Publicitat

Eleccions

El sistema electoral i el bipartidisme nord-americà, el malson dels partits alternatius

Des de l’any 1852 que la presidència dels Estats Units d’Amèrica ha pertangut a dos partits, el republicà o el demòcrata. Només en són dos els candidats que tenen números per aspirar a la Casa Blanca. Això no els succeeix als partits alternatius, coneguts com a third parties, ja que en el transcurs del procés electoral són invisibilitzats a causa d’un complex sistema que només prioritza dos colors, el vermell o el blau.

Per Pol Baraza

El Communist Party dels Estats Units demana el vot a les eleccions. Twitter @communistsusa
El Communist Party dels Estats Units demana el vot a les eleccions | Twitter @communistsusa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions dels Estats Units es caracteritzen per ser indirectes i bipartidistes. Només dos partits, el Republicà i el Demòcrata, són els que acaben aspirant realment a la presidència del país i els que tenen major representació a les cambres legislatives. Tot i això, existeixen altres alternatives polítiques, com ara el Partit Verd o el Llibertari. Unes propostes que estan catalogades com a third parties a causa de les poques possibilitats que tenen d’aconseguir reconeixement.

Les claus del sistema electoral dels EUA

Per entendre el funcionament del sistema electoral nord-americà, serà important oblidar-nos i deixar de banda durant uns minuts el sistema espanyol, atès que tenen molt poques semblances, ja que d’entrada la forma de govern és diferent: els Estats Units són una República Federal Constitucional i Espanya és una monarquia parlamentària.

Als Estats Units, el president no es tria en funció de la majoria dels vots populars, sinó dels vots electorals. És a dir, el nomenament de l’inquilí de la Casa Blanca depèn directament del Col·legi Electoral, un organisme nascut en la Convenció Constitucional de 1787. Segons la periodista de The New York Times Allyson Waller, ”els fundadors de la nació esperaven sufocar la formació de faccions i partits polítics poderosos, i volien un mecanisme que no depengués únicament de les majories populars o de Congrés”. Els milions de ciutadans que el 3 de novembre van dipositar la papereta a l’urna no van votar al president de forma directa, sinó als electors, que són els càrrecs de confiança (o colleagues, d’aquí el nom Col·legi) del candidat. El conjunt dels 50 estats federals i el districte de Columbia, l’únic districte federal del país, sumen un total de 538 electors. Cada estat té un número en concret, que depèn de la representació poblacional en el Congrés. D’aquests, 435 esdevenen diputats a la Cambra de Representants (la cambra baixa), 100 al Senat (cambra alta) i tres formen part de Washington DC.

Font: Govern dels Estats Units

En la majoria dels estats, el partit que guanya el vot popular és alhora el que aconsegueix tots els electors. O vermell, o blau. No hi ha un punt intermedi. Bé, es parla de majoria perquè existeixen dues excepcions: Maine i Nebraska, on els vots es reparteixen de forma proporcional.

Perquè un candidat esdevingui president ha d’aconseguir el suport de 270 electors. La crítica a aquest sistema electoral rau en el fet que no sempre guanya el candidat que rep més suport del poble. Aquest escenari es va produir en les anteriors eleccions, les del 2016. La demòcrata Hillary Clinton va ser la candidata que va aconseguir més vots populars, 65.844.954, concretament. El candidat republicà, Donald Trump, en va aconseguir 62.979.879. Tot i el suport popular que va rebre la candidata demòcrata, els republicans es van acabar imposant perquè van aconseguir més electors gràcies al fet que van guanyar en estats que tenien un nombre elevat de representants electorals.

Aquest sistema electoral afavoreix el bipartidisme, atès que només hi ha dues opcions polítiques consolidades. Els nomenaments no depenen directament de la majoria popular. Els electors són els que acaben tallant el bacallà.  

 

Les sensacions des de Washington

Xesco Reverter, corresponsal de TV3 als Estats Units, en una conversa amb EL TEMPS observa que el sistema bipartidista, que el qualifica d’ADN dels EUA, “sempre ha donat molta estabilitat al país i el govern és fort”. La Casa Blanca pot tenir un color diferent del Congrés, però el fet que només hi hagi dos partits “dona estabilitat i més entesa entre ells”, matisa.

Els partits del sistema sempre han tingut l’habilitat d’englobar els extremistes i els de centre. En el Partit Republicà s’hi poden trobar membres de l’extrema dreta més pura, fins a gent de centre, “que cada vegada n’hi ha menys”, afegeix. El mateix passa amb els demòcrates. Des de Bernie Sanders o sectors molt a l’esquerra, fins a Joe Biden, “una persona centrista que en algunes línies es podria entendre millor amb un republicà centrista”.

Xesco Reverter. Font: Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Un dels principals inconvenients del sistema és que “la part dèbil del partit sempre queda menys representada” i, per tant, té menys probabilitats d’entrar al govern i el parlament. Tal com explica Reverter, en estats com Califòrnia o Washington les eleccions estatals tenen “molt poca emoció” perquè sempre guanyen els demòcrates. Els governadors i els equips poden canviar, però el color i les sigles seguiran sent les mateixes. “Les primàries dels partits són importants. És on es pot manifestar el vot més progressista o conservador”, detalla el corresponsal.

Fa més de tres anys que Xesco Reverter cobreix l’actualitat nord-americana. Durant tot aquest temps ha tingut la impressió que “el sistema electoral es qüestiona molt poc”. No obstant això, abans d’aquestes passades eleccions, el Col·legi Electoral havia estat en el punt de mira. “És una forma rocambolesca. L’any 1780 no es podien fer campanyes electorals. Un candidat no podia recórrer tot el país per convèncer els milions de persones”, explica.

En relació amb els resultats del 3 de novembre, davant la victòria de Biden, a Trump se li complicarà la situació. “Si tot depèn d’un estat i 500 vots, tu pots posar l’artilleria i repassar cada vot per intentar rascar alguna cosa. Si perds en tres o quatre estats per 10.000 o 20.000 vots, ho tens molt més difícil”, detalla Reverter. Reconeix que el temor més gran és el rebuig popular que hi pugui haver: “Trump té un altaveu molt gran. Si la gent no es creu els resultats, pot ser que hi hagi problemes al carrer”, conclou.

Les dificultats dels tercers partits

Fer política requereix tenir uns ideals clars, recursos humans, objectius, un pressupost per portar a terme accions i campanyes, gran poder de mobilització ciutadana, un important suport social i una organització forta. La majoria dels third parties(tercers partits) compleixen aquestes exigències, en major o menor mesura.

Els principals problemes recauen en el sistema electoral, el bipartidisme i els requisits que s’han instaurat al llarg dels anys, a més de la poca cobertura mediàtica de la qual disposen, ja que els mitjans de comunicació destinen poc temps a informar-ne. En aquest sentit, la Comissió de Debats Presencials, l’organització sense ànim de lucre que dirigeix els debats de les eleccions generals, només convida candidats que “apareguin en un nombre suficient de vots estatals per tenir una possibilitat matemàtica de guanyar un vot majoritari al Col·legi Electoral” i que tinguin una “mitjana d’almenys el 15% de suport electoral en les enquestes realitzades per cinc “organitzacions nacional seleccionades””, publica Politico.

Yolanda Casado, professora titular de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), explica en l’article acadèmic¿Brecha en el molde americano? Candidatos de terceros partidos en la elecciones presidencials norteamericana de 1996 que el fet que apareguin tercers partits amb esperit electoral en la política americana depèn de diferents factors, entre ells la “divisió de l’electorat en una minoria intensa i una àmplia majoria respecte a vàries qüestions o problemes”, el “rebuig de la posició que pren la minoria pels dos grans partits, causant una situació d’alineació d’aquesta minoria” o la de l’existència d’un líder destacat o un grup de polítics que desitgen explotar la situació electoral i “inicien un nou partit”.

Segons Casado, la vida curta de les formacions i la poca força que aconsegueixen floreix davant la “no implicació en les eleccions presidencials”, que els deixa sense una etiqueta nacional, i en segon lloc perquè no s’interpreten com a partits amb una força nacional creïble: no només han de presentar candidats a la Presidència, sinó també a la Cambra de Representants i al Senat. “Han de fer un esforç ingent de desenvolupar el partit en els estats a nivell d’estat i districte”, matisa la docent.

D’ençà de la Guerra Civil dels EUA, el bipartidisme ha guanyat força i ha dificultat molt als tercers partits defensar els seus ideals davant de grans poderosos com són el Partit Republicà o el Partit Demòcrata. Els joves analistes de relacions internacionals d’El Orden Mundial(EOM) manifesten que el sistema majoritari no només desincentiva la participació de nous candidats, “sinó també que els electors votin als pocs independents que postulen”. És molt poc probable que una formació minoritària aconsegueixi representació: “Els propis electors tendeixen a no optar per aquestes opcions a les urnes”, adverteixen.

Neal Simon va ser candidat independent en les eleccions del Senat del 2018 per l’estat Maryland. Al rebre menys del 4% de vots del total, no va aconseguir el suport necessari per entrar a la Cambra Alta. No se sent identificat amb cap dels dos partits majoritaris. Si li preguntem sobre polítiques fiscals, ens dirà que és més proper als republicans; sobre les posicions socials, a la plataforma democràtica.

En un article publicat al periòdic americà USA Today, Simon parla sense embuts: “el nostre sistema electoral, tot i que ha estat dissenyat per patriotes amb un saludable escepticisme dels partits polítics, s’ha reconfigurat per fer impossible desafiar des de fora el duopoli de partits”. La fallida com a senador l’avala i ha hagut d’afrontar-se als obstacles que s’ha trobat en la cursa cap al Senat. Des de restriccions en l’accés a les urnes i debats fins a les dificultats econòmiques que suposa mantenir una candidatura. “Figurar a la papereta és difícil i car”, diu sobre les eleccions presidencials.

L’excandidat Simon expressa que cal un conjunt de reformes que “canviïn els incentius polítics per als candidats”. Entre aquestes destaca que hi hagi un accés molt més fàcil a les urnes, unes primàries obertes, debats freqüents i assequibles, transparència financera en les campanyes i votació per elecció classificada, que permetria als votants expressar preferències entre diversos candidats.

En les eleccions d’aquest any, Simon carrega a través de Twitter de forma indirecta contra el president Trump, després de mostrar-se disposat a impugnar butlletes i detenir recomptes de vots.

 

Els partits que somnien amb la fi del bipartidisme 

Els republicans i els demòcrates no són els únics que defensen un programa electoral davant els ciutadans. La llei no impedeix la presentació de qualsevol altra proposta a les competicions legals. Els tràmits complexos i els requisits imposats, però, els dificulten l’entrada.

EL TEMPS recull les principals característiques d’alguns dels third parties que també fan política, a pesar del distanciament electoral i l’aïllament que pateixen.

 

Green Party (Partit Verd)

Sota el lema Mantingueu la revolució política viva!, el Partit Verd promou tots els vessants de la política verda, com l’ecologisme i la justícia social. Són ferms defensors dels salaris habitables, la Medicare For All (assistència sanitària universal), l’educació superior gratuïta, els drets complets de les dones, els drets humans per a tots els immigrants i per a les persones LGTB i de la fi del bipartidisme, entre altres. En la presentació de la seva pàgina web destaquen que han demanat la legalització de la marihuana i es van oposar a la guerra de l’Iraq des de l’inici, “molt abans que els polítics dels grans partits decidissin que aquestes posicions eren segures”.

 

Libertarian Party (Partit Llibertari)

Amb el lema “El partit dels Principis”, el Partit Llibertari adopta posicions en el marc del liberalisme econòmic i el conservadorisme fiscal. S’oposa fermament a qualsevol interferència del govern en les decisions personals, familiars i comercials, defensen que les “les persones pacífiques i honestes haurien de poder oferir els seus béns i serveis als consumidors sense interferències inapropiades del govern i haurien de decidir per si mateixes com viure les seves vides, sense por a sancions penals o civils”, detallen a la pàgina web oficial. “L’única responsabilitat del govern ha de ser protegir a les persones de la força i el frau”, conclouen.

 

Communist Party of the United States of America (Partit Comunista del EUA)

“Les persones i el planeta abans dels beneficis”. D’ideologia marxista-leninista, el Partit Comunista defensa des de fa 100 anys les “lluites per la democràcia, els drets laborals, la igualtat de les dones, la justícia racial i la pau”. En la llarga història han lluitat contra les lleis de segregació racial de Jim Crow (promulgades entre 1877 i 1964) i en favor els sindicats industrials.

 

Constitution Party (Partit de la Constitució)

“El partit de la Integritat, la Llibertat i la Prosperitat”. El Partit de la Constitució té una posició conservadora i d’extrema dreta. Treballa per mantenir els principis de la Declaració d’Independència, la Constitució dels Estats Units i la Declaració dels Drets. “El nostre objectiu és limitar el govern federal a les seves funcions constitucionals delegades”, informen.

Peace and Freedom Party (Partit Pau i la Llibertat)

Socialisme, democràcia, ecologia, feminisme i igualtat racial. Aquests són els pilars fonamentals del Partit Pau i la Llibertat. “Ens organitzem cap a un món on la cooperació substitueixi la competència”, diuen. L’organització política rebutja els residus nuclears, defensa el medi ambient i donen suport el dret a l’autodeterminació per a totes les persones.

 

Prohibition Party (Partit de la Prohibició)

“Caràcter. Esperança. Llibertat”. El Partit de la Prohibició és una organització política conservadora i religiosa que advoca a la prohibició del consum de begudes alcohòliques, la temprança. Es comprometen a blindar la Constitució per evitar que hi hagi violacions legals o usurpacions judicials de les branques executives i legislatives del govern o els estats. Entre algunes de les polítiques que defensen en el seu programa, destaca l’eliminació del sistema de la reserva federal, la possessió d’armes de foc per a la defensa personal i la defensa de la investigació i el desenvolupament de recursos de combustible no fòssils, juntament amb la reducció d’impostos per a les empreses que s’hi dediquin.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.