Cap a Alcanar, el Sénia malda per sobreviure en un canvi sobtat de paisatge. El contingent de tarongers s’apodera de l’aspecte clàssic i reposat de l’olivera. El monocultiu del cítric entapissa el pla, saltat ací i allà de polígons industrials de dimensions contingudes. El corredor mediterrani, amb la seua carregada xarxa viària i ferroviària, hi afegeix més llenya al foc.
Des d’Ulldecona, la carretera T-332, que enllaça amb la carretera N-238 en direcció a Vinaròs, conserva una darrera joia. Oblidat al marge d’un complex industrial, l’antic molí de la Tosca és conegut actualment com molí de Noguera, en terme de Vinaròs. L’edifici conserva una significació especial, malgrat la seua presència decadent: és ací on es va signar la Concòrdia de 1332 per al repartiment de les aigües del riu de la Sénia.
El molí que veieu ara correspon a un mas d’època moderna, el qual obeeix a les pautes de construcció de les grans explotacions agràries del Maestrat dels segles XVIII i XIX, amb una estructura tripartida: el molí, l’habitatge familiar i una capella. L’origen de la construcció data del segle XIII, segons pergamins conservats a l’Arxiu de l’Orde de Montesa, en què se’l citava amb el nom de molí de la Tosca.
Abans d’acomiadar-se del seu periple, el riu frega les portes d’Alcanar. La població, fundada en temps de la conquesta cristiana al segle XIII, s’ha especialitzat en la cultura ibèrica. Caldrà, en aquest sentit, visitar el jaciment de la Moleta del Remei, un dels més importants de Catalunya, amb una extensió de 4.000 metres quadrats. El turó fa funcions de talaia excepcional sobre la costa mediterrània. Al bell mig del poble, entre els carrers costeruts, el Museu Casa O’Connor, una residència familiar d’estil modernista, alberga el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers.
El poble posseeix mostres medievals i modernes, com la torre del carrer Nou, que pertangué a l’antiga muralla, i l’església, iniciada al segle XVI i amb ampliacions efectuades al segle XIX.
Atansem-nos a la costa. Les bateries antiaèries construïdes pel govern republicà durant la Guerra Civil espanyola refresquen la memòria històrica. A les Cases d’Alcanar, camineu per la platja del Marjal: hi trobareu un bon nombre de nius de metralladores banyats per l’aigua del Mediterrani. Aquest conjunt és, amb tota probabilitat, un dels més complets de Catalunya.
SÒL DE RIU, FINAL DE TRAJECTE
Ara sí, Sòl de Riu acomiada el Sénia en el seu viatge cap a la mar. Ho fa amb una discreció absoluta. La desembocadura es concreta en una petita cala de còdol rodó que el riu, molt minvat, no aconsegueix superar. Al seu darrere, uns aiguamolls n’enriqueixen la biodiversitat. Inclòs a la llista d’hàbitats d’interès comunitari de Catalunya, la zona humida de Sòl de Riu ha esdevingut parada d’aus migratòries entre espais principals, com el delta de l’Ebre i l’albufera de València. Entre els canyissars, els salzes blancs i els freixes, les polles d’aigua, els ànecs collverds o els majestuosos corbs marins fan seu aquest espai, desconeixedors de la realitat d’un riu que va començar el seu viatge al cor de les muntanyes cinquanta quilòmetres enrere.