"L'ONU és la primera responsable de l'esclat de la guerra al Sàhara Occidental"

-El passat 13 de novembre el Front Polisario va anunciar l'inici de la guerra al Sàhara Occidental. Què els ha dut a prendre aquesta decisió?
-L'immobilisme de les nacions unides, més el desànim de quaranta-cinc anys d'exili ha dut la gent a manifestar-se al Guerguerat. El Guerguerat és una bretxa il·legal oberta al mur pel Marroc. Des del 2006, l'han convertit en un corredor permanent per a transportar i espoliar els recursos naturals del Sàhara Occidental. Cada dia hi passen centenars de vehicles de gran tonatge que d'anada porten mercaderies, fruita, verdures i fins i tot drogues cap a Mauritània i als països subsaharians. En direcció nord, de tornada a Marroc, transporten peix pescat al banc sahrauí. En això hi estan implicades moltes empreses occidentals, sobretot espanyoles. La societat civil, per pressionar i demanar una data a les Nacions Unides i fer veure l'estat que està imposant el Marroc als territoris ocupats durant els vint anys de pau alimenta tots els factors de risc. Estan durant vint dies amb els manifestants tancant el pas del Guerguerat, nosaltres hem constatat la mobilització de tropes de l'exèrcit de Marroc que s'anaven instal·lant en el punt d'aquesta bretxa il·legal. Des del Front Polisario hem avisat les Nacions Unides i el consell de seguretat que això podria ser un risc gran, en tant que l'alto al foc firmat el 1991 exigeix a les dues parts confinar-se al territori. Els vam advertir que, en cas que les tropes marroquines agredissin la població civil, donaríem per fet que l'alto al foc s'acabaria i que respondríem amb fermesa a aquesta actitud agressiva per part del Marroc.

-Un cop acabat l'alto al foc, com és la situació al Guerguerat i la resta del Sàhara Occidental?
-El Guerguerat no és un objectiu. Mai ho ha estat. El conflicte va molt més enllà del Guerguerat. Això ha estat el detonant que ha fet posar fi a l'alto al foc. Com he comentat, són vint-i-nou anys d'un pla de pau que no dóna resultats. Vint-i-nou anys d'una missió de cascos blaus sobre el terreny que al final han acabat per fer el servei de policies municipals i regular el transport i poc més. No controlen els drets humans ni organitzen el referèndum, que és la seva essència. Aquests cascos blaus es diuen MINURSO, que vol dir missió de les Nacions Unides per organitzar un referèndum al Sàhara Occidental. Vist que no hi ha resultats palpables, tota la societat sahrauí en general ha viscut aquesta desil·lusió amb els organismes internacionals.

-Anem cap a una guerra entre el Sàhara Occidental i el Marroc?
-Estem en una guerra. Hi ha foc obert al llarg de tot el mur. El que sí que és cert és que no és la primera vegada que passa això. Nosaltres hem estat disset anys en guerra contra l'exèrcit del Marroc. Hem fet una guerra força neta. No l'hem dut més enllà del mapa geogràfic del Sàhara Occidental, en el seu dia Sàhara espanyol. Vam firmar un alto al foc perquè les Nacions Unides ens oferien com a contrapartida, el setembre de 1991, que l'any 1992 faríem un referèndum.

-Quin és l'objectiu d'aquesta guerra?
-No s'ha complert cap promesa ni resolució de les Nacions Unides. Ni l'any 1975 vam escollir la guerra, ni ens agrada o som partidaris de la guerra. Quan se t'imposa la guerra, pels sahrauís la nostra causa és irreversible. Nacions Unides i la comunitat internacional ha perdut l'oportunitat de solucionar el tema per la vida legal i del dret internacional. Com que això no ha passat, mentre el Sàhara segueixi ocupat pel Marroc hi haurà guerra. Volem recuperar el control sobre el territori del Sàhara.

-S'han obert de nou vies de contacte amb les Nacions Unides o la Unió Europea arran de l'inici de la guerra per arribar a una solució o ho han descartat ja?
-Sé que s'ha intentat un contacte per part de les Nacions Unides, però no tinc més detalls. Ara mateix, la guerra és vigent als nostres campaments, hem decretat l'estat de guerra. El funcionament que tenen les institucions sahrauís, ara mateix, no va més enllà de proporcionar els serveis bàsics als refugiats.

-El Marroc nega que la guerra estigui en marxa com a tal o com a mínim, nega que els atacs realitzats pel Polisario siguin reals. Què en pensa?
-El Marroc sempre ha distorsionat la realitat sobre aquest conflicte. De fet, per començar, diu que el Sàhara és marroquí. Curiosament, cap país del món li reconeix la sobirania sobre el territori. Nacions Unides segueix reconeixent el Sàhara Occidental com a territori no autònom subjecte al principi de descolonització. Marroc fa cas omís a les resolucions internacionals i els acords. Hem arribat a la conclusió que el Marroc és un país sense credibilitat en tot el que fa o diu. És un país invasor. Hem de recordar que Marroc és un país que manté conflictes territorials amb tots els seus veïns. En el seu dia va reivindicar una part d'Algèria com a territori propi. Va envair el Sàhara Occidental militarment gràcies als acords de l'Espanya de Franco i als anys seixanta va reivindicar Mauritània. Durant set anys, després de la seva independència, no va reconèixer aquest país. Aquesta visió territorial de Marroc és realment d'expansionisme total.

-Esperen suports internacionals?
-Sí. La comunitat internacional i molts països reconeixen la República Àrab Sahrauí Democràtica com estat a l'exili i hi ha intercanvi d'ambaixades permanent. La lluita dels sahrauís no va més enllà de voler que ens concedeixin un sol dia de democràcia per posar les urnes i que els sahrauís escullin el seu propi destí.

-Des de l'inici del conflicte, han estat en contacte amb el Govern de l'Estat espanyol o el Govern català per parlar sobre la qüestió? O al revés, s'han posat ells en contacte amb vostès?
-A escala estatal, no et sé dir. Tenim una delegació estatal a Madrid en contacte permanent amb el Govern espanyol. En l'àmbit català, ara mateix et puc dir que totes les forces polítiques de l'arc parlamentari tenen informació sobre la situació.

-Per què creuen que no s'ha arribat a la resolució del conflicte pactada el 1991?
-El referèndum és una bateria d'accions en les quals els sahrauís hi hem participat amb molta serietat i credibilitat. A més, hem fet moltes concessions durant els darrers anys amb l'objectiu d'arribar a la celebració del referèndum. Però, el Marroc, constantment, ha mantingut una política d'obstrucció perquè no es pugui materialitzar l'acte electoral. En paraules senzilles, el Marroc vol un referèndum amb un resultat previ. Això no ho accepten ni els sahrauís ni la legalitat internacional.

-Nacions Unides o la Unió Europea no han tingut prou capacitat de pressió?
-Nacions Unides, en el conflicte sahrauí, ha demostrat que, en realitat, no té aquesta capacitat. Han demostrat que han fracassat en la resolució d'aquest conflicte. Si ho comparem amb altres conflictes del món, trobem que aquest és senzill de solucionar. Les potències internacionals democràtiques intervenen amb els seus exèrcits en altres escenaris per implantar la democràcia -Iraq, Síria, Líbia-. En el nostre cas, fa trenta anys que oferim en safata el compliment de les banderes per les quals ells han enviat els seus fills a morir en conflictes aliens i llunyans. En particular, crec que l'Estat espanyol no està jugant el paper que li correspon. La història no es pot convertir en un menú en què escull quin plat et vols menjar. Els sahrauís som on som arran que l'Espanya franquista no només va abandonar el territori, sinó que també va mantenir una reunió tripartita amb el Marroc i Mauritània i va dividir els sahrauís i ens va vendre com si fóssim un ramat d'ovelles. Crec que en aquests moments, a ningú li interessa entrar a escombrar la història. Hem de ser conscients que després de quaranta anys, Espanya té una democràcia consolidada. Cap polític espanyol pot dir que s'ha consolidat al 100% mentre la qüestió del Sàhara segueixi pendent. El Sàhara segueix essent la potència administradora del territori en termes jurídics. A més, els sahrauís pensem que Portugal no hauria d'haver donat lliçons morals a aquest país amb el tema del Timor de l'Est. El 1975 va passar el mateix que amb nosaltres. Eren una colònia i la van vendre a Indonèsia. Després d'assentar la democràcia a Portugal, els governs democràtics van lluitar en els organismes internacionals i van culminar el procés de descolonització. Es va organitzar un referèndum a Timor, el resultat va ser que volien ser independents i avui en dia ho són. Espanya no ha estat capaç. Ni tan sols de dur a terme una mínima acció basada en el dret internacional.

-Hi influeix tot el tema de les relacions d'Espanya amb el Marroc...
-Nosaltres som conscients de les relacions hispano-marroquines. Creiem que estan interposades per un apèndix que requereix un cirurgià valent que pugui operar. Nosaltres aconsellem a l'Espanya oficial que mantingui unes bones relacions amb el Marroc. És un país veí que està a 12 km. Això no implica que ho hagi de fer a compte dels sahrauís. Com a mínim haurien de mantenir una relació d'equilibri entre les dues parts. Per molt progressistes que siguin els governs que hi ha a la Moncloa, no sé quina pastilla els donen que acaben recolzant i parlant només del Marroc. El tema sahrauí sembla que no va amb ells. Em sembla d'una gran miopia política. Si només volem parlar d'interessos econòmics i geogràfics, el més recomanable és treballar per una estabilitat al nord d'Àfrica. El major beneficiat seria Espanya. Però, perquè hi hagi una estabilitat al nord d'Àfrica, cal resoldre el conflicte sahrauí. Nosaltres ens independitzarem, no en tenim cap dubte. El país que s'endurà un major benefici serà l'Estat espanyol. Som un país al nord d'Àfrica, la nostra cultura és hispànica i serà l'únic país amb el qual podran parlar directament sense necessitar traductor. Podem ser el pont entre Espanya i els països africans. Però bé, aquesta visió sembla que hi ha polítics espanyols que la tenen, però ara per ara no la volen veure. Hi ha una miopia total.

-El Polisario ha demanat que la gent que està als camps de refugiats de Tindouf a Algèria tornin cap als territoris alliberats per donar suport?
-No. Tenim les nostres pròpies forces militars professionalitzades. Tenim el nostre exèrcit i és el que fa les operacions. No fem una crida a la població civil. Excepte aquelles persones i joves que vulguin. El tema dels joves és molt peculiar. No hi ha hagut una ruptura generacional entre nosaltres i els més joves. Ells reivindiquen els mateixos principis que reivindicàvem els que vam començar això el 1975: la pau i la democràcia al Sàhara Occidental i que puguem exercir la nostra sobirania. La gent que va néixer el dia que es va firmar l'alto al foc, ara ja té vint-i-nou anys. Alguns ja són pares. Han crescut en un escenari on només ha regnat la desil·lusió i la desconfiança amb els organismes internacionals. En la seva ment, només hi tenen el pensament que tot el que ha estat imposat per la força, només es pot recuperar per la força. El Polisario hem tingut moltes pressions d'aquests joves per tornar a la guerra. I no ara, si no des de fa molts anys. Hem tingut debats molt calents. Nosaltres, com a representants legítims dels sahrauís, sempre ens hem sentit compromesos amb la comunitat internacional, hem firmat un alto al foc i hem fet tot el possible perquè la solució sigui pacífica i democràtica. Una solució que contempli el dret internacional. Hi torno, no volem res més que posar les urnes i votar. Que deixin que els sahrauís escullin el seu propi destí. Sempre és més recomanable fer servir una papereta electoral que agafar les armes. Però, si no et donen cap altra opció... Avui estem entre existir o no existir.

-S'han vist imatges de joves sahrauís de Tindouf o Europa marxant cap al front...
-Nosaltres no hem fet una crida oficial perquè s'incorporin aquelles persones que no pertanyen a les tropes. Però, clar, això no és un exèrcit clàssic. És una revolució popular en la qual estem enquadrats tots els sahrauís. L'exèrcit sahrauí, en l'actualitat, el formen voluntaris. No és gent que cobri un sou. Tots sentim aquest deure amb la pàtria. Els joves han exigit la seva incorporació. Ens ha fascinat molt, aquests dies, el gran nombre de joves que s'ha inscrit per anar a les escoles militars i tenir formació per quan el Polisario els cridi.

-El canvi demogràfic s'ha notat a l'hora de prendre la decisió?
-Els sahrauís tenim un plantejament que, tal vegada, des dels despatxos occidentals no s'hi entra. Tots els sahrauís, el 1975 ens vam posar d'acord per muntar una unió nacional entre tots i tenir com a únic objectiu la llibertat del poble sahrauí. A partir de llavors, quan tinguem la nostra casa, ja podrem discutir de quin color pintar-la. Per aquesta raó, per exemple, a la revolució sahrauí hi ha persones que opinen diferents, però no hi ha faccions com hi ha en altres conflictes. Això, conjuntament amb la resistència de la pròpia població, ha garantit que el Polisario sigui la veu amb legitimitat per prendre decisions. No és menys cert que el que diu la gent es té en compte. La decisió de tornar a la guerra ha estat ben meditada. Els que no som tan joves, sabem què és una guerra i som conscients que tota guerra porta en el paquet danys col·laterals, on a vegades els civils paguen els plats trencats. A nosaltres ens han imposat aquesta situació. No podíem seguir de braços plegats. No podíem seguir lligats a unes resolucions de les Nacions Unides sense contingut. Per posar exemple, la vacant del secretari internacional fa un any que està buida. La MINURSO és allà i estan gastant molts milions de dòlars per res. Se segueixen violant drets humans. Al Sàhara ocupat hi ha gent que pateix cadena perpetua només per haver reivindicat la llibertat. Els recursos naturals s'estan expropiant. No podem seguir en aquest statu quo que viola constantment tots aquests acords.

-Potser Nacions Unides estaria més còmode amb la proposta que planteja el Marroc que el Sàhara esdevingui una autonomia sota domini marroquí?
-Les Nacions Unides no haurien ni poden estar còmodes amb aquesta proposta. Sobre la taula hi ha dues propostes. El que es va aprovar per unanimitat al consell de seguretat són dues opcions, la independència o la integració al Marroc. Quan vam firmar l'alto al foc, Nacions Unides tenia, i segueix tenint, aquestes dues opcions. En aquesta trajectòria de vint-i-nou anys, s'ha intentat promocionar altres opcions. El tema de l'autonomia, per exemple. L'autonomia no és viable per dues raons. La primera és que el Marroc no té sobirania sobre el territori, per tant, no pot oferir autonomia. En segon lloc, els sahrauís, com a contrapartida hem ofert a Nacions Unides una proposta: que hi hagi tres opcions al referèndum. Aleshores, el Marroc jugaria amb dues opcions favorables. El Marroc no vol això. El que vol el Marroc és un xec en blanc i si cal celebrar el referèndum, que se celebri amb el xec en blanc. És una presa de pèl a la comunitat internacional. Nosaltres responsabilitzem de la situació actual no només al Marroc. Les Nacions Unides són els primers responsables de l'esclat de la guerra al Sàhara Occidental. Es podria haver evitat perfectament aplicant el principi de la legalitat internacional.

-Com es viu el final de l'alto al foc en els territoris sahrauís ocupats?
-Són la part de la població que més ha patit la invasió marroquina. La majoria ha desfilat per les presons marroquines i els interrogatoris. També allà ha nascut una nova generació, sota bandera marroquina. Des de petits han vist el retrat del rei del Marroc i els prohibeixen estudiar espanyol. Malgrat això, un cop són adults o adolescents, són la part més dinàmica d'aquesta societat que viu sota ocupació. El maig de 2010 va néixer el campament de Gdeim Izik i d'allà va començar una intifada pacífica als territoris ocupats. La majoria dels sahrauís es manifesten cada dia als territoris ocupats. Amb la peculiaritat que els darrers dos o tres anys han perdut la por a la policia i l'exèrcit marroquins. Els marroquins es limiten a treure fora de la ciutat els que es manifesten, fotre'ls una pallissa brutal i retornar-los a la ciutat. D'ençà que ha començat la guerra, s'han fet manifestacions gegants als territoris ocupats, donant suport a la decisió del Polisario. Això també ha passat als camps de refugiats, on la població veu com un encert la decisió del Polisario que s'ha imposat per part del Marroc després de violar l'alto al foc. La situació als territoris ocupats és més tensa perquè el Marroc ha portat més reforços d'agents de seguretat per intentar garantir l'ordre i seguir oprimint les persones perquè no parlin.