Tenen els pressupostos al sarró després de dos anys vivint amb els de Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro, però, en lloc de celebracions, entre els socialistes circulen apostes sobre el temps que tardarà Pedro Sánchez a marcar distàncies amb Pablo Iglesias a fi de desfer-se del soci de govern i acarar la segona part de la legislatura en solitari, amb els comptes prorrogats.
La premsa ha considerat Pablo Iglesias el gran vencedor de la negociació pressupostària. Els socialistes pretenien incloure a l’equació Ciutadans i no Esquerra i EH Bildu. Amb els vots a favor del PSOE, Unides Podem, Ciutadans, el PNB, Més País, Compromís, Nova Canàries i Teruel Existe n’hi havia prou per treure endavant la principal llei de cada any. S’hi podien haver sumat, segurament, Coalició Canàries i el Partit Regionalista de Cantàbria.
Sánchez té més cares que Pessoa. Qui pot saber quina ens mostrarà des d’ara. De segur que no li ha agradat gens que Unides Podem (UP) haja esbombat la marca “presUPuestos” per deixar constància que hi porten la seua empremta. El suport d’EH Bildu i Esquerra ha incomodat profundament alguns dels barons. El trident format pel manxec Emiliano García-Page, l’extremeny Guillermo Fernández Vara i l’aragonès Javier Lambán sempre destaca en aquest sentit. Quin Sánchez toca ara? El plurinacional o qui renega d’això? Qui diu que no pot governar amb Iglesias o qui li xoca el colze alegrement? Qui diu que Ciutadans continua a la plaça de Colom o qui tracta d’atreure el vot d’Inés Arrimadas?
Els pronòstics
EL TEMPS n’ha demanat l’opinió a tres persones que, des d’òptiques diferents, analitzen de prop cada moviment que es produeix al tauler espanyol. Es tracta de José Pablo Ferrándiz, cofundador i investigador principal de l’empresa demoscòpica Metroscopia; Lluís Orriols, vicedegà de ciència política a la Universitat Carlos III de Madrid, i Mario Ríos, professor associat de la Universitat de Girona i membre de la plataforma d’anàlisi polític i econòmic Agenda Pública.
Ferrándiz té clar que els pressupostos marquen “un abans i un després” a la legislatura. “Els partits de l’oposició, especialment el PP, pensaven que aquest Govern trontollaria o fins i tot cauria com a conseqüència de la pandèmia, raó per la qual han actuat de manera tàctica i no estratègica, pensant que les eleccions serien en un un any com a màxim”. En canvi, segons apunta, “la COVID-19 no ha tingut un efecte deslegitimador ni perniciós en termes electorals, per a l’Executiu”. No debades, ell pensa que els pressupostos, “amb el vot d’onze formacions al darrere, garanteixen l’esgotament de la legislatura”.
“Malauradament, a Espanya hi ha una tendència constant a omplir titulars amb la darrera filtració interessada dels actors del joc polític”, sosté Ríos. “Al llarg de l’estiu, determinats mitjans van afirmar que el PSOE no sols pactaria els pressupostos amb Ciutadans, sinó que el PP s’hi abstindria”, diu, “però, en realitat, l’actual majoria parlamentària no té cap alternativa viable”. Al seu parer, “el PSOE no pot pactar amb Cs sense trencar la coalició amb Unides Podem ni disposar d’una altra opció de govern viable, perquè perdria la majoria que ara té amb les forces nacionalistes i independentistes, amb les quals aprova les seves lleis socials i econòmiques”. A més, afegeix Ríos, “en cas de trencament del Govern, els socialistes perdrien una part del seu electorat, que prové de Podem; de fet, mentre hi sigui Vox, em semblaria irracional efectuar aquest possible tomb: la dreta, amb l’artimètica actual, ho té magre per arribar a la majoria absoluta”.
“Si la societat no veu malament que hi hagi prou a aprovar uns únics pressupostos en tota la legislatura, Sánchez tindrà llibertat per fer i desfer, però espero que no sigui així; uns pressupostos no salven la legislatura completa, sinó un any de la legislatura”, opina Orriols. “Des d’una perspectiva asèptica es podria dir que el Govern ha reforçat la majoria de la investidura i, per tant, té un any més de vida útil, però si perdés aquesta confiança l’any vinent, hauria de replantejar-se la viabilitat de la legislatura”, afirma.
Orriols qüestiona la tesi del Pablo Iglesias guanyador de la negociació: “La premsa així ho ha dit, però per mi el veriable guanyador ha estat Sánchez, que ha mantingut la majoria que va dur-lo a La Moncloa; és clar que per molts socialistes no és agradós reunir aquesta majoria parlamentària amb Bildu i Esquerra, però els polítics no sols han de pensar en maximitzar vots, sinó en maximitzar el poder, i tot sovint aquests dos elements xoquen entre sí”.
Ferrándiz, que analitza dades un dia rere un altre, hi posa fil a l’agulla: “A Espanya hi ha, ara mateix, dos blocs ideològics que tenen, si fa no fa, 11 milions de votants cadascun. Mentre l’esquerra reparteix aquests 11 milions de vots entre dos partits, la dreta ho fa entre tres, cosa que els posa molt difícil d’arribar al Govern. Per poder-ho aconseguir, la dreta hauria de concentrar els vots en menys partits i esperar una desmobilització elevada de l’esquerra”.
Amb un condicionant afegit: “Si un d’aquests dos partits és Vox, l’esquerra difícilment es desmobilitzarà prou perquè la dreta sume majoria absoluta, ja que exigiria entrar el Govern, cosa que els partits nacionalistes i independentistes tampoc no desitgen”. Ferrándiz és conscient que “probablement, al PSOE, o a Pedro Sánchez, els agradaria no haver de dependre d’Unides Podem, però ara com ara no hi ha una altra aritmètica viable, tenint en compte la pèrdua de centralitat i de vots que ha experimentat Ciutadans; així doncs, com que la gran coalició PSOE-PP no la volen ni els propis votants, l’eixida que queda és aquesta suma... Buscar el suport del centre-dreta li podria fer perdre vots que ara necessita al Congrés”. En tot cas, Ferrándiz considera que les eleccions catalanes del 14 de febrer seran un altre punt d’inflexió: “Segons què passe i quin Govern resulte escollit, es produiran moviments que ens ajudaran a interpretar l’evolució de cada partit durant la resta de la legislatura”.
Amics de Bildu
Els experts consultats no veuen tant de problema a tenir com a soci estable EH Bildu, això que tants socialistes detesten en privat i de vegades en veu alta. “Pedro Sánchez necessita Bildu i ha de fer veure que es tracta d’un soci tolerable; és obvi que això li farà perdre vots entre els seus, però no és una aposta tan boja. A la pròxima legislatura els partits independentistes hi seran, i no ho tenim tan clar en el cas de Ciutadans... Ni si hi serà ni amb quin pes”, subratlla Orriols. “Tant Bildu com Esquerra són partits legals i que continuaran tenint uns índexs de suport destacables. El PP ja pot dir que és inacceptable pactar-hi, això potser li farà guanyar vots, però alhora li impedirà d’assolir majories parlamentàries àmplies. La possibilitat que Cs, que es troba en perill d’extinció, esdevingui partit frontissa en el futur és menor que no que ho siguin els independentistes.”
Mario Ríos recorda que “la recuperació del PSOE va arribar amb un gir a l’esquerra i abandonar-lo ara afebliria la seua base electoral”, però també pronostica que, després de la pandèmia, “les futures eleccions pivotaran sobre la qüestió social i econòmica”. “Si s’arriba a aquells comicis amb una economia en vies de recuperació, és probable que la coalició actual repeteixi els seus resultats de 2019. De fet, les enquestes indiquen pocs canvis amb relació al 10N”, continua. “Tot plegat em fa pensar que, tant a nivell polític com estratègic, el Govern de coalició i els seus aliats estan condemnats a entendre’s.”
“Els barons del PSOE són un contrapès del líder, i ja em sembla bé, perquè això possibilita que el president no tingui un poder absolut”, anota Orriols, “però és una evidència que el poder d’aquests barons s’ha afeblit bastant després que Sánchez guanyara unes primàries amb tots ells en contra”. Ell gira la vista enrere i recorda que “la política és possibilisme, acceptar les coses com són i no voldries que fossin”; en aquest sentit, “Sánchez anhelava un Govern monocolor que no va poder ser, fins al punt que Iglesias, a qui havia vetat com a vicepresident, ara ho és”. Aquell va ser un exemple de la conveniència de maximitzar poder i no vots, perquè Iglesias sabia molt bé que UP en perdria bastants, i no obstant això, va jugar fort per la repetició electoral.
“Personalment, veig més feblesa al Congrés que no al Govern”, observa Orriols, “a tots els governs de coalició hi ha friccions, n’hi havia entre les populars Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal, i no passava res. I conclou: “Tot i que l’èxit d’Iglesias pot resultar indiscutible a curt termini, el gran beneficiat dels governs de coalició sempre acaba sent qui el presideix, sobretot en un cas com aquest, en què el desequilibri de forces és gran”.
“A Metroscopia hem preguntat pel tipus de relació que cada partit hauria de mantenir amb el Govern de coalició, i els percentatges més elevats corresponen a PP i Ciutadans: prop de la meitat de les persones consultades voldria que hi tingueren una relació estable i un terç més hi voldria una relació ocasional. En total, vuit de cada deu espanyols. Per contra, el 47% i el 55% dels enquestats han rebutjat la influència d’ERC i de Bildu, respectivament, i en cas que n’hi haja, que siga la mínima possible”, apunta José Pablo Ferrándiz. “El PNB queda a mig camí dels uns i dels altres: hi ha un grau de tolerància superior, però malgrat tot un terç de la gent no vol que tinga cap pes en les decisions del Govern”.
El mapa de reaccions mostra més tolerància als acords transversals entre els votants d’esquerres, que en molts casos no refusen cap dels suports que puga rebre el Govern. “Amb PP, Cs i PNB voldrien una relació més estable, i amb Esquerra i Bildu, una de més esporàdica”, especifica Ferrándiz.
“Entre els votants de les forces catalanes i basques, en canvi, l’aversió a Cs és molt alta, fins i tot més que davant el PP, ja que el 57% dels electors d’aquests partits no veurien malament que el Govern de coalició se sustentara, en algun monent, en els vots dels populars”, prossegueix Ferrándiz.
Però els socialistes sobretot pensen en l’electorat propi. I, en aquest cas, les preferències estan escorades al centre-dreta: “Els votants del PSOE es decanten pels suports estables del PP i Cs i més ocasionals del PNB”, explica Ferrándiz, “mentre que no volen acords freqüents amb ERC i Bildu, en el segon cas de manera més nítida: “Només el 18% dels votants socialistes volen una relació estable amb Bildu, el 34% accepta una relació puntual i el 44% no vol cap tipus de relació”. Pel que fa a Unides Podem, “hi ha menys línies roges, els sembla bé qualsevol suport que reba el Govern, vinga d’on vinga, però es decanten especialment per ERC i el PNB i, pel centre-dreta, el 75% dels seus votants s’estimen més una relació estable que no esporàdica”.
Sánchez i el seu assessor àulic, Iván Redondo, ja tenen les dades a taula. Les miren i les remiren. I després, actuen. Només està clara una cosa: el següent moviment del president vindrà determinat per elles.