Amb els pactes de pressupostos passa una mica el mateix que amb les compres a través d'una coneguda plataforma de venda en línia. Una cosa és el que veus quan ho demanes i l'altra allò que t'arriba a casa al cap d'unes setmanes. Així ho havien patit, durant anys, els negociadors dels partits catalans a Madrid quan eren imprescindibles els seus vots per tirar endavant els Pressupostos Generals de l'Estat. Una manera de fer, la de pactar amb PSOE o PP a canvi de concessions favorables a Catalunya en la redacció dels comptes, que es va popularitzar com «el peix al cove».
Una realitat que, després de 13 anys del darrer acord d'aquesta mena, s’ha tornat a donar en els pressupostos per al 2021 impulsats pel govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, al qual han donat suport ERC, el PDeCAT i Compromís. És la vuitena vegada que es produeix una situació com aquesta. Els principals experts en aquest art han estat els representants al Congrés de l’antiga Convergència i Unió, que han desbloquejat els comptes estatals fins a sis vegades: dues amb Felipe González (1994 i 1995), dues amb José María Aznar (1996 i 1997) i encara dues més amb José Luis Rodríguez Zapatero (2006 i 2007). Una part de la seva herència, la que representa el PDeCAT, repeteix suport aquesta vegada, a diferència de Junts per Catalunya, tot i que ambdós espais es van presentar en coalició a les eleccions espanyoles. Abans, ERC va pactar els pressupostos dues vegades, durant els primers anys de Zapatero al Govern, el 2005 i el 2006. La CUP, com calia esperar, també ha votat en contra dels comptes.
Qui debuta, en aquesta funció de votar-ne a favor, és Compromís. La formació valencianista estava disposada i havia acordat donar suport als Pressupostos del curs passat, però en aquella ocasió, Pedro Sánchez no va aconseguir que tiressin endavant els comptes per la negativa, precisament, dels partits independentistes catalans.
El govern PSOE-Unides Podem ha hagut de fer concessions en diferents àmbits. La coalició valencianista ha aconseguit esgarrapar, entre altres coses, la condonació del deute del consorci de la Marina de València, organitzadora de la Copa Amèrica l'any 2007; que les inversions pressupostades per al País Valencià se situïn prop del 10% del total de la inversió estatal, i altres qüestions com ara els 38 milions d'euros que s'han de destinar a l'Autoritat del Transport Metropolità de València. S'han quedat al tinter, però, desenes d'esmenes que reclamaven qüestions relacionades amb cultura o infraestructures.
Al seu torn, ERC ha pactat amb socialistes i Unides Podem temes com ara la fi de la intervenció de les finances catalanes iniciada pel Govern Rajoy, la creació d'un grup de treball per evitar el dúmping fiscal per part de Madrid o la liquidació del deute que té l'Estat en Catalunya en l'àmbit de les beques. L'acord inclou també que la inversió a Catalunya sigui del 19,13%, i que se situï per primera vegada per sobre del pes català en el PIB espanyol. Això, però, és el que es preveu sobre el paper. Una altra cosa és el que sol passar amb aquests pactes quan toca aplicar-los. EL TEMPS ha parlat amb experts i testimonis d'antigues negociacions que recorden que no sempre el Govern espanyol acaba complint el que promet en les negociacions dels comptes anuals. Sobretot pel que fa a les inversions en l'àmbit d'infraestructures.
“S'ha de dir que els pressupostos són una llei que s'ha de complir. Moltes vegades, el peix al cove era promès, però després no es materialitzava. Els compromisos que s'han aprovat i no es materialitzen són molts”, explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Detalla, a més, que “la negociació pressupostària sempre és una mica precària i el partit petit sempre s'emporta una mica menys del que pacta”. Per blindar-se davant d'aquesta qüestió, ERC ha inclòs en el pacte la creació d'una comissió de seguiment, que es reunirà cada quatre mesos per comprovar l'execució del pacte.
La iniciativa, però, recorda a la comissió bilateral que, amb motiu de la negociació dels comptes del 2007 va pactar Josep Antoni Duran i Lleida, en representació de CiU, amb el PSOE de Zapatero per garantir el compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut que s'acabava d'aprovar. Aquesta establia que, per corregir el dèficit d'inversions a Catalunya, durant set anys “les inversions de l'Estat en infraestructures a Catalunya s'han d'equiparar al seu percentatge del PIB respecte del total”. Com és sabut, mai no s'arribà a complir l'índex d'inversió i la comissió només s'ha reunit, des de llavors, nou vegades. Cap d’elles entre juliol de 2011 i agost de 2018, quan va celebrar la darrera reunió.
Toni Rodon, professor de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, recorda que “tradicionalment els pactes de pressupostos s'han centrat a aconseguir competències per la Generalitat. És el model del peix al cove tradicional. Tot i que l'Estatut diu que Catalunya té certes competències, després aquestes s'han d'aprovar en la conferència interterritorial. Si no es convoca, no es traspassen. En això se centrava el model pujolista”. Destaca, a més, la negociació per infraestructures o partides concretes, perquè “el sistema de finançament és molt tancat i no es pot negociar any per any, però sí que hi ha negociació per sectors concrets”.
Fonts coneixedores dels pactes de CiU amb els governs de Felipe González i José María Aznar exposen a aquest setmanari que aquelles negociacions van servir per influir “i molt” en la política espanyola. Divideixen en tres apartats les contrapartides que es negociaven en relació amb els comptes. D'un costat, les transferències de competències, en un moment en què l'estructura de les comunitats autònomes encara estava per desenvolupar. En segon lloc, qüestions de fiscalitat a escala estatal. Finalment, la tercera pota era la relacionada amb les inversions en infraestructures. Si bé consideren que en les dues primeres potes el compliment dels compromisos va ser correcte, en la darrera reconeixen que els incompliments s'acumulaven; per exemple, en tot allò vinculat al corredor mediterrani o al desdoblament d'algunes carreteres nacionals en el seu pas per Catalunya. Joan Botella afegeix que part dels acords pressupostaris de l'etapa Aznar estaven vinculats als acords d'investidura, tot i que “hi ha part dels pactes del Majestic que mai no s'han materialitzat. Per exemple, la via fèrria al port de Barcelona encara no l'hem vist”.
“Els pactes amb Zapatero eren un xic diferents. Amb Felipe González, l'Estatut s'estava desenvolupant i hi havia una part de traspàs de competències. Amb el Majestic, s'hi incloïa el desplegament ràpid dels Mossos d’Esquadra o el traspàs de presons. Amb Zapatero s'ha de desplegar un nou Estatut i hi ha un moment en què la Generalitat s'adona que topa amb una mena de sostre. Al principi hi havia més marge per aconseguir coses”, detalla Rodon. A més, afegeix el politòleg, “al principi els pactes que es feien es complien, com a mínim pel que fa al traspàs de competències. Però parcialment. Es traspassava la competència, però no els diners associats per impulsar-la. A mesura que passa el temps, es veu com cada vegada es compleix menys”.
EL TEMPS ha parlat també amb persones que van participar en els pactes d'ERC amb el PSOE durant els dos primers anys de mandat de Zapatero (2004-2006). En aquella ocasió, expliquen, els pactes, més enllà d'una voluntat d'aconseguir qüestions pressupostàries, també perseguien aprofundir en l'alternativa d'esquerres que representava Zapatero després dels anys d'Aznar, per avançar en termes de descentralització, cap al federalisme “com a pas previ a la independència” i tirar endavant el nou estatut d'autonomia. Tot això implicava donar estabilitat al PSOE, que en paraules d'un exdirigent consultat “no va complir” i assenyala, també, el pacte al qual van arribar els socialistes amb CiU —que encara no havia fet el gir independentista— per “deixar-se d'aventurismes”. Tampoc no compliria sempre en les qüestions d'infraestructures. Dins dels pactes, per exemple, hi constaven qüestions com ara les inversions del Pla de rodalies, que mai no s'arribà a executar del tot. Tot i això, d'altres com ara el condicionament de la llera del riu Llobregat sí que van tirar endavant.
En el pacte del 2005 també es va incloure la transferència de les beques universitàries a la Generalitat de Catalunya. Pacte que, com explica el conseller d’Empresa Ramon Tremosa en les pàgines d'aquesta mateixa revista, a hores d'ara encara no s'ha executat, malgrat que hi ha una sentència del Tribunal Constitucional que així ho estableix.
Durant aquells anys, el PSOE va pactar tant amb la dreta com amb l'esquerra catalanista. Botella ho recull explicant que “quan hi ha hagut dos partits nacionalistes importants a Madrid, hi ha competència entre ells per veure qui aconsegueix més coses. Competeixen més entre ells que no pas pressionen el Govern central”.
Es pot veure, doncs, que els resultats del que els partits catalans acorden amb Madrid són ambivalents quan es parla d'executar els pressupostos. No obstant això, els partits perceben que donar suport als comptes en moments concrets els reporta guanys, políticament parlant. “T'ajuda a impulsar un relat concret. A Pujol li anava bé per consolidar la idea que volia vendre, segons la qual només a través del pacte s'aconseguirien les competències. En el cas d'ERC, ara li va bé per impulsar la idea que el diàleg va bé per fer avançar Catalunya”.