-Què ha de ser el codi de bones pràctiques per a la gestió democràtica dels conflictes territorials de sobirania?
-Es tracta d’establir unes bases per aquestes bones pràctiques per poder identificar quines qüestions són decisives per poder resoldre aquests tipus de conflictes. Essencialment a Europa, però no només. I sempre des d’una perspectiva democràtica, de respecte de l’estat de dret i dels drets fonamentals de les persones. Perquè aquesta és l’única manera que avui es pot plantejar per resoldre aquest tipus de conflicte. El que pretenem, amb aquest grup de treball que ja fa un parell d’anys que funciona, i també amb la visió de moltes persones d’abast internacional, és arribar a formular aquestes bases, que esdevindrien un conjunt de bones pràctiques que, d’una manera o d’altra, recomanarien o adoptarien la majoria de les institucions europees en la mesura de les seves competències. Pensem, sobretot, que aquí pot tenir una especial importància el Consell d’Europa. I també, fins i tot, l’OSCE –Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa. Aquestes seran les grans institucions a les quals es presentaran aquestes bases. I se’ls animarà a que hi prenguin posició.
-Què els fa pensar que aquestes conclusions seran acceptades a Europa quan, fins ara, les institucions europees no han reaccionat tal com, segurament, molts de vostès esperaven davant com conflictes com el català?
-Bé, no és cert que Europa no hagi reaccionat. Una cosa és la Unió Europea, altra és el Consell d’Europa i altra l’OSCE. Són institucions que comparteixen valors però que, alhoram són molt diferents pel que fa a les funcions i a les competències. Per exemple: és veritat que la Unió Europea no té competències directes per intervenir en aquests tipus de conflictes. Però, en canvi, sí que pot influir, d’alguna manera, en allò que podríem dir context. Si es defensa, com no podria ser d’altra manera, que aquests conflictes avui s’han de resoldre en base al principi democràtic, amb respecte a l’estat de dret i respectant els drets de les persones, és obvi que tot això forma part dels valors i de les missions de la Unió Europea. Per tant, no es demana una intervenció directa en aquests conflictes, però sí que contribueixin a generar el context institucional i democràtic en el qual serà possible resoldre aquests conflictes. Cal dir que en l’àmbit del Consell d’Europa potser hi ha més camí a recórrer en aquest sentit.
-Per què ho diu?
-El Consell d’Europa, a més de compartir aquests valors que acabo de dir, s’ha ocupat de les minories nacionals. Però des d’un punt de vista, només, dels drets dels individus que formen part d’aquestes minories. I aquí es tractaria de donar un pas més i abordar la qüestió dels drets de les minories nacionals dintre dels estats per reconèixer no només els drets dels individus que en formen part, sinó també els drets polítics col·lectius d’aquestes minories. Aquesta qüestió es pot plantejar perfectament.
-Hi ha alguna relació entre el desgast de la democràcia a Europa, si més no a través dels discursos populistes, que compten amb més suport que mai, i la incapacitat i manca de voluntat de les institucions continentals per resoldre conflictes com ara el català?
-I tant. Estic convençut que sí. És obvi que existeix un conflicte polític a Catalunya, com també en altres llocs. I el que no té cap sentit és que les institucions europees diguin que no hi tenen res a veure, que mirin cap a una altra banda quan, certament, hi ha motius més que suficients com perquè considerin que aquest conflicte els interpel·la. Això no vol dir que aquests conflictes s’hagin de resoldre des d’Europa, no. No es demana això. Es demana, simplement, que aquests tipus de conflictes que afecten ciutadans europeus i territoris de la Unió Europea es puguin resoldre adequadament. Això vol dir que es resolguin seguint una pauta democràtica i amb un respecte escrupolós pels drets fonamentals de les persones. Per tant, no es demana tant una intervenció directa com sí una facilitació de la resolució democràtica d’aquests tipus de conflictes.
-Als debats del congrés que se celebrarà a Bilbao plantejaran una definició de «conflicte territorial de sobirania». Com ho definiria això, vostè?
-És una de les qüestions que queden obertes. Sobre això es discuteix molt, hi ha molta literatura i molt de debat. Però partim d’una idea que és molt general, que es pot precisar, sí, però que és molt general: els conflictes territorials de sobirania serien aquells tipus de controvèrsies que se susciten dintre d’un estat perquè hi ha una comunitat política a dins d’aquest estat que s’identifica com a tal, que té una voluntat de revisar l’estatut polític que té dintre de l’estat i que no acaba de trobar una solució adequada. Nosaltres no predeterminem qui ha de solucionar això ni com s’ha de solucionar: hi ha un ampli ventall de solucions i també de reivindicacions.
-Com hauria d’intervenir Europa, tenint en compte les incomoditats que li generen situacions com la catalana?
-La situació catalana genera moltes incomoditats, però el problema el continuen tenint al davant. És un problema que s’ha d’afrontar d’alguna manera. I encara es generaran més incomoditats si aquestes situacions no troben una solució adequada. Això voldria dir instal·lar un conflicte dintre de les fronteres de la Unió Europea i, per tant, perpetuar situacions que són problemàtiques i potencialment perilloses. Per tant, això no es pot oblidar. La indiferència no pot ser una opció a Europa.
-Pensa que els governants catalans han estat encertats a l’hora d’explicar-se a Europa?
-Segurament tot es pot fer millor sempre. És una resposta diplomàtica, però és que no conec al detall què s’ha fet i què no s’ha fet. El que és evident és que a les institucions europees actuals pesen molt els estats. La Unió Europea és això. I en el Consell d’Europa els estats també tenen un pes fonamental. Traslladar problemes que posen en qüestió l’actuació d’un estat sol ser molt complicat. Per tant, és comprensible o lògic, fins a cert punt, que les institucions europees facin més costat als estats que no a uns altres que qüestionen determinades actuacions dels estats. Però això no esborra el problema que existeix. I aquesta és, per a mi, la qüestió essencial. Aquí continua existint un problema i del que es tracta és de traslladar bé a les institucions europees en què consisteix aquest problema i que la voluntat de resoldre’l és, sempre, en termes democràtics, pacífics i de respecte de l’Estat de dret i dels drets de totes les persones. Això és el que s’ha de traslladar bé. I també que no s’està qüestionant la integració europea. Les demandes de revisió de l’estatus polític, tal com es fan des de Catalunya o des d’Euskadi, no posen en qüestió la integració europea. Fins i tot, es parla de compartir sobirania amb Europa. Aquests moviments són profundament europeistes que no volen que hi hagi menys Europea, sinó que n’hi hagi més. Això és molt important, i potser caldria fer esforços addicionals per fer-ho entendre.