El 2015 és l’any en què es data l’inici de l’actual crisi de refugiats europea. Des d’aleshores, cada any desenes de milers de persones es veuen obligades a fugir del seu país d’origen a la recerca d’un nou indret en el qual refugiar-se. Segons dades de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), a finals de 2019 es comptabilitzaven al món 79,5 milions de persones, un 1% de la població, que s’havien vist obligades a fugir de les seves llars per qüestions bèl·liques, ètniques, de classe social, persecució política, pobresa i fam o desastres naturals.
L’asil europeu i espanyol
“En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n”. El dret d’asil, recollit en l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans, està pensat perquè les persones que han hagut de fugir del seu país d’origen perquè els perilla la seva vida o llibertat, puguin aconseguir protecció en altres indrets del món. En l’àmbit europeu, el dret d’asil està regulat pel Reglament de Dublín, firmat el 1990 i en el qual es pretén determinar la responsabilitat dels estats membre a l’hora d’estudiar les sol·licituds d’asil. El principal objectiu del popular “Sistema Dublín” és establir uns estàndards per a tots els països membres de la UE per determinar quin estat ha de fer-se càrrec de la sol·licitud, però la manca de criteris comuns impedeix que hi hagi una aplicació real. En una conversa a EL TEMPS, Ernest Urtasun, diputat al Parlament Europeu per Catalunya en Comú Podem, matisa que “el vell Sistema de Dublín estableix que el primer país d’entrada del refugiat ha de ser-ne el responsable, i això posa pressió als estats que són frontera”.
En l’àmbit espanyol, el dret d’asil està regulat per la “Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària”, què té per objecte establir els termes que les persones nacionals de països no comunitaris i apàtrides poden gaudir a Espanya de la protecció internacional constituïda pel dret d’asil i la protecció subsidiària. 11 anys després de la seva creació, en la Llei d’Asil espanyola encara no s’ha definit un reglament per tal d’aplicar-la i aquesta absència dificulta qüestions pràctiques en el desenvolupament del sistema d’asil.
Actualment, qualsevol persona que vulgui sol·licitar protecció a Espanya, ho ha de fer en llocs fronterers (ports o aeroports internacionals), en les oficines d’estrangers, en les comissaries de policia autoritzades i les persones que estiguin en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), ho hauran de posar de manifest a la direcció del centre. Tot i això, l’article 38 de la Llei d’Asil també contempla la possibilitat de sol·licitar protecció internacional en ambaixades i consolats espanyols, en aquells casos en què el sol·licitant es trobi en un país diferent de la seva nacionalitat. Altrament dit, l’article 38 s’aplica de forma directa en aquells migrants que es troben en països de trànsit, és a dir, en territoris pel qual passa en el seu desplaçament del país d’origen al país de destinació.
Segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), l’any passat Espanya només va oferir protecció internacional al 5,2%, en contrast amb el 31% de la mitjana europea. De les 60.198 persones afectades per expedients resolts, 1.653 (2,7%) van aconseguir l’estatut de refugiat i 1.503 la protecció subsidiària (2,5%). En declaracions a EL TEMPS, Diana Riba, diputada al Parlament Europeu per Esquerra Republicana de Catalunya, explica que aquestes xifres es deuen a una “manca de recursos per part de l’Estat espanyol per a resoldre les sol·licituds d’asil”, i això fa que les sol·licituds triguin molt temps a ser resoltes. “Hi ha persones que porten dos anys esperant la resposta a la seva sol·licitud d’asil, amb una vida construïda aquí, i els arriba la sol·licitud denegada”, explica. Per altra banda, l’escassa protecció intencional concedida depèn “de com s’estudien les sol·licituds, de si alguns col·lectius són automàticament rebutjats o de la nacionalitat”, diu Riba.
En la mateixa línia segueix Urtasun, qui considera que les baixes xifres es deuen a una molt mala reforma de la llei d’asil espanyola. “La reforma va endurir molt les condicions per acceptar l’asil. El govern progressista hauria d’intentar de modificar la llei d’asil del 2009”, diu. Però el tema no li consta que s’estigui discutint, malgrat que “ho he traslladat de forma reiterada”.
El paper de la Unió Europea i Espanya
Stop Mare Mortum es va crear el 2015 arran de la crisi humanitària que es va iniciar a Grècia. Va néixer fent tasques de sensibilització per defensar vies legals i segures i evitar que es produïssin més morts al Mar Mediterrani, però també actuen en el camp legal per fer litigis estratègics en temes d’accés a asil i amb incidència política. Sonia Ros, portaveu de la plataforma, qualifica com a “política migratòria d’asil de mort” la posició que ha adoptat la UE en aquesta crisi humanitària, ja que “podria ser una política de vida, i és una política de mort”. Des de la plataforma han denunciat en reiterades ocasions que el dret d’asil no està garantit a la UE i pocs països de la comunitat tenen un model d’asil sòlid “on realment la gent no hagi de recórrer a vies irregulars o màfies per venir”, adverteix.
Riba detalla que s’han de diferenciar les posicions de les diferents institucions europees. Per una banda, el Parlament “ha estat molt més garantista i ha reivindicat en diverses ocasions vies legals i segures d’entrada a la UE i un mecanisme de reubicació de les arribades més solidari entre Estats Membres”. En relació amb el Consell d’Estats i la Comissió Europea, Riba considera que el Nou Pacte sobre Migració i Asil, presentat aquest setembre, reafirma una posició que posa en “risc els drets humans i criminalitza les persones migrades centrant-se molt en la irregularitat i les expulsions i molt poc en la integració”, a més de comprar “les propostes dels Estats Membres més restrictius”.
Per Urtasun, existeixen dos clars problemes. El primer és que la resposta de la UE no respecta el dret internacional ni la Convenció de Ginebra de 1951, conegut també com l’Estatut dels Refugiats, que són el conjunt de normes impulsades des de Nacions Unides en matèria de refugiats i asil. En segon lloc, hi ha “incapacitat de donar una resposta compartida al fenomen dels refugiats i cada estat membre s’ha d’espavilar pel seu compte”, explica. Sobre el Nou Pacte de Migració i Asil, si finalment s’aprova, l’europarlamentari reconeix que serà molt més complicat fer una reforma progressista de la llei d’asil espanyola, ja que “la pauta comunitària serà intentar acollir menys i blindar més les fronteres”.
Polítics i organitzacions coincideixen en el fet que la UE ha d’adoptar una actitud solidària i impulsar polítiques efectives que es puguin portar a la pràctica. Ros i Urtasun també mostren el seu malestar en relació amb l’acord entre la UE i Turquia del 2016, que pretenia frenar els refugiats que intentaven arribar a les costes gregues a través de Turquia. “Amb un sistema d’asil inexistent, el consideraven un país segur per fer acords de devolucions, externalitzar fronteres i fer transferències econòmiques”, opina Ros. Urtasun també posa de manifest que en el marc d’aquest pacte s’han fet devolucions a Síria, país del qual provenien la majoria dels refugiats, un fet que vulnera l’Estat dels Refugiats, ja que precisament prohibeix el retorn de persones en conflictes bèl·lics.
Si ens centrem en el cas d'Espanya, Riba considera que l’Estat hi juga un paper molt important. “Malgrat no tenir un discurs anti-migratori clar, com sí que tenen altres països, tampoc pressiona al Consell perquè les decisions siguin més òptimes des del punt de vista dels drets de les persones migrades”, detalla. Urtasun explica que l'Estat està immers en una etapa en què “el govern no sap ben bé cap on va en l’àmbit migratori” i podrien treballar més en l’acollida i el suport a les ONG. “No sóc excessivament positiu amb com ho està portant el govern”, adverteix. Des de Stop Mare Mortum, Ros creu que hi ha “una competència d’asil fragmentada entre ministeris i fan que no hi hagi cap responsable visible d’aquest desastre absolut”, i crítica que s’han sol·licitat diners a Europa “per aixecar més murs, externalitzar fronteres, formar policies al Marroc i Algèria i reobrir i consolidar acords de deportació i devolució”.
Mar Mediterrani, la ruta migratòria més mortífera del planeta
Des del 2014, en el mar que comparteixen el País Valencià, Catalunya i les Illes més de 20.000 migrants hi han perdut la vida mentre intentaven arribar a Europa. Amb les xifres sobre la taula, el Mar Mediterrani s’ha convertit en la ruta migratòria més mortífera del planeta. Segons dades de l’Organització Mundial per les Migracions (OIM), durant el 2019, un total de 1.283 migrants van perdre la vida al Mediterrani. Unes dades que, segons Stop Mare Mortum, s’han de posar en quarantena, ja que “tenim seriosos dubtes que siguin 1.283 les persones que han perdut la vida al mar”.
L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (FRONTEX) es va crear el 2004 per facilitar forces policials als estats membres que requereixen suport en el control de zones frontereres, a més també d’oferir tasques relacionades amb la seguretat marítima, els controls de seguretat i el salvament marítim. Segons unes investigacions de Der Spiegelpublicades a EL TEMPS, l’agència està involucrada en operacions il·legals, com ara les devolucions en calent que van realitzar en les aigües del Mar Egeu, en què van obligar les pasteres a fer mitja volta sense permetre’ls, tal com estipulen les lleis vigents, demanar asil. “FRONTEX podria haver desplegat una política que garantís el dret a la vida al mar, donant compliment amb tots els compromisos de matèria i dret internacional”, denuncia Ros.
En el següent vídeo de Mark Stone, periodista de Sky News, es mostra com els guardacostes grecs efectuen devolucions i disparen contra les pasteres. És un exemple més de les conductes que empren les forces de seguretat dels països fronteres.
NEW: The Turkish authorities have sent us this video which they claim was filmed at 0726 this morning off Bodrum. It shows Greek coastguard carrying out ‘pushbacks’ of migrant dinghies. Shots are also fired into the water. More @SkyNewspic.twitter.com/GrlXGNIRTt
— Mark Stone (@Stone_SkyNews) March 2, 2020
De la manca de salvaments marítims per part de la UE i de la crítica situació a la qual estan sotmesos els refugiats, ONG com Proactiva Open Arms, Sea-Watch o Mediterranea adopten un paper clau per rescatar els migrants que pretenen arribar a territori europeu a través del Mar Mediterrani. Mitjançant la suma de les donacions privades i els escassos ingressos que reben de part d’organismes oficials o administracions, les ONG mobilitzen tripulants, equips mèdics, socorristes, equipaments de salvament i equips jurídics. Segons dades de la catalana Open Arms, des de setembre de 2015 fins a novembre de 2020 han aconseguit salvar 61.058 persones.
L’objectiu principal de les ONG és salvar vides, però els governs no sempre els han posat les coses fàcils i han estat bloquejades o criminalitzades en més d’una ocasió. En el cas de l’alemanya Sea Watch, el bloqueig més recent que han viscut va ser el 19 de setembre amb el vaixell Sea Watch-4, que opera conjuntament amb Médicos Sin Fronteras (MSF), en què les autoritats italianes els van realitzar una inspecció d’onze i de la qual en van aconseguir infraccions suficients per evitar que el vaixell pogués sortir al mar. Segons va explicar en un comunicat la responsable d’operacions de cerca i rescat de MSF, Ellen van der Velden, “les inspeccions als vaixells de les ONG s’han convertit en una forma de bloquejar les tasques de cerca i rescat. Un cop que el vaixell de rescat entra en un port italià, se sotmet a una inspecció prolongada i exagerada fins que es troben algunes irregularitats insignificants”.
En el cas d’Open Arms, el seu vaixell va estar cent dies bloquejat al port de Barcelona per causes relacionades, segons Capitania Marítima (Ministeri de Foment), amb l’incompliment de Convenis Internacionals. En un comunicat, l’ONG advertia que no havia vulnerat cap Conveni i denunciava que les mesures empreses des del Govern espanyol “tenen com a objectiu fer desaparèixer testimonis dels centenars de morts de persones en el mar Mediterrani i imposar una apagada informativa i humanitària en la zona”.
La sentència que obre la porta a una via legal i segura
Stop Mare Mortum ha aconseguit que el Tribunal Suprem reconegui el dret dels sol·licitants d’asil que es troben fora del territori a demanar asil a les ambaixades espanyoles. La decisió de l’òrgan judicial arriba després que la plataforma guanyés el recurs de l’Advocacia de l’Estat, que pretenia impedir la sol·licitud d’asil en ambaixada. Stop Mare Mortum dona suport a la representació legal d’una família kurd-iraquina que va arribar a Grècia el 2016 fugint del conflicte bèl·lic a l’Iraq, on van sol·licitar asil sense resposta. Passat un any, es va concedir protecció internacional a la dona i els fills, però el pare va quedar bloquejat a Grècia. No va ser fins 2 anys més tard quan l’Audiència Nacional va ordenar el seu trasllat urgent a Espanya en l’aplicació de l’article 38, però el trasllat es va veure impedit perquè l’Advocacia de l’Estat va recórrer a la sentència.
Tres anys després, el recurs ha estat tombat pel Tribunal Suprem en la sentència del 26 d’octubre de 2020, en la qual es resol a favor de Stop Mare Mortum. Des de la plataforma valoren de forma molt positiva la sentència, “malgrat que el que ens agradaria és veure una voluntat política i no recórrer als tribunals”, explica la portaveu. Tot i això, consideren que la resolució certifica que existeixen vies legals i segures d’accés a l'Estat espanyol, sense haver de posar en perill la vida per arribar a territori segur. A hores d’ara, Stop Mare Mortum exigeix el trasllat des de Grècia a Espanya del pare que porta separat de la família des del 2017, que s’apliqui un sistema d’asil basat en l’establiment de vies legals i segures i que l'Estat posi tots els mitjans per a promoure la seguretat jurídica en els procediments administratius de sol·licitud de protecció internacional.