“Fora de les ciutats és on passen coses realment perilloses’”

-M’interessa la gènesi de la novel·la, el moment en què decideix dedicar-li un llibre a Martí Cots.

-Me’l vaig trobar perquè el 2011 vaig fer el llibre 501 crims que has de conèixer abans de morir i Martí Cots sortia repetidament, en diferents moments. Però el moment més bèstia és quan es fuga i es passa un any i mig pel bosc, fent el Rambo. Vaig continuar seguint-li la pista i guardant coses seves. Llavors, el 2016, em van encomanar un reportatge en El Segre perquè acabava de sortir de la presó i volien resseguir la història. Vaig explicar una bona part de la seva història i vaig veure que això creixia. I el 2019 va ser el moment de posar-se a escriure el llibre amb tot el que sabia. Podia haver fet un llibre periodístic, però això no m’interessava. El que volia fer era una novel·la.

-Hi ha un moment que el narrador diu: “No en sé res de tu ni de la teva família. Aquest llibre no és una biografia, només intenta ser una novel·la, tot i que tampoc no sabem ben bé si ho és”. En cap moment es va plantejar una crònica decantada al periodisme?

-No, per diverses qüestions. Una és per la immensa dificultat de parlar amb ell. Encara que hagués pogut accedir-hi, pensa que és una persona que els forenses diuen que té una edat mental d’entre vuit i dotze anys. El que s’inventa és molt més que el que és veritat. Poder entrevistar-lo era una dificultat molt gran. Clar, és que davant del jutge arriba a dir que ell és molt famós, que Jordi Pujol el traurà de la presó i que l’indultaran els americans. Una altra opció hagués estat reconstruir la seva història a través de la gent que l’ha conegut, dels funcionaris de presons, dels guàrdies civils, dels mossos d’esquadra, dels jutges... Però no em venia de gust fer-ho. I ja tenim gent com Carles Porta, que va fer el llibre de Tor [en referència a Tor: tretze cases i tres morts, del 2005], molt difícil de superar, o Joan Oleaque, amb el seu llibre sobre Alcàsser [Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser, del 1995]. Amb un personatge com Martí Cots no pots superar aquests dos llibres i, per tant, calia fer una cosa diferent, una novel·la amb un personatge real, amb un 30% de fets reals i un 70% d’invenció, omplint llacunes i fent-les versemblants.

-Es tracta, en tot cas, d’un material amb moltes possibilitats fílmiques. Diu el narrador: “Si fossis americà, ja tindries la teva pròpia sèrie de televisió”.

-Ell i tanta altra gent. Enric Prat de la Riba també tindria una sèrie de televisió. O Joan Fuster. Els americans són especialistes en agafar grans personatges i fer moltes pel·lícules. Amb un personatge així dona per fer una sèrie d’una o dues temporades, si més no. Però a casa nostra moltes vegades no hi ha diners. I a TV3 els agrada més una sèrie com Les de l’hoquei, amb tots els respectes per les noies, que una sèrie rural, perquè fer exteriors és molt car. Una sèrie sobre Rambo necessitaria un desplegament important. I els americans ho tenen: si has d’estavellar quinze cotxes, ho fas.

-Però la història té un to de thriller també molt literari, proporciona escenes molt expressives, molt potents. Fa la sensació que s’ho ha passat bé.

M’ho he passat molt bé fent-ho i tractant d’entendre un personatge com Rambo. Explicar d’una banda que tenim un problema penitenciari amb aquest senyor, un sistema que no està preparat. Martí és un paio molt violent, ha disparat contra la Guàrdia Civil, contra molta gent, però no ha matat ningú. I s’ha passat a la presó més anys que un assassí, acumulant condemnes. Potser la primera vegada que va entrar l’haurien d’haver reinserit d’alguna manera, i no ho van aconseguir. I en el fons, té una cosa molt interessant, sembla com si volgués defensar el seu territori. O la idea que té del seu territori. 

-Això connecta amb una cosa que diu el personatge de Jacint, un funcionari de presons que no sé si és real o no, quan diu que a Martí Cots l’han convertit en delinqüent les mateixes institucions de l’Estat. Rambo és una víctima del sistema?

En alguna entrevista, el Martí diu que va entrar la primera vegada a la presó sent una bona persona i va sortir sabent tot el que calia per ser un delinqüent. I és molt possible que algú que comet un error gran, atracar un taxista amb una escopeta, després passi per la presó i faci un màster en delinqüència. Ell mateix es fabricava les retallades. I després, fa un consum brutal d’estupefaents als quals no hagués tingut accés tan fàcilment. Després, clar, amb aquesta edat mental que té la frontera entre el bé i el mal està difosa, sap que no ha matat ningú, però robant i defensant el seu territori potser pensa que està fent un bé. I pel que fa al personatge que dius, la majoria són inventats.

-Hi ha fragments en segona persona en què el narrador es dirigeix al personatge protagonista. És una opció difícil però molt expressiva. Va ser la primera idea fer-ho així?

-Sí, perquè fa temps que treballo la segona persona en diferents novel·les i m’anava molt bé aquest to confessional doble. D’una banda el narrador es dirigeix al seu personatge, però també a ell mateix i a la societat que l’envolta. Llavors, fer això en primera persona quedava forçat. I la segona és difícil, però té un punt poètic en algun moment, d’inquietud per no saber si el lector està dins, està fora... Ve a ser el trencament de la quarta paret.

-Al llibre s’hi inclouen moltes reflexions literàries, es parla de premis, d’etiquetes... El capítol “Country noir a la catalana” em sembla deliciós.

-És que això de les etiquetes és molt divertit. I el country noir és una de les tendències més interessants ara mateix de la novel·la negra. Per què? Els ianquis tenen una gran quantitat de paios fabricant metamfetamina en els Apalatxes o passejant en ranxera amb escopetes com si fossin cowboys. La novel·la negra està descobrint que fora de les ciutats és on passen les coses realment perilloses. Rafa Melero [escriptor i mosso d’esquadra] sempre em deia que allò perillós no és patrullar per l’Hospitalet, sinó per un poble de 4.000 habitants -que ningú prengui mal- on 300 són caçadors i tenen escopeta. Allà, per qualsevol cosa atàvica es munta un Puerto Hurraco. I els novel·listes han descobert que hi ha vida més enllà de Nova York o San Francisco. I el nostre és country noir a la catalana, que sempre és més cutre.

-Ja s’estaven fent coses, no?

-Sí, sí! En els darrers deu anys la novel·la catalana ha seguit la tendència universal de sortir de les ciutats. Albert Vilaró, per exemple, el seu entorn és Andorra. I dius: dóna un lloc tan petit per fer novel·les? Doncs és un país amb dues fronteres, amb estat propi, presó pròpia i legislació pròpia. De fet, al Martí Cots l’agafen, el tanquen i el jutge li pregunta: “Per on vols sortir, per França o per Espanya?”. I contesta: “Per França, per França!”. Perquè les causes pendents que tenia eren petites i amb Espanya moltes més.

-El narrador li dedica a Rambo “Elogi dels diners”, d’Anselm Turmeda. Com se li va ocórrer això?

-Tenim una certa obligació d’incloure a les novel·les textos de la nostra tradició, implícits o explícits. I en aquest cas em venia molt bé, perquè és el típic poema que Martí Cots no ha pogut llegir mai. I Turmeda és un personatge fascinant, que es va convertir a l’Islam en una època com aquella. A més, el poema es pot llegir avui perfectament, encara està vigent.

-Ja ho crec. En tot cas, la ironia de Turmeda connecta amb l’humor de la seua novel·la. Encara que la història siga tèrbola, vostè no renuncia al tractament humorístic. Hi ha un dels capítols que es titula “Maleïts boletaires”.

-Cal no renunciar a l’humor perquè aquesta és una història molt trista, si ho penses bé, d’un nen inadaptat que la fot ben grossa, no ens oblidem de les seves víctimes. A les històries tristes o els hi fots una mica d’humor o es fan difícils d’empassar. Si hagués fet un relat periodístic sobre el fracàs que suposa la història de Martí Cots potser no l’hagués acabat. El més curiós és que la presó, pel que sabem, el paio es comporta de manera excel·lent. En part deu ser perquè té les rutines establertes, el menjar resolt tres cops al dia... En el fons és una novel·la molt trista, tot i que hi ha passatges bonics, com quan Martí fa determinats al·legats sobre la natura que podria compartir molta gent. Però en el fons és la història d’un perdedor, com ho són totes les novel·les negres. A mi el que m’agradaria molt seria que Martí llegís el llibre, però dubto que ho faci.