassinat de Fakhrizadeh Biden es mantindria al seu pla. La resposta de Biden: “serà difícil, però si”.
La situació a Teheran és la més confusa. El país té diversos centres de poder i és el presumpte líder suprem Ali Khamenei el que decideix si el Parlament i el Consell de Guardians acabaran prevalent o el govern de Rohani.
La retòrica bèl·lica és abundant. “Ull per ull”, així ho va titular el diari “Kayhan”, recomanant un atac a la ciutat portuària israeliana de Haifa. L’analista polític Hadian diu que els partidaris de la línia dura iraniana han anunciat una batalla total en cas que Biden deixi passar el seu ultimàtum: “nuclear, espacial i regional, com mai no s’ha fet abans”.
Alhora, el lideratge a Teheran ha sigut prudent durant la presidència de Trump. És poc probable que les coses siguin diferents, ara que a Trump li només queden poques setmanes al càrrec.
No obstant això, els últims anys podrien ser un punt d’inflexió per a l’ambient a l’Iran. L’experta estatunidenca en Iran, Narges Bajoghli, ha observat que “la generació més jove pot entendre ara l’actitud anti-estatunidenca dels revolucionaris.” Com a resultat de les sancions, l’economia s’ha enfonsat, la inflació ha augmentat ràpidament i l’atur també. “Els que van dir que no es podia confiar en els estatunidencs se senten identificats”.
Aquest sentiment podria tenir repercussions a les eleccions presidencials del 18 de juny, en les quals Rohani no podrà presentar-se una altra vegada. És molt probable que l’aiatol·là Khamenei li doni temps a l’actual titular fins que pugui negociar una nova versió de l’acord nuclear.
Però, alhora, la data de les eleccions al juny, significa que la finestra de marge per a Joe Biden no estarà oberta durant molt de temps, malgrat que no respongui a l’ultimàtum dels partidaris de la línia dura iraniana.
Traducció de Lorena Burguete