El meu tracte personal amb Joan Perucho s’inicià l’any 2000. Fou arran d’una diferència d’opinió sobre l’etimologia del cognom que compartim: Perucho. D’origen italià per a ell; de formació basca per a mi. Amb tot, contràriament al que sol esdevenir-se en les discrepàncies acadèmiques, parlar d’aquesta qüestió (i, subsegüentment, d’altres) ens féu amics. No fou, malauradament, una amistat llarga, perquè Joan Perucho ens deixaria el 2003; però sí cordial i afable. Fins al punt que m’honorà fent-me personatge d’una de les seves darreres novel·les, Carmina o la gnosi angèlica. Per part meva, li ho vaig voler agrair adreçant-li una carta on li seguia la broma. Valgui’m ara per a retre-li un afectuós homenatge en l’any del seu centenari.
Benvolgut amic,
Acabo de rebre la seva lletra en què em comunica la dolorosíssima notícia de la mort en accident aeri de Carmina, la millor deixebla que mai he tingut en Paleografia i possiblement també la millor amiga. Malgrat que aquests darrers anys havíem perdut un xic el contacte, ella pel seu aïllament a Albinyana —on reposarà ara per sempre—, i jo pel tancament en mi tan connatural, no ha passat ni un sol dia que no hi hagi pensat.
Recordo en aquests moments amb nítida claredat aquell final de curs en què va venir a veure’m per realitzar la tesi doctoral amb un tema, triat per ella, del tot sorprenent: “Anàlisi d’indicis fenomenològics en els còdexs medievals d’origen català: una aportació a la història de la lectura”.
Malgrat les meves reticències inicials sobre les possibilitats d’un estudi d’aquesta mena, em vaig deixar convèncer després de parlar llargament amb ella i de constatar el seu entusiasme i el seu gran amor als llibres. Em va contar que, a les nits, quan se n’anava a dormir, sentia com els llibres de la seva biblioteca, que havia anat arreplegant pacientment i amorosa de les velles llibreries, s’explicaven cada un la seva història; i com, quan acariciava els lloms d’una bona enquadernació o sentia la melodia del fulleig de les pàgines o admirava l’excel·lent tipografia d’una bona edició, no sols fruïa la delectança de la pròpia lectura, sinó que revivia el plaer sentit per tants lectors anteriors, d’anys i fins de segles passats, i pensava com potser una primera edició podia haver estat a les mans emocionades del mateix autor de l’obra.
No puc oblidar tampoc com d’admirables van ser els resultats, del tot inesperats per a mi, de la seva tesi, quan, servint-se de les gravacions acústiques fetes a l’interior d’edificis medievals deshabitats de la Segarra, amablement cedides pel Dr. J. Ma. Razquin, aleshores subdirector de la Biblioteca de Catalunya, va aconseguir identificar en les veus fantasmals captades la lectura d’unes Postille super psalterio de Nicolau de Lira, que sols podia correspondre, com documentalment va ratificar el Dr. J. Ma. Llobet, arxiver de Cervera i acadèmic de la Reial de Bones Lletres de Barcelona, a la veu agònica del bisbe de la Seu d’Urgell Pere de Luna, moribund al convent de Sant Antoni de Cervera.
Certament es va fer mereixedora de la màxima qualificació amb menció honorífica, que, com sens dubte vostè recordarà, li va concedir el tribunal de la tesi, format pels tres Joans savis, per dir-ho en les pròpies paraules de Carmina: Joan Ainaud o la vasta erudició, Joan Bastardas o l’erudició irònica, i Joan Perucho o l’erudició màgica, i integrat, a més, per l’erudició eclesiàstica del molt il·lustre canonge Josep Ma. Martí Bonet i per l’enciclopèdica d’aquell, cuius nomen non est hominis, sed eruditionis, o, el que és el mateix, d’Anscari M. Mundó.
Havia posat tantes esperances en la continuïtat dels seus estudis! No sé si per aquest motiu o per altre de més íntim em vaig distanciar del P. Martí, al capdavall responsable de l’encontre que va tenir lloc a Pompeia i de les seves conseqüències tan contràries al meu voler. De fet, l’opció de Carmina va decebre no poques expectatives. Quan, per realitzar el treball de recerca dels cursos de doctorat, la vaig enviar a Ciudad Rodrigo, amb l’aleshores bisbe d’aquesta seu, D. Demetrio Mansilla, representant també d’un altre tipus d’erudició en la versió més bondadosa i cordial, amb qui després Carmina es cartejava en llatí (“un latín, créame, Alturo,” – em deia Mons. Mansilla- “que difícilmente sería capaz de escribir ningún clérigo de hoy en día”), va quedar captivat no tant pels seus amplis coneixements, com pels seus pregons i sincers sentiments cristians. En més d’una ocasió, D. Demetrio m’havia comentat que un esperit tan selecte i noble com el de Carmina no era d’aquest món i que sols trobaria la pau en la vida contemplativa, i que intuïa en ella una abnegada i modèlica religiosa, unes paraules que només uns anys més tard entendria per què van deixar-me el cor adolorit.
Se m’acumulen en aquests moments tants records i tants sentiments desordenats! Però potser cap de tan viu com el del dia en què en ocasió d’un congrés celebrat a Roma, després d’acompanyar, tots dos, el degà de la Paleografia mundial, el Prof. Giulio Battelli, a la seva casa de Via Licinio Calvo, en passar pel Ponte di Sant’Angelo, em va mirar tendrament i em va agafar de la mà. Però jo no vaig seguir el camí indicat pel meu àngel custodi …, i ara em planyo, ja sense remei, dels anys perduts, i haig de dir com Rimbaud, “par delicatesse j’ai perdu ma vie”.
Amb l’amistat i afecte de sempre.