-El seu nomenament s’ha produït tot just quan s’està esgotant la legislatura. Té expectatives de continuar com a conseller després de les eleccions del 14 de febrer?
-Serà molt difícil. Dependrà de la voluntat del Govern de Catalunya. Jo tenia un encàrrec per sis mesos centrat en els fons europeus. A inicis de setembre no s’havia produït, encara, la inhabilitació del president Torra, tot i que es preveia aquest desenllaç i que la legislatura seria curta. Però aquest semestre és, potser, un dels més decisius de la història de Catalunya en els darrers vint anys. Està en joc la presentació de molts projectes de fons europeus que si finalment surten bé poden donar un gran impuls a l’economia catalana.
-En quin estat es troben aquests projectes?
-Les comunitats autònomes no van ser convidades a participar en el procés d’identificació i canalització de projectes, tal com sí que han fet Bèlgica i Alemanya. Nosaltres tenim contacte quotidià amb la indústria d’aquest país. El Ministeri no. I encara menys Moncloa. Les comunitats autònomes també han quedat fora del procés de decisió, per bé que hi ha unes normes molt estrictes a Brussel·les. Abans de Nadal, com a Govern de Catalunya, farem una presentació. Dels molts projectes que s’han presentat directament des de les empreses cap a Moncloa, a través de les quatre grans consultores, nosaltres en presentarem uns 250 que identifiquem que són imbatibles i pels quals passarà el futur de Catalunya.
-Té expectativa que això funcione?
-Fa un més i mig, els presidents autonòmics es van reunir amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. A la tarda hi va haver reunió dels consellers d’Empresa amb la secretària general adjunta de la Comissió Europea, i va ser molt clara dient que es faran pagaments a compte cada sis mesos prèvia auditoria per fiscalitzar que els diners s’hagin gastat en digitalització, canvi climàtic, mobilitat sostenible, revolució energètica... És evident que l’Estat espanyol es pot gastar 140 milions d’euros en duplicar la xarxa d’AVE, d’aeroports o el nombre d’autovies. Però el sol fet que una part d’aquests fons vagin a empreses és una esmena a la totalitat que la Unió Europea es fa a ella mateixa. Ja s’ha acabat això de donar diners sense condicions als governs perquè els gastin en coses que poden tenir un impacte positiu o no. Ara el que interessa és reconvertir la indústria europea per fer-la més forta i que pugui competir mundialment. I fer-ho tenint en compte els principis de digitalització i de sostenibilitat. I a més a més, les inversions van adreçades a projectes privats que tinguin un efecte arrossegador i multiplicador sobre el PIB i les pimes.
-Diu que presentaran projectes del país, ens pot avançar algun?
-He de ser discret. Porto una setantena d’empreses visitades i hi ha projectes molt bons. Jo vaig fer un llibre a l’agost, Catalunya, potència logística natural. Si avui l’hagués d’escriure, seria molt més optimista. Per poc que aquests projectes puguin tirar endavant, aquest país tindrà un gran futur. Hi ha projectes coneguts com ara el xip europeu de la Barcelona Supercomputing Center, que és un projecte win-win. L’Estat en té un 60%, la Generalitat un 30% i la Universitat Politècnica de Catalunya un 10%. He de dir que fins avui la col·laboració amb el Ministeri és molt bona. Aquest xip europeu ha de passar sí o sí per Catalunya. També és públic el projecte de cotxe elèctric de SEAT. I a partir d’aquí hem identificat projectes en molts àmbits, però de moment no donarem noms.
-Parla de bones relacions amb el Ministeri d’Indústria. Això li fa ser optimista de cara a resoldre problemes estructurals?
-Si el procés de decisió fos l’habitual, segons com Espanya reparteix la inversió pública, a Catalunya li tocaria un 10-12%, que és la mitjana dels últims vint anys. Al País Valencià li tocaria un 8%. Com que Madrid reparteix, mani qui mani, la constant històrica és aquesta. Però ara Brussel·les voldrà imposar criteris, i el sol fet de dirigir i focalitzar, en uns àmbits molts concrets, les inversions, de facto, augmenta les possibilitats que Catalunya i País Valencià, com també el País Basc i Navarra, tinguin un pes més gran en el repartiment final per una qüestió d’infraestructura científica, tecnològica, empresarial i universitària. Catalunya té 8.900 multinacionals, 650.000 pimes, 12 universitats, 56 centres de recerca... Això no ho tenen altres territoris. Per tant, a poc que les inversions europees es canalitzin com toca, tenim moltes més possibilitats que ens beneficiï. Aquest fons europeu és deute emès conjuntament per tota la Unió Europea. No havia passat mai, això. Això vol dir que el deute s’ha de tornar d’aquí a trenta anys. Per tant, aquests diners hauran d’haver estat ben gastats per generar un gran creixement del PIB, un gran increment d’impostos i que es puguin tornar. Si amb aquests diners fas línies d’AVE, aeroports fantasma i autovies per on no passa ningú, això no fa créixer el PIB i la inversió no generarà el retorn necessari. Per això, al juliol les negociacions estaven bloquejades per països del nord d’Europa, que exigien un procés de control de com es gastaven els diners. Aquest era el debat. I s’ha de dir que si Espanya fa un mal ús d’aquest fons de reconstrucció es pot veure abocada a un rescat.
-D’aquests fons depèn, també, el que pugui passar amb les plantes de Nissan i els projectes que s’hi puguin fer?
-Nissan ha marxat i és una mala notícia, tot i que es veia venir des de feia anys. Afortunadament, SEAT va anunciar a l’estiu una inversió de 5.000 milions d’euros. Però això venia del pla de rescat alemany. La cancellera Angela Merkel ha estat set anys estalviant, fent superàvits pressupostaris i reduint el deute púbic d’Alemanya per gastar-ho tot en set setmanes. És un projecte d’injecció de 150.000 milions d’euros, el més gran que fa un Estat a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Això ha servit per injectar diners a la indústria automobilística i, per tant, VolksWagen inverteix 5.000 milions d’euros a SEAT per començar a produir el cotxe elèctric gràcies al pla de Merkel. Si a més a més hi ha el pla de la Unió Europea... Una gran multinacional com la VolksWagen Martorell, una de les plantes més grans de l’automobilística, que el 2019 va fer un rècord històric, ara podrà comptar amb el tercer fil del corredor mediterrani i s’estalviarà 400 euros per cotxe, un 5% per unitat, i per tant, al voltant d’aquesta revolució de l’automòbil cap a la mobilitat elèctrica, poden aparèixer fàbriques de bateries. Jo no pateixo pels terrenys de Nissan a la Zona Branca. Són el passeig de Gràcia industrial d’Europa. Hi acabaran anant empreses més d’hora que tard. Pocs llocs a Europa són tan indicats. Però de fet la planta de bateries no hauria d’estar on hi ha la planta de Nissan. Aquí, si vol venir una altra fàbrica de cotxes, tindria l’espai ideal. És una planta pensada per fabricar cotxes. No pateixo per la planta de Nissan. Fora bo que donés joc a les pimes que alimentava Nissan –que ara estan patint– i que ocupés el màxim nombre possible de gent.
-N’hi ha empreses interessades?
-N’hi ha ofertes, però comprendrà que no doni noms. Són decisions que depenen sobretot de Madrid, que té la capacitat d’injectar capital i donar tractes fiscals a mida. També de Brussel·les, del Consorci de la Zona Franca... Depèn de molts agents i és una negociació molt complexa.
-Diu que depèn, sobretot, de Madrid. Confia més en el que es puga fer des de Madrid ara en comparació amb el que es va fer fa un any o dos?
-Pedro Sánchez va dir fa un any que no calia patir per Nissan, que ell se n’encarregava. Però Nissan va marxar. Tot i que la crisi que estem patint ha remogut moltes coses. Ara, els governs veuen que han de defensar la indústria, Europa ha flexibilitzat les normes de dèficit i deute, hi ha injeccions de capital a grans empreses a tots els països avançats i el Banc Central Europeu compra deute públic dels diferents Estats. Per això, tot i que el PIB cau un 12% o 15%, que són les xifres d’una guerra, es pot mantenir la despesa pública. Normalment, quan el PIB cau tant s’entra en fallida. Però el paraigua de l’euro i del Banc Central Europeu és fabulós. Això és insòlit, des del punt de vista macroeconòmic.
-Canviant de tema, deia abans que el seu nomenament com a conseller estava previst per a sis mesos, però no són pocs els qui han especulat amb què vostè acabaria sent candidat a president de la Generalitat de Catalunya per Junts.
-Ja ha vist que no m’he presentat a les primàries. Mai no vaig dir una cosa així. Ningú no m’ho va preguntar. També s’escriu que tinc una relació dolenta amb el vicepresident Pere Aragonès. Però li he de dir que no aconseguiríem tot el que aconseguim si no parléssim, cada dia, de moltes coses. El tema dels fons europeus ho hem preparat conjuntament. I els 250 milions d’euros que podem aportar a restauració, comerç, indústria o turisme a través de subvencions venen del seu Departament. I mentrestant, els diaris van escrivint que no tenim bona relació...
-Sobretot pels comentaris públics que ha fet vostè...
-...Jo tinc opinió sobre coses. La meva relació amb el vicepresident és molt eficaç i útil.
-Però vostè, per xarxes, va criticar aspectes del fons 200 milions per invertir en empreses solvents, que es va impulsar des del Departament del vicepresident...
-No era una crítica. Miri: Silence és líder europeu en moto elèctrica. Catalunya, 40 anys després, torna a liderar el mercat de motos a Europa. Des del Departament d’Empresa, amb un aval de la Direcció General d’Indústria, un crèdit de l’Institut Català de Finances i una participació d’AVANÇSA, que és l’empresa pública d’aquest Departament, li hem congelat un any el pagament d’interessos. Perquè Silence neix amb una empenta inicial d’AVANÇSA. Llavors, era un tweet recordatori que existeix una entitat que fa contribucions decisives en diferents empreses emergents. La companya Parlem va nàixer amb una empenta d’AVANÇSA, per exemple. Per tant, era un recordatori que això ja existeix i que no cal crear res de nou des d’un altre Departament.
-Ho preguntava, sobretot, per si potser no era millor plantejar aquests arguments en un consell de Govern ai no en un tweet.
-La comunicació pública serveix per comunicar. Parlem cada dia amb el vicepresident i no hi ha cap problema de comunicació.
-La tensió entre JxCat i Esquerra Republicana al si del Govern és acumulada.
-Sabem com funcionen els governs de coalició. A Madrid, el PSOE i Unides Podem s’assabenten de segons quines coses per la premsa, tal com ha reconegut Pablo Iglesias. Fins i tot hi havia la proposta de crear un comitè de decisions sobre els fons europeus sense ministres d’Unides Podem, només amb la ministra de Treball, Yolanda Díaz, però cap altre. Als governs de coalició sempre hi ha diferents visions, i més encara quan s’apropa la cita electoral.
-El seu departament estava molt interpel·lat per l’aprovació dels Pressupostos espanyols. ERC i PDeCAT els han votat, Junts per Catalunya no. Pensa que és positiu mantenir aquesta postura, quan molts encara pensen en el possible benefici de l’aprovació pressupostària per a Catalunya?
-L’experiència ens diu que aprovar un pressupost no és garantia que es compleixin les inversions. Tenim moltes dècades, amb governs de tots els colors. Més simpàtics o menys. Comprenc les reserves que gent d’ERC té sobre el sentit del vot, una altra vegada per avançat a Pedro Sánchez. També entenc les reserves de gent de Junts per Catalunya o el PDeCAT. L’actitud que tenim és la millor? Mentre siguem ciutadans de l’Estat espanyol, són debats que ens afecten. A més, Pedro Sánchez, molt hàbilment, ha condicionat el fons europeu lligant-lo al pressupost quan això no era una condició que havia posat Europa. Així ha pressionat i aconseguit que el PNB li doni suport. Quan s’executin els pressupostos, podrem valorar si s’ha complert el que s’ha dit que es faria.
-Recentment hi ha hagut polèmica amb la Llei de Cambres de Comerç pels distints parers que tenen el Consell de Cambres i les patronals Foment i Pimec. Quina és la posició del conseller d’Empresa?
-Aquest tema portava vuit anys movent-se i l’han tingut entre mans distints presidents i consellers. Nosaltres vam creure convenient, amb el vicepresident Pere Aragonès, que això ho entressin els grups parlamentaris al Parlament, que és el que s’ha fet. És un tema delicat que possiblement serà judicialitzat si continua així. Un govern en funcions no pot presentar projectes de llei, i vam entendre que, estant en funcions, era més sòlid i legítim si ho entraven els grups de JxCAT i ERC, que tenen 1.400.000 vots conjuntament, i ja veurem què fan la resta de partits. Vam entendre que la Llei de Cambres seria més legítima si l’aprovava el Parlament de Catalunya.
-Però quina és la seua visió com a conseller?
-A França les cambres gestionen aeroports. A Àustria nomenen ambaixadors. Les cambres són molt importants a tot Europa. I a Espanya, l’any 2008 el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va traure’n recursos, capacitats d’interlocució i d’estímul d’activitat empresarial. Si hi ha una Llei de Cambres és perquè creiem que cal millorar això. Cal europeïtzar les cambres. Per bé que, estant en funcions, i amb informes jurídics en contra d’aquest decret, vam pensar que si hi entràvem com a Govern l’afer era fàcilment judicialitzable. Si hi ha un debat parlamentari i s’aprova la Llei de Cambres, com a mínim tindrà una legitimitat molt més gran.
-Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, ha expressat el seu desig d’entrar en política. Seria un bon company de viatge?
-No el descobrirem ara. És un empresari d’èxit. Va guanyar les eleccions a Cambres després d’una llarga inèrcia de mandats d’una mateixa llista. És una personalitat molt potent i, per tant, serà molt benvingut.
-En un altre àmbit, com ha viscut els processos de fusió bancària dels darrers mesos?
-En principi són empreses privades i les autoritats han de vigilar aspectes més tangencials, com per exemple com queda la competència en el mercat després de la fusió. A Alemanya hi ha 500 caixes d’estalvi i els quatre primers bancs tenen un 29% de quota de mercat. A Espanya ja no hi ha pràcticament caixes d’estalvi i els tres primers bancs poden tenir dos terços del mercat, o més. Hi hauria reserves des del punt de vista del grau de concentració bancària, tot i que el Banc Central Europeu no ho veu així. Hi hauria, també, un qüestionament sobre aquestes operacions perquè, segons com es facin, poden comportar una pèrdua de serveis financers de valor afegit que avui té Catalunya. Per tant, com a Govern, voldríem acompanyar aquests processos d’absorció empresarial vigilant que no es perdin aquests llocs de treball, que són molt importants. L’1 d’octubre, per exemple, no es van perdre llocs de treball. Hi va haver un canvi de seu motivat per la pressió política, però no va comportar una deslocalització de la prestació dels serveis financers. Per tant, valoraré aquests processos quan es comprovi què han comportat des del punt de vista de la qualitat del servei prestat i segons com afectin els llocs de treball.
-Davant d’aquestes tendències, com valoraria la possibilitat de crear una banca pública?
-No tenim competències per fer-ho. Fa dècades, Joan Hortalà, conseller d’Indústria (1984-1987) ho va intentar. L’Institut Català de Finances podria tenir més competències i ser més com una mena d’ICO (Institut de Crèdit Oficial), però no és possible. Alhora, quan el Banc Central Europeu està comprant tant de deute públic, ja fa de banca pública. Sí que ens agradaria, per exemple, que la Generalitat pogués tornar a emetre deute, cosa que té prohibida des del 2012 pel FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) del PP i que l’actual Govern no ha revertit. Això ens donaria la capacitat de finançar directament la Generalitat sense haver de passar per Madrid ni pels Governs centrals, que s’emporta el 94% dels impostos que paguen els catalans.
-El teletreball ha estat un dels grans protagonistes del confinament. Com creu que caldria regular-lo?
-És molt difícil de fer. Cada sector, cada empresa, cada bé o servei que es produeix és diferent. No sempre és millor la regulació pública que l’autoregulació. Cada negoci coneix millor la seva idiosincràsia. A més a més, hi ha literatura econòmica que es comença a publicar als Estats Units i diu que el teletreball ha funcionat fins ara perquè ha estat universal, obligatori i necessari. Però si el virus desapareix, la presencialitat tornarà amb força. Potser no serà completa, com abans de la pandèmia. Potser la telefeina, que és com m’agrada referir-me a allò que s’anomena teletreball, ha vingut per quedar-se en alguns àmbits. Però penso que la presencialitat és imbatible. En una empresa en què entra gent jove, aquesta ha d’aprendre de la gent gran, i això es fa a tothora, tant prenent un cafè com dirigint una màquina. Això no funciona per pantalles. Alhora, les negociacions es poden fer virtualment, però l’última de totes, la que desencalla, funciona millor si es fa presencialment, segons molts articles, com ara els que es publiquen a Harvard Business Review. Fira de Barcelona ens diu que esdeveniments com el Mobile World Congress haurien de durar el doble de dies si no se celebren presencialment. Tenim evidències que, quan acabi la pandèmia, la vida tornarà a ser molt com abans.
-Un dels grans afectats per la pandèmia ha estat el petit comerç. Comparteix campanyes com la de l’alcaldessa Ada Colau, que demanen a la gent que, de cara als regals de Nadal, no consumeixin a través d'Amazon i prioritzin les compres al comerç local?
-Jo ho hauria dit d’altra manera. Jo, que visc al barri de Gràcia, m’agrada el comerç local. Forma part de la nostra cultura. Ara bé, Amazon és un model de negoci impressionant que ha vingut per quedar-se. Si Amazon marxa fora de Barcelona anirà a Perpinyà o a Saragossa, i seguirem comprant a Amazon. Perquè la gent gran, amb la pandèmia, no té capacitat de sortir. Perquè moltes pimes utilitzen Amazon per exportar. Llavors, més que fer campanyes contra Amazon, podem fer campanyes a favor del consum local. Però tampoc cal anar a la contra d’Amazon, que té a Barcelona la planta més gran d’Europa conjuntament amb la de Londres. Hi treballen 5.000 persones amb tecnologia punta. Jo l’he pogut visitar i és espectacular. Està buscant terrenys a Tarragona i Girona, ha obert dos magatzems al Vallès... Li hem de dir que ha de marxar perquè no ens agrada? Amazon té un model de negoci molt eficaç i productiu. Per això creix. Llavors, hem de mirar com el petit comerç col·labora amb Amazon. És evident que Amazon provoca una pèrdua de llocs comercials. Però caldrà veure com el petit comerç pot adaptar-se i digitalitzar-se per sobreviure. El comerç ha de ser proactiu i ha de jugar amb els seus punts forts per oferir un servei millor del que pot oferir Amazon.
-Com veu la possibilitat d’d’establir un impost per gravar el guany de les empreses que més s’han enriquit durant la pandèmia?
-S’ha de vigilar com es creen els impostos. Ja fa anys que el Parlament Europeu intenta establir impostos a escala europea als grans gegants d’internet, i no és fàcil. Això no ho ha fet ni el Govern espanyol, perquè les grans companyies nord-americanes van amenaçar a marxar a un altre lloc o a invertir en altres països.
-Vostè també és conseller de Coneixement. El Govern espanyol té pendent de transferir les beques universitàries perquè depenguen de la Generalitat de Catalunya. El Tribunal Constitucional així ho va resoldre. Com està aquest tema?
-Hi portem dècades. És una promesa més. Quan es publiqui oficialment i arribin els diners, ho celebrarem.
-Però faran pressió en aquest sentit?
-Ja va fer pressió el Tribunal Constitucional quan va sentenciar això. Però no sé si aquesta desobediència afectarà el Govern espanyol.
-D’altra banda, els professors associats es queixen molt dels seus sous, que són del tot limitats. Tenen aquest tema sobre la taula?
-Hi ha una Llei de la Ciència que s’hauria d’haver aprovat perquè el Govern va passar a estar en funcions. Hi haurà d’haver futures lleis universitàries que abordin aquest problema. A la universitat catalana tenim una lenta decadència. Fa deu anys, el pressupost d’Universitats i Recerca pesava el 5% del de la Generalitat. Ara pesa el 3,8%. Molt nobles causes han passat per davant de la universitat en el pressupost de la Generalitat els últims anys. Toca que el proper conseller d’Universitats, si té quatre anys per davant, d’acord amb el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, que ja establia un horitzó d’increment, de recuperació de les inversions en les universitats i de recuperació de la despesa en recerca, estigui molt atent i combati per fer veure que, si seguim en aquest procés de desinversió, perdrem la qualitat del sistema universitari de Catalunya, que avui està amenaçat. De fet, en els últims deu anys hem perdut dues generacions de doctors que, en bona part, han marxat a treballar a altres universitats on els ofereixen més salari i on poden fer més recerca que no pas aquí. Això és una emergència de país que tots els partits, independentment qui governi a partir del febrer, haurien de tenir sobre la taula com a prioritat urgent. Com deia Enric Prat de la Riba, invertir en universitats avui és la recerca de demà.
-Per últim, com valora la proposta de la CUP d'organitzar un nou referèndum al llarg de la propera legislatura?
-Visc molt al dia i no tinc temps de pensar en el 2025. Escòcia votarà el mes de maig. I si el Brexit es tanca castigant els interessos d’Escòcia, tal com sembla que pot passar, hi haurà encara més vot per l’Scottish National Party, que si guanya les eleccions per molta majoria tindrà més arguments per pressionar per un nou referèndum. El nou líder laborista britànic, Keir Starmer, ha dit públicament diverses vegades que si hi ha més vots i més majoria a favor d’un nou referèndum, ell no s’hi pot oposar. Si l’SNP se’n va al 50% dels vots, cosa que mai no ha fet, potser es posa sobre la taula un referèndum i el debat tornarà a Catalunya, però dependrà del resultat de les eleccions. Mai no hi ha hagut unes eleccions catalanes en què l’independentisme hagi superat el 50% dels vots. A les europees va fer el 49,5% perquè la CUP no s’hi va presentar. Mala sort. L’última vegada que vam tenir Pedro Sánchez al Parlament Europeu, al gener de 2019, el meu debat d’un minut amb ell va ser sobre el referèndum. Ell em va dir que mai no havíem arribat al 50%. Aquesta és, per tant, una línia molt còmoda del Govern espanyol per defensar-se. Veurem si en les eleccions de febrer hi ha un augment dels partits independentistes o si hi ha una reculada. Perquè cal recordar que la repressió és molt eficaç a l’hora de dividir, desmoralitzar i desmobilitzar. Si es presenten 10 partits independentistes haurà guanyat la repressió. Si molta gent deixa de votar, passar del 48% al 42% és un escenari tan factible com superar el 50%. No ho sabem. La pandèmia i la crisi econòmica no sabem com afectaran. Abans, la pantalla era la del procés. Ara molta gent no l’ha tancat, però la minimitzat. Hi ha una pandèmia econòmica, social i emocional que genera un canvi total que pot castigar els partits espanyols per com han gestionat la pandèmia, però que també pot afectar els votants independentistes que se senten decebuts, malgrat la repressió. Si això passa, la repressió haurà triomfat.