“Particularmente yo tengo un ansia verdadera por comunicarme con los demás, por eso llamé a las puertas del teatro y al teatro consagro toda mi sensibilidad.”
Són paraules de Federico Garcia Lorca amb les quals el ballarí i coreògraf Daniel Doña tanca el seu espectacle “Retrospectiva 2.0.” Un passeig emocional i sentit de la seva trajectòria en els anys de professió al capdavant de la companyia. Des dels orígens, amb la família en el record; fins a les seves actuacions al costat i amb el compromís personal de Cristian Martín. Al capdavall és d’això de què parla aquesta peça: de la força que suposa sentir-te part d’un projecte; apropiar-te’n i projectar-hi el teu propi model. Ho adverteix en un moment de la peça: no vol fer dialogar tradició i contemporaneïtat, perquè considera que són una mateixa cosa.
Aquesta probablement és la millor aportació de Daniel Doña a la dansa espanyola: viure-la des de dins. Sense més limitació que la manera lliure i personal amb la qual traduir en gest i moviment, en coreografia, una interpretació. Que potser no és la més ajustada en tècnica ni cadència al cànon (si és que tal cosa existeix) però sí des del compromís amb la força d’un llenguatge que és, abans que res, essència i projecció; instant i memòria.
La conferència es desplega, des d’aquest punt de vista, com un catàleg de sentiments. Que no és altra cosa com es manifesten les coses quan són veritat. És la paradoxa del cos, que ensenyant les fluctuacions, el seu moviment, no pot ocultar les autèntiques raons i intencions. I les de Daniel Doña pateixen de verb compartir; passen per l’adverbi pausadament; i es complementen amb la preposició amb els altres. Per això un artefacte escènic com aquest, tan de moda en els darrers temps (sobre la dansa contemporània, sobre els estils de les danses urbanes, sobre la història del ballet, …) aquí es converteix en un llegat. Cap a les persones que amb ell han fet aquest camí, en Cristian en especial. Cap als molts afeccionats d’una ciutat, com Barcelona, on la dansa espanyola i el flamenc sempre ha estat tan important històricament. Estils de ball davant dels quals molt sovint una certa cultura predominant hi diposita un vel de llunyania. També cap a una experiència de vida que passa per un posicionament, evidentment polític i social.
A “Retrospectiva 2.0.” recuperen escenes de l’obra “A pie de calle”, amb la qual han voltat arreu. És un autèntic decàleg d’estil i autenticitat; manifest de la seva voluntat de fer dansa capaç de connectar amb tota mena de públic, sense renunciar a un cert aire d’abstracció. La millor exemplificació d’un artista que viu l’art, com si es tractés d’un feix de llum i sempre des de la mirada de l’espectador. Idea clau aquesta amb la qual comença l’espectacle i que amb idèntic entusiasme va ser molt ben entesa pel nombrós públic del SAT Teatre dissabte 24 d’octubre de 2020.