La criatura dolcíssima de Maria Jaume

Imagineu una jove mallorquina interessada per la música que té com a referent a Pau Vallvé, que sent atracció també per les sonoritats del seu compatriota Miquel Serra, alletada des de menuda en les cançons d’Antònia Font i la manera de fer lletres de Joan Miquel Oliver. I que escolta artistes internacionals de la dimensió de Nick Drake, Bon Iver o Sufjan Stevens. Es tracta de referents reconeguts per l’artista en una entrevista concedida a la revista Enderrock després del seu triomf en el Sona9. En tot cas, si aquestes saludables influències van acompanyades del talent i una veu agradosa i ben modulada, si a més d’això aconsegueixes que el teu ídol accedisca a produir-te el primer disc, quasi res no pot anar malament. Encara que tingues 20 anys.

Fins a maig no revisc, l’àlbum de presentació de Maria Jaume, s’obri simbòlicament amb “Terra banyada”, la que va ser la seua primera composició. Una cançó menys és més, enregistrada amb veu, guitarra i un ritme suau que s’hi incorpora cap al final, per donar espai a una lletra intimista, construïda sobre una capacitat lírica i metafòrica no gaire habitual entre els nostres compositors joves: “El rostre sec s’inunda, / torna minúscul i se camufla. / Es meus dits ja te reclamen / però a tu es peixos te sobrepassen. / Plena de buidor i insomni, / es record flota sense equilibri. / Es temps passa i sa fredor s’instal·la / i no sé es motiu encara”. 

To que trobarem més tard en el tall que titula l’àlbum, “Fins a maig no revisc”, un dels molts títols per cert suggeridors del disc. I una altra bona lletra, d’un grau molt alt de concreció i concentració poètica: “M’esclata per dedins, / neden imatges per intestins. / Fins a maig no revisc / però no mat lo malaltís. / Expectant es dolor ara. / Un forat a n’es pit. / Jo amagant incertesa, / tu vomitant lo no escrit”. Vessant intimista que extrema, amb esperit lo-fi, en “Sa boca i es nas”, gairebé una maqueta, una cançó suggerida però estranyament captivadora.

“Autonomia per a principiants” té una altra cadència, més pop, un títol que fa referència al confinament que va fer en solitari. Una peça senzilla i deliciosa, més taral·lejada que cantada, amb un text breu però també amb alenada lírica. “Més minuts que paraules”, mentrestant, té una cadència molt Vallvé, passada pel sedàs de la veu acollidora de Maria Jaume i una lletra intimista i lleugerament críptica, amb un domini del discurs, tornem-hi, que sorprèn en una artista tan incipient. Pop senzill i eficaç que trobarem també en “Forces estranyes”.

“Quan me respires” és un tall que conjuga alè pop amb la quotidianitat íntima del disc, amb un parell de versos que valen un imperi, per la seua capacitat expressiva: “Les mans s’aferraven / a sa brutor suada”. I tot i el gaudi que provoca el disc fins aquest punt, “Fuig i no me toquis”, una píndola entre freak-folk i el pop desenfadat, trenca gojosament la dinàmica, portant l’àlbum a un registre juganer absolutament diferent.

Certament, però, la distància curta és el fort de l’artista, plasmada en un dels millors talls, “Tan poc a poc (que me dorm)”, una mena de nana que progressa cap al dream pop i que conté una altra de les lletres impressionistes i críptiques marca de fàbrica. Que provoca una rara sensació de plenitud. “Potser fins setembre”, veu i guitarra, de nou, amb el seu ambient eteri, deixa la sensació de treball important. D’artista de llarg recorregut.