La Residència de Senyoretes és considerat el primer centre oficial de foment de l'ensenyament universitari per a dones a Espanya, una mena d'ateneu femení. Durant molt de temps els estudiosos situaren el final d'aquesta institució amb l'alçament franquista de 1936. Ha estat la investigadora i presidenta de l'Associació Cultural Institut Obrer, i també comissària de l'exposició, Cristina Escrivà, qui va estudiar i descobrir l'etapa valenciana i el seu període de tres anys (1936-1939), que era desconegut a la resta del territori, però que sí estava documentat al País Valencià. Ho explica tot al seu llibre La residencia de señoritas (1936-1939): la etapa valenciana del grupo femenino de la residencia de estudiantes.
La residència va ser organitzada pel Grup Femení de la Residència d'Estudiants el 1915. En ella, es va fomentar l'ensenyament per a dones en un àmbit exclusivament femení i es va aconseguir integrar la classe treballadora en els ambients intel·lectuals. Va formar part de la República durant la guerra, per això, constituí una resistència acadèmica femenina.
Amb el colp d'estat, un grup d'alumnes i exalumnes que encara mantenien un vincle amb la institució traslladaren la residència primer a Paiporta (València), i després en ple centre de la capital valenciana. Escrivà explica en el llibre que la residència valenciana va nàixer amb la idea d'acollir estudiantes que ompliren les aules per a construir una societat moderna. Tota una institució amb perspectiva de gènere en l'esfera pública docent.
La reconstrucció d'Espanya que pretenien les dones amb aquest projecte es va veure truncada quan la institució va ser absorbida per la Secció Femenina. Per això, el trasllat a València es va esborrar i, amb ell, el rostre de les protagonistes que havien lluitat per l'ensenyament femení i la igualtat.
Les "Dones de bandera" reviuen al CCCC
Sona pels altaveus la dansa hongaresa número 5 de Johannes Brahms, interpretada pel Grup de Cambra Marxant. La sala ubicada en el primer pis del Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC), en ple centre històric de València, està dividida en dos ambients. La il·lustració i els efectes audiovisuals són els protagonistes de la primera estança; mentre que els records històrics, vitrines i plànols conformen l'espai contigu. Aquest és l'ambient que es respira en l'exposició "Dones de bandera", una mostra inaugurada el passat 2 de desembre, que es podrà visitar fins al 31 de gener i que precisament il·lustra el període valencià d'aquella institució.
"Eren dones valentes, trencadores, feministes i revolucionàries que van donar-ho tot per a conquerir la igualtat i defensar els seus drets", segons recorda la consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, de les "Dones de bandera" que són homenatjades en aquesta exposició. Aurora Arnaiz Amigo, Pilar Coll Alas, Encarnación Fuyola Miret i Mercedes Maestre Martí són les protagonistes de la mostra, perquè van ser les dirigents, amb significació política, que van tenir més visibilitat a la ciutat de València.
Un dels elements més destacable de l'exposició són les il·lustracions en forma de retrat modern, a partir de fotografies originals de totes les protagonistes, acompanyades amb una petita biografia de cadascuna. Professores, escriptores, advocades o periodistes foren alguns dels càrrecs que exerciren aquestes dones que varen lluitar pel futur de la figura femenina.
En el seu discurs de presentació de la mostra, Escrivà va voler destacar el "fil daurat" com a nexe d'unió entre totes aquestes dones: "Eren bones amigues i companyes, que treballaven per un futur en harmonia i per la construcció de la pau, la igualtat i l'educació".
El número 42 del carrer de la Pau de València, que des del mateix 2 de desembre també compta amb un monòlit identificador de l'edifici, va albergar la Residència d'Estudiants, més coneguda com "La Residència de Senyoretes". Aquest, com va explicar Escrivà, va ser el seu lloc de convivència, un espai on oferir conferències i altres activitat. En definitiva, la seu del patrimoni intel·lectual de les dones en temps de guerra. Es varen convertir en un model per a les generacions posteriors, en figures de qui sentir "orgull", per la bandera tant ideològica com metafòrica que representaven. D'aquí va sorgir, en paraules de la comissària, el títol de l'exposició.
Amb aquest esdeveniment s'evidencia tot el treball de visibilitat i transmissió d'aquestes figures, que ara ja són part coneguda de la memòria històrica del País Valencià. A més, s'ha fet una gran tasca per anar una passa més enllà i recopilar els objectes més representatius de l'època. Una bandera republicana, dos plànols dels edificis que varen acollir la Residència i tres vitrines amb objectes personals de les dones (tant material educatiu, com peces de vestimenta i ornaments per als cabells, per exemple) són alguns dels detalls històrics que també es poden veure ben de prop a l'exposició.
Anys més tard, massa anys, aquestes dones invisibilitzades pel franquisme tornen a sortir a escena gràcies a l'exposició. Amb nom, cognoms, càrrec i imatge. Unes "Dones de bandera" que ara es reivindiquen i que suposen una altra aportació a la "memòria, justícia i reparació", en clau feminista, del País Valencià.