Mirant al cel

Qualsevol estudiant de batxillerat sap, o sabia fins ara, com a mínim dues coses sobre el filòsof prussià Immanuel Kant (1724-1804): una anècdota i una frase. L’anècdota, més o menys llegendària, es referia, és clar, a la seva reconeguda puntualitat: era un home tan metòdic i ordenat que cada dia s’aixecava, menjava i passejava pel seu poble seguint el mateix horari, de manera que tots els veïns se’n servien per posar a l’hora els seus rellotges. La reflexió kantiana també és força coneguda, apareix a les conclusions de la Crítica de la raó pràctica (1785) i deriva de la contemplació de l’espectacle del cel estrellat una nit ben serena: “Dues coses omplen la meva ànima de creixent admiració i respecte a mesura que hi aprofundeixo: el cel estrellat sobre mi i la llei moral al meu interior”.

No podria estranyar, doncs, que el Kant s’interessés en més d’una manera per les esferes superiors del món planetari i que les sotmetés al seu pensament metòdic i racional. Ho admetia ell mateix: l’espectacle del cel estrellat, dins el silenci general de la natura i amb un veritable repòs dels sentits, li procuraven “una mena de satisfacció que tan sols poden sentir les ànimes nobles”. Així, l’any 1755 va publicar la Història natural i teoria del cel, on no tan sols feia explícita una avançada teoria sobre les nebuloses, la composició de la Via Làctia i els orígens del sistema solar. A més, a la tercera part del llibre, titulada “Sobre els extraterrestres”, Kant desenvolupava una sorprenent teoria de la vida del més enllà, que es publica ara per primera vegada en llengua catalana en traducció de Ramon Alcoberro. El llibret, amb un brillant prefaci del mateix filòsof i professor de la Universitat de Girona, malauradament editat en una confusa i contradictòria compaginació tipogràfica que en fa gairebé impossible la lectura, es complementa amb un ampli dossier de textos filosòfics, d’Ezequiel a Descartes passant per Galileu i Cyrano de Bergerac, que donen un context històric adequat, i fins i tot pedagògic, a les reflexions kantianes sobre la vida del més enllà i les seves suposades criatures intel·ligents, siguin anomenades extraterrestres, àliens o marcians. 

El que fa singular la reflexió de Kant, com assenyala Alcoberro, és que, a diferència d’altres autors de la seva època, “argumentà el caràcter necessari de l’existència d’éssers intel·ligents en altres planetes amb eines estrictament filosòfiques”.  Hi ha una “intel·ligència oculta”, diu Kant, existeix un “llenguatge sense nom” que porta a descobrir nocions “que se senten però que no es poden descriure”. I és a partir d’aquesta insuficiència evident del llenguatge que el filòsof desenvolupa una altra mena d’hipòtesi racional pura, un apassionant embat filosòfic que pretén contribuir al coneixement humà de la mateixa manera que ho faria un il·lustrador que ha d’imaginar animals o plantes exòtiques de mons llunyans, desconeguts o inexplorats. Diu Kant a la primera pàgina de la Teoria del cel: “El meu parer és que no resulta absolutament necessari creure que tots els planetes estan habitats, tot i que seria absurd negar-ho pel que fa a tots o almenys per a la major part d’ells”. De fet, també en altres moments de la seva obra, Kant havia defensat la seva creença en l’existència d’altres mons habitables. Però, sobretot, en aquest breu tractat (i aquí és on l’interès filosòfic del text el fa atractiu per al lector d’avui),  Kant defensa la capacitat intel·lectual humana per esbrinar les característiques d’aquests mons inconeguts. 

No es tracta d’una singular “filosoficció”, més o menys cosmopolita, o d’una fantasia en què el filòsof de Königsberg s’hauria deixat temptar fàcilment per la imaginació. El que Kant proposa és un apassionant artefacte retòric en què el lector, si sap jutjar sense prejutjar, com demana el prologuista, pot anar descabdellant el fil del seu pensament amb detallisme i concreció i pot anar estirant amb naturalitat les seves successives hipòtesis i deduccions, que sempre es mantenen “en la sendera de la versemblança i la raó”. Armat amb tot l’argumentari de la seva intel·ligència, i amb les seves innombrables lectures erudites, filosòfiques, científiques (Newton, Albrecht von Haller) o poètiques (Alexander Pope), i fins i tot amb més d’un telescopi a la mà per poder observar la lluna, però també Mercuri i Saturn i Júpiter, Kant es dedica a establir algunes lleis generals “amb un grau de versemblança que no difereix gaire d’una veritat demostrada”. Així, segons l’autor de l’assaig sobre els extraterrestres, llei número u, els habitants dels altres planetes “han de ser tan més perfectes com més allunyats estiguin els astres del Sol”. I llei número dos:  l’excel·lència de les criatures extraterrestres intel·ligents, “tot el conjunt del seu ésser moral”, ha de ser igualment sotmesa a unes lleis determinades. L’existència dels extraterrestres acaba resultant ben coherent amb el seu sistema filosòfic perquè es basa en el principi de l’universalisme de la racionalitat, com recorda Alcoberro.  En definitiva, que no es pugui demostrar empíricament l’existència de criatures extraterrestres intel·ligents en altres mons habitables no exclou que es tingui el dret de pensar-les racionalment, i és clar que de ben segur que aquest és el repte que més fonamentalment devia estimular les reflexions del filòsof de la Crítica de la facultat del judici (1790).

Res millor que una anècdota didàctica, presa de l’obra de Fontelle, per exemplificar la comparació kantiana. Si en la clepsa d’un gentilhome, o en les selves del cap d’un pobre captaire, explica Kant irònicament, hi habiten tota mena de criatures microscòpiques, des de polls fastigosos a totes mena de puces i fins i tot de mosquits, ¿com no ha de ser possible que en la riquesa i varietat dels cossos celestes de l’Univers no s’hi puguin descobrir altres “éssers raonables”?