Un vol de Barcelona a Dakar transporta cinc joves catalans d'arrels sahrauís que tenen intenció d'arribar als campaments de refugiats de Tindouf a Algèria. És dijous 19 de novembre de 2020 i fa cinc dies que el Front Polisario va anunciar la fi de l'alto al foc amb el Marroc i l'inici de l'estat de guerra al Sàhara Occidental. Una de les persones que s’hi han embarcat és la Suad Ahmudi, una jove de vint-i-cinc anys nascuda a Catalunya i de pares sahrauís que fins fa uns dies vivia a Granollers. Sap que des de la capital del Senegal podrà arribar a Mauritània. Però, el camí des d'allà fins a terres algerianes, no té clar com el farà.
Un cop allà, explica en una conversa amb EL TEMPS el dia abans d'emprendre el viatge, "no sé si em deixaran passar d'allà als campaments. No sé què m'espera demà o passat. Jo hi vaig i que sigui el que déu vulgui".
De Nouakchott, la capital mauritana, fins als camps hi ha més de 1.500 km. Fins a la bretxa de Guerguerat, prop de 500. La Covid és una dificultat afegida en el sempre complicat viatge per arribar a territori sahrauí.
És en aquest extrem sud on s'han succeït els fets que han desencadenat amb la represa del conflicte, arran de, segons el Polisario, la intromissió de militars marroquins per controlar les protestes sahrauís al mateix punt, el que suposaria una violació dels acords de pau de 1991.
De la diàspora al cor del conflicte
Les dificultats del camí i del moment, però, no han estat un impediment perquè Ahmudi emprengui el viatge. "Hi vull anar perquè necessito ajudar, fer alguna cosa. Aquí no hi faig res i allà podria aportar moltes coses. He estudiat per ser auxiliar d'infermeria i podria ajudar a curar els ferits, tot i que espero que no n'hi hagi. Vull ajudar en el que es pugui". La decisió ha arribat després de dies en què ella, com bona part de la diàspora sahrauí, ha estat més enganxada que mai al telèfon mòbil pendent de les notícies i intentant parlar amb els seus. "Ara el meu cor i la meva ment són allà. No estic tranquil·la" relata en relació a uns dies que ha viscut "amb molts nervis i preocupació. Porto des del 13 de novembre sense dormir bé. No hi ha res més dur al món que veure una guerra i els teus éssers estimats preparant-se per la guerra, sabent que estem en mans d'unes persones [l'Estat espanyol i l'ONU] a les quals no els importem gens". La seva intenció, un cop a Tindouf, és informar-se i ajudar en "el que sigui. Estic disposada a ajudar en tot allò que pugui".
Pensa, com molts joves sahrauís, que "el que ha fet el Polisario té molt sentit. És una cosa que nosaltres volíem des de fa molt temps. És ara o mai. Estem farts de viure en un territori que no és el nostre. L'única solució és el camí de la guerra, quan nosaltres sempre hem apostat per la pau".
Des de la fi de l'alto al foc, centenars de joves dels campaments de refugiats s'han adreçat a les escoles militars per preparar-se per la guerra. "La cosa està tranquil·la, s'estan preparant", detalla Ahmudi. Als territoris ocupats, les manifestacions s'han intensificat.
La desesperació dels joves
Els joves han tingut un paper destacat a l'hora de desencadenar el retorn al conflicte. A l'activista sahrauí Mahfud Moh Lamin, la fi de l'alto al foc l'ha agafat a l'Estat espanyol, on es va desplaçar per tramitar uns papers. Ara intenta retornar als campaments de Tindouf, on viu habitualment. De nou, coses de la Covid-19. Atén les preguntes d'EL TEMPS telefònicament i visiblement preocupat pel que passa al seu país. "El meu pare i el meu germà estan a l'exèrcit, com molts dels joves que s'hi han sumat per la desesperació. Són un factor clau pel retorn a la guerra, perquè ho han estat reclamant des de fa molt temps per la desesperació i, sobretot, per la falta d'expectatives".
Molts d'aquests joves van néixer més tard de 1991, any en què el Sàhara Occidental i el Marroc van firmar un acord de pau que incloïa la celebració d'un referèndum d'autodeterminació després de disset anys de guerra. Les Nacions Unides van desplegar sobre el territori la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) que tenia com a objectiu vetllar pel compliment d'uns pactes que vint-i-nou anys després no s'han executat.
La batalla que havia començat després que, en les darreres alenades del franquisme, el 14 de novembre de 1975 l'Estat espanyol, que exercia de potència colonial sobre el territori, firmés els acords tripartits de Madrid pels quals transferia el territori al Marroc i a Mauritània. L'actual fi de l'alto al foc arriba exactament 45 anys després d'aquells acords. "Oficialment, a tots els papers de les Nacions Unides, queda constància que la retirada d'Espanya del Sàhara occidental va ser nul·la. L'acord tripartit és nul de ple dret. Espanya no podia donar un territori que no era seu, perquè ja era territori no autònom. A més, era un acord secret i des de 1945 la legislació internacional no tolera els acords secrets" explica la catedràtica de Dret Internacional Públic de la Universitat de Barcelona Anna Badia, que conclou que "per tant, allà hi va haver una ocupació marroquina i mauritana. Mauritània es va retirar al cap de cinc anys i el Marroc és ara qui talla el bacallà". Durant els anys del conflicte, el Marroc va aixecar un mur de cap a cap del territori sahrauí que dividia els territoris ocupats -els més occidentals- dels territoris sota control de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Front Polisario, a l'interior. Sobre el paper, però, l'Estat espanyol segueix essent la potència administradora del territori en termes jurídics i l'ONU considera el Sàhara Occidental com a un territori espanyol pendent de descolonització".
Amb l'inici de la guerra, prop de 40.000 sahrauís van fugir cap a Algèria -país enfrontat al Marroc- on es van aixecar diferents camps de refugiats a la regió de Tindouf. Segons l'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats), el 2016 hi vivien prop de 165.000 persones repartides en cinc camps. El 60% dels quals, menors de trenta anys.
Molts dels habitants actuals, doncs, no han conegut vida més enllà dels camps. "La situació és molt dura. No hi ha treball, no hi ha oportunitats, no hi ha accés a res. S'hi viu gràcies a l'ajuda humanitària, que ja no és prou per viure. Per això la gent es desespera i es desgasta", explica Moh Lamin. L'activista afegeix que "d'aquí surt la desesperació enorme per part dels joves. No veuen expectatives, no veuen futur i no tenen res a perdre. Diuen que si els seus pares han viscut trenta anys aquí, i s'han deixat la seva joventut en un desert inhòspit, ells no estan disposats a fer-ho. Per tant, si ja tenen la prova que el conflicte no s'ha resolt de la manera que tots hem desitjat, sense guerra, la joventut està més determinada que mai en què l'única via és prendre les armes".
Aquest anhel de la joventut sahrauí no és una cosa dels darrers mesos. "Els joves reivindiquen el mateix que nosaltres quan va començar això el 1975: la pau i la democràcia al Sàhara Occidental. Que puguem exercir la nostra sobirania", exposa Abidin Bucharaya, representant del Front Polisario a Catalunya. Posa sobre la taula que aquests joves "han crescut en un escenari on només hi ha regnat la desil·lusió i la desconfiança vers els organismes internacionals. En la seva ment només hi tenen el pensament que tot el que els ha estat imposat per la força, només es pot recuperar per la força" i detalla que "el Polisario hem tingut moltes pressions d'aquests joves per tornar a la guerra. No ara, des de fa molts anys. Hem tingut debats molt calents, però nosaltres, com a representants legítims del sahrauís sempre ens hem sentit compromesos amb la comunitat internacional. Hem firmat l'alto al foc i hem fet tot el possible perquè la solució sigui pacífica i democràtica".
El màxim representant de l'organització politicomilitar a Catalunya expressa que "no volem res més que posar les urnes i votar. Que deixin que els sahrauís escullin el seu propi destí. Sempre és més recomanable fer servir una papereta que agafar les armes, però si no ens donen més opció…”. Sentencia que ara mateix es debaten "entre existir o no existir".
Finalment, però, creu que s'han vist forçats a escoltar la veu dels joves, més en un moment en què, a parer seu, el Marroc hauria violat els acords de pau. "Els que no som tan joves, sabem què és una guerra i som conscients que una guerra porta danys col·laterals i que els civils poden pagar els plats trencats. Però, a nosaltres ens han imposat aquesta situació. No podem seguir de braços plegats. No podem seguir lligats a unes resolucions de les Nacions Unides sense contingut. La MINURSO és allà i gasta milions de dòlars per res. Se segueixen violant els drets humans. Al Sàhara ocupat hi ha gent en cadena perpètua només per haver reivindicat la llibertat i els recursos naturals s'estan expropiant. No podem seguir en aquest statu quo que viola constantment tots aquests drets", rebla Bucharaya.
Moh Lamin detalla que "El Polisario s'hi ha vist obligat tant sí com no. Perquè el Marroc ha violat l'alto al foc, però també per les enormes pressions que els joves han exercit durant els darrers anys. El Polisario els ha desoït durant molts anys. Han jugat un paper clau perquè això torni així i les seves peticions finalment siguin respostes. No hi havia alternativa. En cas contrari, hauria fet que la desesperació dels joves es doblés i els obligués a buscar altres vies".
Un context complicat
La voluntat del Polisario, segons explica Bucharaya, és mantenir la guerra fins a les darreres conseqüències: "Ni l'any 1975 vam escollir la guerra, ni ens agrada o en som partidaris. Però, quan se'ns imposa la guerra, pels sahrauís la nostra causa és irreversible. Les Nacions Unides i la comunitat internacional han perdut l'oportunitat de solucionar el problema per la via legal i del dret intencional. Com que això no ha passat, mentre el Sàhara segueixi ocupat pel Marroc, hi haurà guerra. Volem recuperar el control sobre el territori".
Malgrat aquestes afirmacions, una possible aposta ferma de l'ONU per la celebració del referèndum podria aturar el xoc. Per ara, però, els sahrauís semblen tenir-ho tot en contra.
Juan Soroeta, professor de Dret Internacional Públic de la Universitat del País Basc, explica que amb el pas dels anys hi ha hagut un canvi i les resolucions de les Nacions Unides respecte al Marroc han anat perdent força. "Abans parlaven de violació del dret internacional, ara fan una crida a les parts per trobar un acord acceptable per a un acord polític realista. Això vol dir que estan dient que cal buscar una altra cosa, perquè la independència no serveix. Quan es diu realista, es qüestiona que es pot resoldre el conflicte aplicant el dret internacional. Això és greu, perquè es posen al costat del Marroc perquè és el més fort".
Soroeta creu que "el Polisario no pot derrotar el Marroc. Però la guerra de guerrilles obliga el Marroc a defensar-se". És a dir, a fer una inversió per protegir tot el mur. Durant els períodes de guerra "al Marroc li surt car ocupar el Sàhara, però d'ençà que hi ha pau, no els costa res". Afegeix, a més, que "no serà una guerra clàssica, però pot molestar al Marroc" i que "Algèria ja ha mobilitzat les seves tropes a la frontera amb Marroc. No és cap broma. No crec que el Polisario tingui un exèrcit dotadíssim, però tindran el d'Algèria sense problemes". Més enllà d'això, detalla que la RASD té el suport de la Unió Africana, que el seu principal aliat és Sud-àfrica i que "en l'àmbit internacional encara que tenen el reconeixement de 80 estats, no són europeus i no són dels que tenen més força".
Al seu torn, Badia considera que "l'exèrcit sahrauí és molt pobre i no té mitjans per fer una guerra amb el Marroc. Amb els quilòmetres que hi ha de mur, no penso que tingui mitjans per portar una guerra clàssica. Ara, de guerres clàssiques ja no n'hi ha. Però no penso que el Polisario sigui una amenaça militar. No té mitjans". Amb tot, creu que el Polisario tampoc tenia molta més sortida perquè, al final, "és una manera de sortir a la llum. Quan no ets a l'agenda internacional, has de buscar estratègies per mobilitzar coses". No obstant això, assenyala que avui en dia “la COVID-19 s'endú tot l'interès de l'agenda internacional. Indica, també, que a l'inici del conflicte "encara hi havia una mica de cua del moviment solidari per l'autodeterminació dels pobles" i que podien comptar amb una certa simpatia dels països de l’antiga òrbita de l'URSS. Per contra, el Marroc ha augmentat considerablement els seus esforços militars els darrers anys.
A més, el Marroc ha desplegat tot una xarxa diplomàtica amb països de la Unió Europea basada en qüestions com les migracions, la lluita contra el terrorisme i l'explotació de recursos naturals -per exemple, un acord que permet a països de la UE pescar en aigües del Sàhara Occidental-. A més, compta amb el suport de França, membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides amb dret a veto. També amb el silenci de l'Estat espanyol, que té el Marroc entre els seus principals aliats. És habitual que els seus presidents, des de Felipe González, facin el seu primer viatge oficial al país nord-africà. També era la intenció de Pedro Sánchez el 2018, però els seus plans es van alterar per l'agenda del rei del Marroc i la visita es va ajornar uns mesos. "Marroc -diu Soroeta- no deixa de ser un estatet de l'època medieval. Per què els donen suport a doncs? Perquè sempre està amb el xantatge de la immigració il·legal. Si no, com és possible que just ara arribin dotze mil migrants a Canàries? El rei del Marroc és un artista manejant l'aixeta de les migracions. Quan vol pressionar la UE, obre l'aixeta".
El preu de tot plegat és un silenci internacional vers la qüestió sahrauí que ara, el Polisario vol trencar amb la represa de la lluita armada -un recurs que, segons Soroeta, com moviment d'alliberament nacional, tenen reconegut en el dret internacional.
Solidaritat i contraprotestes
El conflicte també ha despertat mobilitzacions a Catalunya. Més de 300 organitzacions, entre elles Òmnium Cultural, l’ANC, la Fede.cat o el Consell Nacional de Joventut de Catalunya han firmat un document reclamant una solució pel conflicte. A més, el passat dijous 18 de novembre, els col·lectius de suport al poble sahrauí i part de la comunitat sahrauí que viu al Principat va aplegar prop de vuit-centes persones a les portes del consolat del Marroc al crit de “Marroc culpable, Espanya responsable”. Al davant s’hi van trobar un contraprotesta que comptava amb el suport, com a mínim logístic, del consolat marroquí. La persona que va exercir de portaveu d’aquest mig centenar de manifestants era, tal com recollia l’ACN, Aicha El Gourgi, coordinadora i secretaria general de la Unió Socialista de Forces Populars marroquina a Espanya. Es tracta d’un partit de l’oposició marroquina -tot i haver format part de diferents governs- que és membre de la Internacional Socialista en la que s’enquadra el PSOE. A les seves xarxes socials, El Gourgi, que també és secretaria de Ciutadania i Integració del PSC a Tarragona, ha fet campanya repetidament per demanar el vot de la comunitat marroquina espanyola pel PSOE.