Compungit, Kiko Rivera es desfà a plorar en pantalla explicant les seves misèries. La llastimosa escena dispara els marcadors d'audiència. Sábado Deluxe ascendeix al 16,4% de quota de pantalla. Com és habitual, lidera el prime time estatal. Una càmera oculta enregistra, a l'interior de la casa de Josep Maria Mainat, una conversa entre un periodista infiltrat i la seva dona, Angela Dobrowlski, a qui fa poc ha acusat d'intent d'assassinat. Sálvame Naranja ho emet i lidera la tarda televisiva amb el 19,4% de share.
És indiscutible, el safareig interessa al públic. I no només això: és rendible. La Fábrica de la Tele és la principal productora de programes del cor en aquests moments. Els tres Sálvame (Limón, Naranja, Tomate), la seva edició de cap de setmana Sábado Deluxe (abans Sálvame Deluxe) o Socialité, tots ells emesos a Tele 5, porten la seva firma. La productora va facturar 25 milions d'euros durant el 2018, segons dades d'Infocif. Mediaset, la corporació a la qual pertany, va facturar 771 milions d'euros el 2019, segons el mateix portal d'informació empresarial. Això sí, per darrere de la seva competidora, Atremedia, que en facturà 801. El lideratge televisiu de Tele 5, però, és indiscutible. Ha estat la cadena més vista pels espectadors de l'Estat espanyol durant els darrers dos anys i dos mesos.
Els Sálvame de tarda, llavors Naranja i Limón, costaven el 2017 entre 80.000 i 90.000 euros per programa, mentre que el programa de dissabte n’elevava el seu cost fins a 400.000, segons dades del mitjà especialitzat Fórmula TV. Uns costos prou accessibles si es té en compte que el preu d'un anunci, segons Publiespaña, responsable de la gestió, pot anar entre els 23.000 i els 28.000 euros durant l'emissió de Sálvame Deluxe. I un patrocini del programa pot ascendir als 163.000 euros. Si bé aquests preus solen ser renegociats a la baixa amb els diferents anunciants, la xifra no deixa de ser considerable i deixa marge per pagar, puntualment, xifres per sobre dels 50.000 euros a convidats estrella. Per exemple, els prop de 100.000 euros que va cobrar Paz Padilla per una entrevista després de la mort del seu marit aquest 2020.
I si funciona, per què no ho replica la seva rival, Antena 3? Des del tancament del programa ¿Dónde estás corazón?, aquesta emissora no ha tingut un espai referent en aquest àmbit. De fet, amb prou feines n'han fet. "Antena 3 va intentar fer la competència a Tele 5 en aquest terreny, però no se'n va sortir i va abandonar. És la gran línia de captació de negoci de l'imperi Mediaset", recull el crític televisiu Ferran Monegal.
La manca de competència també ha reduït els costos. "El que es pagava abans no es paga ara. Si ets l'única persona que vens, tu poses el preu", explica Antoni Robles, exdirector del programa ¿Dónde estás corazón?. Mariola Cubells, periodista especialitzada en televisió i autora de llibres sobre programes d'aquesta mena, detalla que els darrers anys "els catxets han anat baixant i són per a personatges molt principals. Després hi ha tot un seguit de gent en la qual es perd pocs diners per omplir hores i rendibilitzar audiències".
Model Tele 5
Tot això és fruit de la capacitat que ha tingut la cadena de Mediaset per crear un nou producte televisiu capaç de reduir costos i maximitzar beneficis. En paraules de Cubells: "Tele 5 té la maquinària engreixada". La professora del Departament de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, Matilde Delgado, assenyala que una de les claus és que "Sálvame s'ha anat convertint en un programa molt autoreferencial" en tant que no es basa en els famosos habituals, sinó que parteix "de les estrelles pròpies del programa. Els periodistes que parlaven de famosos s'han convertit ells mateixos en famosos que es barallen en directe". Indica, a més, que aquest model en què "les celebrities ho acaben essent perquè estan esquitxades a tota la graella" és "més fàcil i barat de produir", i és "un cas molt particular de la televisió espanyola. No passa a altres països en aquests nivells". Això té les arrels en la irrupció de les televisions privades el 1990. Amb elles, explica Cubells, "arriba una sensació d'aperturisme i que es pot innovar. Sota aquesta premissa, es comencen a fer coses espantoses".
Monegal assenyala que es fa un pas més a principis de segle, en un moment en què creix la tensió als programes del cor. Des de llavors, diu, "els personatges reconeguts s'acaben", perquè "l'agressivitat per tenir audiències va provocar grans denúncies entre el 2002 i el 2012". És en aquell moment quan, segons el crític televisiu, Tele 5 decideix canviar d'estratègia i, "amb molta intel·ligència, i com a línia de negoci, decideix crear la seva pròpia escuderia de criatures per fer bullir l'olla". Uns nous famosos que, exemplifica, "van pescant de programes com Mujeres y hombres y viceversa o Viva la vida. Allà moltes criatures són recol·lectades a l'espera de destí". Robles afegeix que "el món del cor actual no s'assembla massa al del passat. Ara hi ha una sèrie de programes que nodreixen el cor. Els personatges d'abans no sé si funcionarien ara".
La cadena, com exemplifica Cubells, "es retroalimenta constantment". Es crea, doncs, un vincle que fa indestriable la indústria dels reality shows de la dels programes del cor. Delgado posa sobre la taula una correlació, segons la qual els protagonistes dels reality fan el salt als programes del cor i d'allà, tot sovint, acaben participant en versions VIP dels mateixos reality que tenen gran èxit.
La mare dels ous
El d'aquests programes del cor, empresarialment parlant, és un model d'èxit. Però, quines són les claus que els fan tenir l'aprovació de bona part de la ciutadania?
Per a Carlos Pérez, catedràtic de la Universitat Carlos III de Madrid i autor del llibre Telebasura y periodismo (Ediciones Libertarias, 2004), hi ha dos factors principals que fan que la gent miri els programes del cor. El primer, diu, és que "la gent vol desconnectar i aquests programes ho permeten en qualsevol moment". El segon té a veure amb el fet que "el nivell d'allò que s'hi diu és comprensible per a qualsevol tipus d'audiència. Els informatius i la ficció són més complexos". I afegeix que, "a més, si mirem això i no mirem informació, el poder pot, d'alguna manera, sortir indemne de la crítica".
Al seu torn, Cubells apunta a "l'espectacularització del dolor, d'allò estrafolari. Tot el que és extrem capta l'atenció. Tots tenim impulsos primaris". Ho argumenta també Monegal, qui creu que els darrers anys "s'ha passat de l'agressivitat a l'impacte. Sense impacte no hi ha televisió. El món del cor s'ha anat convertint en la barbacoa de les vísceres".
En canvi, Robles ho enfoca més des de l'empatia i exposa que els programes del cor parlen d'allò que mou les persones: "l'amor, el sexe i els diners. Interessa a tothom perquè tothom hi té alguna cosa a dir, ha passat per allà o se sent identificat amb els problemes d'altres persones. Admet, també, que en el cas dels famosos "he de reconèixer que susciten certa morbositat".
Delgado destaca que, a més, són programes televisivament ben elaborats i que, per exemple, "l'ús que fan de l'element audiovisual és brutal". També posa sobre la taula un valor conjuntural que els dona camp per córrer. Al seu entendre, ara "hi ha una moda d'allò que és real. És una tendència transmediàtica". Posa com a exemple sèries com ara Modern family o The office, que intenten aportar aquesta sensació de realitat. "Hi ha una mena d'onada d'autoreferencialitat. El fet que a Sálvame parlin d'ells mateixos, en certa manera, és hereu d'aquesta tendència, explica la investigadora de la UAB. Finalment, aquest "element de realitat" o "de directe" fa que sigui molt difícil que plataformes com ara Netflix, HBO o Amazon Prime "hi puguin competir".
Ètica i estètica del cor
Més enllà de la demostrada competitivitat, no són poques les veus que qüestionen els mètodes emprats per aquests programes. La fi, justifica els mitjans? Quina és la fi?
"No em sembla que fem res diferent d'altres periodistes. Cadascú té els seus límits, com en altres vessants. Sembla que la part més negativa del cor englobi tota la professió, i això no passa amb altres". Qui parla és la periodista del cor Laura Fa, que denuncia que "hi ha programes de política que són molt heavies també. A ells ningú no els pregunta i fan titulars enganyant la gent". Una opinió similar en té Robles, que destaca que, quan ha treballat per programes del cor, ha tractat "la informació com si fos qualsevol altra informació", i que "en aquests moments no hi ha un sol periodista que no faci un espectacle de la informació: la fa més atractiva. A vegades fiquem la pota, però els de política i economia també".
Al seu torn, el crític Ferran Monegal denuncia que "en televisió, l'ètica i l'estètica fa molts anys que es van eliminar", i s'emporta les mans al cap perquè "el primer principi de Tele 5 és que a l'empresa no hi treballen periodistes, sinó comunicadors. Igualen Pedro Piqueras a Belén Esteban. És un sistema de destrucció del periodisme". Ell, però, tampoc eximeix de responsabilitat la resta de la professió: "la utilització del periodisme per part de Mediaset és una broma comparada amb la utilització del periodisme que fan els polítics. En el fons, Mediaset és una comèdia".
Mariola Cubells denota que als programes del cor impera una mena de tot s'hi val i que cal "aconseguir coses a costa de qualsevol cosa, sense preocupar-te de l'espectador ni del contingut que fas". Com a persona amb experiència en la producció de programes del cor, exposa que "fas servir el teu do de gents, la teva empatia, la teva capacitat de fer l'evolvent i fins i tot coses més fosques per aconseguir el que t'han demanat". Riu quan se li pregunta per contrastar informacions, i rebla que "a la velocitat que treballes és impossible contrastar. No és l'objectiu. Oblida-te'n".
Molt crític és el catedràtic Carlos Pérez. Ell fa una esmena a la totalitat. Considera que "el negoci es basa a explotar el dret a la teva intimitat". Un fet que té l’origen, segons ell, en els primers anys de Hollywood, "on es venia la vida dels actors i actrius per incentivar la taquilla. D'allà es copia aquest sistema, quan els drets no estaven tan consolidats". Al seu entendre, "el sistema no té dret a exposar la vida d'algú com Belén Esteban d'aquesta manera. Ella pot pensar que sí, però no té una formació que la capaciti per valorar-ho. És com si creus que tens dret a vendre els teus òrgans. No el tens. Pots pensar que sí, però el sistema t'ha de protegir. No pots vendre la teva intimitat i no hi pot haver un sistema que ho afavoreixi. Un ésser humà no pot ser una mercaderia". Pérez atribueix a les persones que formen part d'aquests programes el qualificatiu d'"humans trencats" i es pregunta el motiu de "l'espectacle que va donar Kiko Rivera. Per guanyar audiència has de trencar un ésser humà?".
Com a contrapart, Laura Fa exposa que "es juga a fer pensar que tot s'hi val, però en realitat es cuiden les coses més del que sembla. Es juga molt fins al final amb qui vol jugar". Posa l'exemple de l'entrada amb càmera oculta a casa de Josep Maria Mainat: "Creus que és veritat i no està pactat? A vegades es posa molta poesia, però està acordat amb el personatge. És part del divertimento". De nou, reclama que portar les coses al límit no és només cosa del cor, i recorda que amb el cas de Julen, el nen de dos anys que va caure a un pou prop de Màlaga, "s'hi van posar càmeres tot el dia. És un dels moments més heavies de la televisió i no és part de la premsa del cor. Al final, Kiko Rivera és gairebé un actor nostre. En canvi, allò és un nen que potser està mort".
La hipòtesi d'una suposada performativitat porta a Pérez a establir que "hi ha relació entre el cor i les fake news. La gent no ho veu com una performance. Si Kiko Rivera té una depressió, jo entenc que la té. Si no és veritat, difumina la frontera entre la realitat i la ficció, per tant és una mena de fake news. Al final, estem en un entorn que facilita que la gent no es cregui les coses o s'ho cregui tot. Si és performance, que ho diguin".
Darrere del que haurien de fer o no aquests programes, hi ha el debat sobre la funció social que han de complir les televisions privades. Robles, per exemple, pensa que els programes del cor no són d'"interès públic, però sí que són d'interès del públic", i relata que a ell li agrada que els programes que fa "es comentin al bar l'endemà. Vull que la gent miri el programa, no fer un programa que m'agradi a mi i als meus amics". Laura Fa creu que "l'interès del públic es veu amb les audiències", però que, pel que fa a l'interès públic ha de regir que "això és una televisió privada i no crec que se li demani així. Ha de funcionar com qualsevol altra empresa. No pot caure sobre empreses privades una responsabilitat que no els toca". Pérez rebat aquesta idea argumentant que "no és veritat que siguin privades: l'espectre radioelèctric és de l'Estat i aquest el cedeix a les televisions. Per tant, com que l'Estat els dona una cosa que és de tots, ells han de tenir un respecte", reclama. Monegal també comparteix aquesta idea i exigeix que en el que emeten les cadenes privades "hi hagi una responsabilitat del Govern i de l'Estat".
Fins ara, però, l'Estat no sembla posar-s'hi massa. I la roda del negoci de la intimitat segueix girant.