-Com es va vincular als moviments culturals i socials en Elx?
-Jo vinc de família republicana, tant per part de mare com de pare. La meua família per part de mare és del Baix Segura, castellanoparlant –tot i que la comarca va ser catalanoparlant. Per part de pare, la família és del barri del Raval d’Elx, tots catalanoparlants. La primera persona que va despertar en mi l'amor per la nostra llengua i cultura va ser l'advocat i escriptor Antoni Bru Gómez (València,1917- Elx, 1981). Jo tenia 17 o 18 anys quan el vaig conèixer en l'arc xicotet que hi ha en front de l'Ajuntament. Va estar amb mi xarrant d'història al carrer més d'una hora. Jo parlava en castellà i ell en valencià, i de sobte em va dir que com és que si la família de mon pare parlaven català, com era que jo no ho feia. Que m'ho preguntara a mi mateix. I em va dir, també, que si jo estimava la meua família i el meu poble, havia d'ensenyar-me a parlar la llengua, i que era una aberració que en l'escola només ensenyaren als xiquets el castellà, una llengua que no era pròpia d'Elx. També van influenciar en mi l'escriptor il·licità Joan-Carles Martí i Casanova, l'activista Josep Maraldés Ibarra (Elx 1941-2008) el pintor, fotògraf i cartellista Andreu Castillejos i Furió (Elx,1942-2013), així com el treballador de la sabata Rubén Sempere i tants altres.
-El Tempir ha reconegut la seua trajectòria per "convertir el casal d'Elx en el punt de trobada dels sectors catalanoparlants de la ciutat i de tota la comarca". Quan vas entrar al casal, hi havia cohesió entre tota aquesta gent que compartia inquietud per la llengua?
-Sí. Acció Cultural del País Valencià-Casal d'Elx es va inaugurar l'any 1998. Jo vaig ser un dels coordinadors i, al mateix temps, era soci i membre de la junta directiva del Tempir, així com d'ACPV. La Intersindical Valenciana es reunia i feia xarrades al Casal, al igual que altres col·lectius culturals, socials i sindicals. La intenció d'ACPV-Casal d'Elx és promoure i dinamitzar la vida social, cultural i política en valencià, el català de tots.
-Alguna vegada ha passat per algun partit polític o ha pensat a afiliar-s’hi?
-Actualment no milite en cap partit, però he militat en partits d'esquerra. Ara no pense de afiliar-me’n a cap, perquè la tasca que hem desenvolupat a ACPV-Casal d'Elx és tan important o més. El casal va fer un homenatge multitudinari i molt emotiu l'any 2001 al Batalló Elx i altres combatents per la llibertat. Era un batalló de voluntaris que van lluitar contra el feixisme a partir de l'any 1937. Amb aquell homenatge vam omplir el Gran Teatre d'Elx amb els familiars dels membres del batalló. Va ser molt emotiu. Aquell acte l’hauria d’haver fet molt abans qualsevol partit polític o sindicat d'Elx, però no ho van fer. I ho van fer nosaltres amb l’esperança que el seu record ens serveixi d’exemple i amb el convenciment que la memòria és, a més d’un acte de justícia, garantia de futur. Coincidint amb els actes d’homenatge es va aprofitar l'avinentesa per fer públic l’acte d’agermanament Elx-Badalona, en què va participar l'alcalde d'Elx, Diego Macià Antón (PSPV-PSOE) i l'alcaldessa de Badalona, Maite Arqué (PSC). El president d’El Tempir, Joan-Carles Martí i Casanova, va llegir un poema de Vicent Andrés Estellés. La versió catalana de l’Himne a Elx, feta per l'arquitecte i poeta elxà, Gaspar Jaén i Urban, fou interpretada per primera vegada al Gran Teatre d’Elx en l’acte d’homenatge al Batalló Elx, a càrrec del Cor de Cambra d’Elx, dirigit pel mestre Manuel Ramos i Aznar. Lluís Llach va tancar l’acte. També el magnífic l'homenatge que li vam fer al pintor Andreu Castillejos Furió (1942-2013), així com altres actes de molta rellevància que el Casal ha fet contínuament, els ha organitzat el Casal i no els partits.
-Una de les fortaleses que té Elx com a territori és la seua relació amb el camp, que molta gent desconeix però que és tot un espai de retrobament amb la llengua i amb la cultura autòctona. -La ciutat ha enfortit els seus vincles amb el camp?
-El camp d'Elx és catalanoparlant en un 99% i està molt lligat a la cultura de la ciutat. Però la ciutat ha de enfortir més els seus vincles amb el camp i ha de promoure la sensibilització, divulgació, preservació, recuperació i promoció dels diferents patrimonis, paisatges, usos i costums del Camp d’Elx. L'ajuntament a d'afavorir una cultura social que reconega els valors del medi rural, els valore i, per tant, els fomente i transmeta dins de la ciutat d'Elx.
-És molt comú que, al País Valencià, molts catalanoparlants no acompanyen la seua condició amb una defensa de la llengua. Fins a quin punt ocorre això en Elx?
-Elx no és una excepció, malauradament. Això passa a tot el territori, però gràcies al fet que hi ha un moviment cultural que treballa contínuament pel país com és ACPV-Casal d'Elx, l'Associació Cívica per la llengua “El Tempir”, l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, l'Intersindical Valenciana, etc., aquesta realitat canvia a poc a poc. També gràcies a la colla de dolçainers i tabaleters d'Elx, que es va fundar per recuperar aquests instruments musicals autòctons a iniciativa meua el 1994. A aquesta iniciativa es van afegir amb entusiasme José Luis Díaz, Joan Ramon Botella, Pep Cerezo i Sebastià Carreras... Parle d’il·licitans interessats en la recuperació de la nostra llengua i de la recuperació del so de la dolçaina en la ciutat de les palmeres, que van integrar la primera colla de dolçainers d'Elx. El seu interès no era només la recuperació del so de la dolçaina als carrers d'Elx, sinó també la seva difusió, dignificació i expansió de la música de la dolçaina, juntament amb el seu company inseparable, el tabal. La nau va eixir del port amb bon vent gràcies al suport d'Antonio Amorós, en el seu moment regidor de Cultura de la ciutat amb el PSPV-PSOE. Des d'un principi, en aquest projecte es va sumar el mestre Eliseu García i Ripoll, natural de Petrer (Vinalopó Mitjà). Sota la seva direcció la colla no va parar de créixer i de sumar voluntats i esforços.
-En molts casos, Elx queda ocultada, portes enfora, per la capitalitat provincial d'Alacant, una ciutat que tampoc ha enfortit massa els vincles amb Elx, tot i trobar-se a escassos quilòmetres l'una de l'altra. Per què aquesta desconnexió i com afecta el país?
-Elx és la tercera ciutat del País Valencià quant a nombre d'habitants. És una ciutat industrial, mentre que Alacant és una ciutat de serveis. La ciutat d'Elx ha viscut sempre d'esquenes a Alacant, perquè a banda de la rivalitat, no li ha fet falta anar a la capital provincial per a treballar, els elxans no han tingut la necessitat d'eixir de la seua ciutat per anar a treballar a Alacant. És cert que els elxans no se consideren alacantins, se senten il·licitans o elxans i valencians. Però això no vol dir que les ciutats d'Alacant i Elx hagen de viure d’esquenes: aquesta situació no pot continuar així. Hem d'impulsar la cooperació entre tots dos municipis per convertir l'eix Elx-Alacant en motor de sortida de la crisi de tot el País Valencià. Cal apostar per articular mecanismes de cooperació entre les ciutats d'Elx i Alacant. Les relacions entre Elx i Alacant han d'estar regides per dos verbs: competir i cooperar. Són dues ciutats d'una grandària similar, de potencialitats similars, i això significa que la relació no pot ser de subordinació.
-Pel que fa a la política local, Elx és una ciutat que tradicionalment ha estat governada pels socialistes, exceptuant el període de Mercedes Alonso (2011-2015). Des de 2015, Compromís s'ha incorporat al Govern municipal. S'ha notat aquesta incorporació?
-Sí, que s'ha notat la incorporació de Compromís al govern municipal i felicitem el treball ben fet i els encerts, però penso que sempre es pot fer una mica més.
-Com són les relacions de l'Ajuntament amb les entitats per la llengua, com ara ACPV-Casal d'Elx?
-Les relacions són correctes i de col·laboració. Però desitgem que hi haja més col·laboració de la que tenim fins ara, i més implicació en les campanyes de normalització lingüística de la ciutat
-Al seu torn, com són les relacions d'entitats com ara ACPV-Casal d'Elx amb la Generalitat Valenciana? Ho pregunte, fonamentalment, per la distància tradicional que hi sol haver entre la ciutat de València i la resta del país, especialment cap al sud.
Les relacions són correctes i de col·laboració. Però tal com passa amb l’Ajuntament, ens agradaria més trobar més disposició i implicació que fins ara, sobretot en les campanyes de normalització lingüística a la ciutat.
-Per últim, i fent un balanç general de la seua trajectòria, com pensa que ha evolucionat el país des que vostè va començar a treballar per la cultura fins ara, quan encara s'hi dedica, tot i que hi ha generacions més joves fent aquesta tasca?
-D'una banda, satisfet pel treball fet, però per l'altra banda pense que podríem fer molt més. Alhora, tinc molt d’entusiasme per per l'arribada de les noves generacions. Sempre he estat optimista. Com a activista, tinc esperança en el poble valencià.