Entre Montornès del Vallès i Montmeló es produeix l’aiguabarreig del Congost i el Mogent. El segon destaca pel seu caràcter poc espectacular i un curs d’aigua reduït. Híbrid per naturalesa, fill de les rieres de Ca l’Arenes i de Ca l’Illa, davalla, sense més gestos ni pretensions, entre boscos, ocult, emparat pel santuari del Corredor, on, s’apleguen els dies festius centenars de turistes atrets per l’aire fresc de les altures i els agradables plans herbosos, clarianes enmig de la boscúria. Sembla que l’origen del santuari fou una capella primigènia edificada pel senyor Arenes, pagès local, allà cap al segle XVI. Ell mateix construí, també, la imatge de Nostra Senyora dels Socors, que hi habità fins al segle XIX. En l’actualitat, l’edifici desenvolupa funcions laiques de primer ordre: és el Centre d’Informació del Parc Natural del Montnegre i el Corredor.
Al fons, l’extrem septentrional de la depressió vallesana és regat per la Tordera, mentre que a partir de Vilalba Sasserra és el Mogent l’encarregat d’aportar-ne l’aigua.
Si amb algun element cal associar el riu que centra aquestes ratlles, aquest és el patrimoni megalític, que anirà saltant el text de les properes pàgines i quilòmetres. N’engega la sèrie el dolmen de Pedra Arca, a les portes de Vilalba Sasserra. El paisatge es desplega, com un llibre obert, en un seguit de plans —pla de Ca l’Adrià, pla de Can Colomer—, que el riu esquiva amb sinuosa elegància. Hi conflueixen torrents —Cucales, Molinar, Can Gori Cremat...— que li subministren els recursos hídrics necessaris i el carreguen de l’essència boscosa de la serralada Litoral. El Mogent és presoner de les infraestructures del corredor mediterrani, quan no de polígons industrials, plantes de residus i depuradores que han colonitzat bona part de la seua conca. El curs, esquifit, sembla haver-se sotmès irremissiblement a aquesta condició subsidiària, la qual, a mesura que va fent camí, augmenta la pressió sobre aquest.
I arribem a Llinars del Vallès. El poble ha escollit els darrers contraforts meridionals del Montseny per assentar-se. El mosaic agrari recorre principalment al secà; el regadiu és reservat per a les zones pròximes al Mogent. Malgrat haver crescut en les darreres dècades, Llinars del Vallès no pot amagar un poblament antic: la cultura megalítica hi és representada pel dolmen de Pedrarca, la presència laietana pel poblat ibèric del Far i la cultura romana per la Torrassa del Moro.
El cromlec de Pins Rosers, conegut popularment com les Pedres del Diable, apareix més enllà, sobre el marge esquerre del Mogent, a tan sols quaranta metres del límit de Cardedeu, encara dins del municipi de Llinars del Vallès. Hi és per a certificar al viatger que la bonança del lloc i la facilitat de circulació ja seduí en temps de la prehistòria. Es tracta d’un dels primers monuments megalítics coneguts a Catalunya, descobert el darrer terç del segle XIX per un membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Sembla, diuen els experts, que es tracta d’una peça única dins del patrimoni prehistòric català, amb permís del cromlec del mas Baleta, a l’Alt Empordà. Dissortadament, avui el monument megalític ha quedat reduït a element decoratiu del jardí privat de les instal·lacions d’una planta potabilitzadora, i cal demanar autorització per a visitar-lo.
Arribats en aquest punt, seria bo d’abandonar momentàniament el riu per tal de visitar Cardedeu. El seu topònim confon i genera divergències entre la comunitat lingüística: hi ha qui veu en l’origen del nom un lligam vegetal (quercitulum, alzinar de petites dimensions); per a altres representa un rocam pròxim a una surgència d’aigua. Per acabar d’embolicar més la troca, l’escut afegeix més confusió, amb la representació de tres cards com a motiu floral.
Malgrat la pressió urbanística, tant residencial com industrial, el municipi conserva vestigis evidents d’un passat agrícola i ramader. Vila medieval, documentada a mitjan segle X, i amb identitat pròpia a partir del segle XVI, el seu veritable creixement va ser motivat, una vegada més, pel desembarcament del turisme d’estiueig durant la segona meitat del segle XIX, quan l’1 de setembre de 1860 hi arribava per primera vegada el ferrocarril. Si passegem pel centre urbà, avui convertit majoritàriament en tranquil·la zona de vianants, no ens costarà d’identificar quines foren les residències estacionals de la burgesia barcelonina, entre les qual destacaren dos alcaldes de la ciutat comtal, Marià Borrell i Joan Amat i Sormani. Seria recomanable no passar per alt algunes de les mostres patrimonials més notables, com l’església parroquial de Santa Maria, la capella romànica de Sant Corneli o l’antiga farmàcia Balvey, que posseeix mobiliari del segle XVIII i que ha esdevingut en l’actualitat el Museu de Cardedeu. A banda, la vida local batega amb el seu ric teixit associatiu i cultural.
Tot seguint el Mogent, no trigarem a arribar a la Roca del Vallès. En aquest tram, comença a fer acte de presència el ciclista d’excursió plaent pels camins que s’obren pas entre els plans entapissats d’hortes. El castell de la Roca del Vallès, enlairat sobre un turó, dona la benvinguda al viatger. La construcció, visible des de qualsevol punt, destaca per les dimensions i la robustesa dels seus murs, que conserven la memòria d’un dels primers propietaris, Arnau Mir de Tost, allà cap al segle XI. La fortificació ha anat passant de mans al llarg dels segles i alhora patint la inevitable degradació del temps, fins que, a mitjan segle XX, fou adquirit i restaurat pel seu nou propietari. Avui, el castell, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, presenta un aspecte higiènic i saludable.
Reprenent el fil del patrimoni megalític, el poble ha volgut difondre els nombrosos dòlmens del municipi a través d’una ruta megalítica que en visita les principals mostres.
El grapat de turons que conformen les serretes de Can Prat i Can Congostell, al marge oposat del riu i d’una altura modestíssima, equilibren els plans rurals que s’estenen a banda i a banda del riu. Són aquestes elevacions les que oculten, a més, el Centre Penitenciari de Quatre Camins i que separen la vall del Mogent de la del Congost, amb Granollers al seu bell mig. La continuïtat visual avança en sincronia amb els nostres passos. Riu avall, no triguem a arribar a Vilanova del Vallès, preludi del desplegament industrial definitiu que s’iniciarà a Montornès del Vallès. Vilanova és cruïlla de camins: és ací on el corredor del Mogent es troba amb la via que uneix Granollers amb la costa del Maresme, a través del regirat i estètic portet de la Font de Cera. Vilanova, com la Roca del Vallès i Montornès del Vallès, són pobles freds durant l’hivern. Freds i humits, gebrats i de boira baixa, on cal conrear un caràcter resistent per a lidiar amb el rigor climàtic.
El camí fluvial és custodiat, en aquest tram, per plataners que, durant les estacions càlides, garanteixen una experiència refrescant.
Montornès del Vallès i Montmeló —acabem com hem començat— són final de trajecte del Mogent: aquest fon les seues aigües amb les del Congost. Un final de trajecte, sí; però un terminus que no és punt final, sinó que inicia una existència emergent: la del Besòs, amb rumb a la Mediterrània.