El Palau Robert ha estat la seu d’un acte de record a Josep Benet. D’un nou acte, perquè l’historiador, advocat i polític de Cervera hauria fet enguany els 100 anys. I al voltant de l’efemèride s’han celebrat multitud d’actes, tots condicionats per la pandèmia del coronavirus. El del Palau Robert, de fet, s’ha retransmès per YouTube i ha comptat amb presència limitada de públic.
L’homenatge que la revista Sàpiens va dedicar a Josep benet incloïa un llibre, Justícia i Llibertat, que recull els textos de les defenses més emblemàtiques de l’advocat. Ara aquest llibre, editat pel biògraf Jordi Amat, ha estat presentat al Palau Robert en presència de Clàudia Pujol, directora de la revista; el catedràtic Josep Maria Solé i Sabaté i l’esmentat biògraf Jordi Amat.
La directora de Sàpiens destacava que Benet va ser un dels puntals de Sàpiens. «Amb Albert Manent (1930-2014) ens va ajudar a trobar Ramon de Colubí» (1910-2007), qui va defensar el president Lluís Companys en el consell de guerra que el va acabar executant l’any 1940. Pujol explicava que la revista que ara dirigeix va poder entrevistar Colubí gràcies a Benet, que va localitzar-lo a Veneçuela. «Benet era molt polièdric», destacava Clàudia Pujol, qui assenyalava que el seu objectiu era «la fi del franquisme» i també «fer de Catalunya un sol poble». També situava Benet com «l’activista antifranquista de més llarga trajectòria al nostre país».
Però si alguna cosa destacaven els ponents de Benet era la seua tasca com a advocat. Pujol argumentava que, tot i que aquesta faceta «potser era la menys coneguda», «era molt interessant». Defensava tothom qui li demanava, «fos qui fos», i feia servir «astúcies argumentatives», per exemple «en el cas de Rosa Santacana», recordava per referir-se a la dona de Joan Comorera, exlíder del PSUC i exconseller de la Generalitat Republicana. «Benet intentava tombar acusacions amb arguments imbatibles i apel·lava a la mateixa llei franquista per fer les defenses, aprofitant fins i tot aquestes lleis per assenyalar Franco com un criminal de guerra, cosa que no era gens menor».
Solé i Sabaté destacava, sobretot, l’entorn cultural de la renaixença i de la trama ateneística del país en què va créixer Benet. «Un entorn destruït pel franquisme i que Benet va decidir recuperar perquè als seixanta no s’estudiava. És per això que es dedicava a la historia contemporània: els historiadors no s’hi posaven del tot», atès el context de repressió. Solé també ressaltava el bagatge intel·lectual de Benet, les seues aportacions amb biografies sobre personatges determinants en la història del país, la discussió assagística -amb el llibre Marxisme català i qüestió nacional catalana (París, 1974)- amb Solé Tura, llavors membre del PSUC i ben allunyat dels postulats catalanistes i la seua tasca per demostrar «el patrimoni extraordinari que té Catalunya a nivell local».
El més curiós de la vesprada, possiblement, ho explicava Jordi Amat quan contava que el 9 de juny de 1954 va canviar la vida de Josep Benet. Va ser el dia en què l’esmentat Joan Comorera era detingut després de tres anys vivint clandestinament a l’Estat espanyol. «Vivia sol i era perseguit per la policia franquista alhora que abandonat pels seus companys de partit». Aquell dia, Benet, amb 34 anys, decidia com volia dedicar la seua vida al país, cosa que intentava descobrir des d’anys enrere. «La seva cosina, familiar també de Comorera, li va demanar que defensés el detingut i Rosa Santacana. Benet, que mai no havia imaginat que aquest seria el seu ofici, va encarrilar la seva vocació», deia Jordi Amat. I és que fins llavors, l’historiador, polític i advocat havia passat temporades difícils i de decepció després que Europa no intervinguera contra la dictadura franquista després de la fi de la Segona Guerra Mundial. La resistència quedava desconcertada, però «Benet sentia haver perdut el tren per seguir lluitant per la democràcia, però aquell dia de 1954 va tornar a passar i s’hi va pujar».
És una de les moltes anècdotes viscudes per una persona que va tindre moltes vides i que en totes va ser protagonista. Per això, quan compliria cent anys, encara és recordat amb força.