Tot i que tenia encara seixanta anys, la vida de Diego Armando Maradona es veia condicionada, des de feia dècades, per uns excessos que no eren recomanables per a la vida d’un futbolista.
L’astre argentí va nàixer el 1960 a Lanús, Argentina. Era el cinquè de vuit fills i el futbol era el seu atribut més destacat. Així, abans de complir els 16 anys va debutar en la primera divisió argentina. Concretament amb Argentinos Juniors, tot i que l’equip del seu país va ser el Boca Juniors, on es va fer gran i on es va retirar a mitjan dels noranta després d’haver protagonitzat diverses polèmiques.
El seu primer equip europeu va ser, precisament, el Futbol Club Barcelona. Al camp nou només va restar dues temporades, la de 1982-1983 i la de 1983-1984. Al Barça va guanyar una copa del rei, una copa de la lliga i una supercopa. Títols que avui serien menors però que en aquella època donaven molta més satisfacció que no ara, quan les competicions de futbol eren molt més disputades. Especialment ben rebuda va ser la copa de la lliga de 1983, amb una final contra el Reial Madrid en què el públic del Santiago Bernabéu va aplaudir l’actuació de Maradona. Una escena que no es repetiria fins dues dècades més tard amb Ronaldinho lluint-se a l’estadi blanc.
La primera vegada que quasi em rebenta el cap veient un partit de futbol va ser un partit de la Copa de la Lliga del Barça contra el Madrid. Maradona va fer una jugada miraculosa que gairebé no podia creure.
— Xavier Aliaga (@xavialiaga) November 25, 2020
Adéu, geni. Gràcies.https://t.co/onpsUlkyAe
Anys més tard, Maradona confessaria que va ser a Barcelona on va iniciar-se en el món de les drogues, concretament amb la cocaïna, substància molt menys accessible econòmicament en aquells anys que no ara.
Abans de conèixer-se aquesta addicció, Maradona va passar pel Nàpols, el club europeu que millor record li guarda. Amb els italians va estar entre 1984 i 1991, els millors anys del seu futbol. Amb el Nàpols va guanyar dues lligues i una UEFA, un palmarès que el club del sud d’Itàlia no ha tornat a acumular. La ciutat, de fet, li ret homenatge en molts carrers en què Maradona és venerat com un sant, amb figures que el repliquen i on els veïns dipositen espelmes i objectes que el reverencien. Durant aquells anys també es va poder gaudir del millor Maradona amb l’Argentina, quan va guanyar el mundial de 1986 i va estar a punt de guanyar, també, el de 1990, torneig que no va aconseguir després de perdre la final contra Itàlia.
Més tard, Maradona passaria de manera anecdòtica pel Sevilla Futbol Club i es retiraria al Boca Juniors, ja visiblement fora de forma. Abans, el 1994, Maradona seria expulsat del Mundial –l’últim que va disputar– per donar positiu en dopatge.
Com a entrenador, Maradona no ha despuntat en cap equip. Ni el seu període a la selecció argentina ni el seu pas per equips menors no l’ha convertit en cap referència, i durant els últims anys ha sigut més noticiable pels seus excessos o fins i tot per les denúncies d’agressió que ha rebut per la seua parella que no pel seu bon ofici.
Malgrat això, al món sencer, i especialment a l’Argentina, molta gent el recordarà com el futbolista que va marcar una època i que molts encara el situen com el millor de la història.
Tot seguit, recordem el mundial que va guanyar el 1986 amb l’Argentina, el títol més cèlebre del futbolista i el torneig en el qual més va brillar. Aquest article va ser publicat en el número 107 d’EL TEMPS, als quioscos la primera setmana de juliol de 1986, i incloïa una crònica d’aquella efemèride futbolística.
Argentina, campiona del món
Adéu als Mundials amb la victòria d'Argentina. Uns mundials on ha prevalgut un futbol de defensa i on la consigna era passar.
Amb el triomf final, per tres gols a dos, d'Argentina davant Alemanya, diumenge, 29 de juny, acabà la XIII edició del campionat mundial de futbol celebrat, durant un mes justet, a Mèxic. Argentina i Maradona, Maradona i Argentina, campions del món.
Els argentins arribaven, per tercera vegada, a una final i és la segona en què aconsegueixen el guardó. El 1930, perdien davant Uruguai per 4-2. El 1978, jugant a casa, i amb ajudes de tot tipus, s'imposaven a Holanda, per 3-1, Amb Kempes de matador. Videla en féu negoci. I ara, el 86, a Mèxic, Maradona, Burruchaga, Valdano i les crosses imprescindibles, s'imposen a la sempre candidata Alemanya Federal. Alfonsín, sens dubte, podrà prendre un respir els pròxims dies, ja que es complaurà de veure com radicals i peronistes s'abraçaran satisfets i patriotes. Maradona serà, lògicament, el símbol de la reconciliació nacional. Per uns dies, només, és clar.
L'ex-barcelonista ha estat el millor jugador de la competició, l'únic astre que ha fet tremolar les graderies dels estadis iotes a cor, com una sola fulla d'arbre. Amb un perfecte domini de les dimensions del terreny de joc, velocitat de punta, canvis de ritme, modèstia adulta i una picardia només pròpia de qui aprèn als ravals, Dieguito ha brillat en un mundial caracteritzat per l'ocàs de les grans estrelles i del futbol ofensiu.
Platini, Francescoli, Zico, Sócrates, Hugo Sànchez, Boniek, Rummenige, només han estat els grans noms que recitava la premsa. Res més. Entre els esperats, només Laudrup i Elkjaer, eixos de l'equip danès, han demostrat ser jugadors fets sense motle. I això es deu, sobretot, al fet que el seu equip ha estat l'exemple més clar, potser l'únic exemple, de futbol modern on cap l'esquema i l'espontaneïtat. La derrota davant Espanya només indica que Butragueño és capaç, involuntàriament, de fer del mediocre i conservador Miguel Muñoz un entrenador amb prestigi de gran estrateg.
L'altre gran equip ha estat, sens dubte, el soviètic. Però els interessos creats van aconseguir, mitjançant vergonyosos arbitratges, deixar l'URSS a mig camí del triumf que presagiava el futbol exhibit pels seus educats i disciplinats jugadors.
En general, però, poc i vell el futbol d'aquest mundial. La mateixa organització, el sistema de lligues de grups, amb classificació per als dos primers i repesca dels millors tercers, ha provocat, per segona vegada —la primer fou a l'Espanya-82— que els equips jugassen a no perdre. No importava guanyar, sinó passar, amb el menor desgast possible, a la següent fase. Tampoc, però, en la fase final no hem gaudit de bon futbol.
Ha estat així com la conservadora Alemanya s'ha plantat en la final, després d'haver estat un dels equips més grisos de la competició. Els alemanys, però, a empentes i redolons, arribaven al cap de la competició. A l'Espanya-82, després d'haver perdut enfront d'Algèria i d'arreglar el partit amb els cosins austríacs, perderen la final amb la imparable Itàlia. Enguany han tornat a caure de cara, davant la selecció argentina, amb un Maradona que s'ha consagrat com el millor jugador del món.
La preparació quadriculada i la precisió maquinal dels moviments dels alemanys no han estat armes suficients per a aturar l'empelt europeoamericà que és l'equip argentí.
Ben prompte semblà que guanyaria Argentina. Els magnífics gols de Brown i Valdano encarrilaven el partit. Però dos jugades de còrner dels centreeuropeus convertides en gols posaven el partit de mal pelar per als sud-americans. A cinc minuts del final, Burruchaga feia el ple personal i de l'equip. Amb una majestuosa arrancada des del mig del camp, es plantava davant Schumacher i sentenciava quatre anys d'esperances. El deu de la justícia premiava així tot el sord i efectiu treball que aquest jugador havia portat a cap, durant tota la competició, a favor de Maradona.
Un final feliç per als argentins, que han estat els menys fluixos, els més regulars; però no els millors. Un final feliç per a Maradona, que on posa l'ull posa el tir. Inclús quan parla del seu ex-equip: «El Barcelona és tan gran que pot inclús sobreviure a Núñez». Ho sospitàvem, Dieguito.