Reinhart, nascuda a l’Havana, és des del juny vicepresidenta del Banc Mundial, amb seu a Washington. Aquesta economista de 65 anys ha dedicat la seva carrera acadèmica a la recerca sobre les crisis econòmiques i l’endeutament públic. El 2009 va publicar, juntament amb Kenneth Rogoff, l’èxit de vendes This Time is Different: Eight Centuries of Financial Folly (‘Aquesta vegada és diferent: vuit segles d’estupidesa financera’). Segons aquesta obra, inversors, responsables de bancs centrals i polítics sovint passen per alt els senyals que alerten d’una recessió dura perquè es pensen que no són comparables amb d’altres d’anteriors.
—Senyora Reinhart, al març vostè ja va alertar que aquesta crisi econòmica sí que era diferent. Per què en va estar tan segura des de tan aviat?
—Perquè aquesta davallada no va començar amb els habituals excessos que solen precedir les crisis financeres. No va començar amb una bombolla immobiliària ni amb un endeutament excessiu de llars i empreses. Sí que hi havia alguns d’aquests problemes, però no han estat els desencadenants de la crisi. Tampoc no serveix de gaire fer comparacions històriques amb altres pandèmies. El primer que vaig fer quan va aparèixer la COVID-19 va ser analitzar la grip espanyola del 1918. Aleshores la capacitat econòmica als EUA va créixer un 9%, però estàvem immersos en la Primera Guerra Mundial. Per què això ens hauria de servir de comparació?
—Que aquesta recessió sigui tan diferent, què significarà per al ritme de la recuperació?
—Com més durin el confinament i les incerteses, més perjudicis hi haurà en els balanços de governs, llars i empreses. I, en aquest cas, la crisi sí que és comparable amb exemples històrics. La fragilitat del sistema financer, el problema de l’endeutament públic i els impagaments forçosament augmentaran. Les persones que perdin la feina i no en trobin una de nova aviat tindran dificultats per pagar els crèdits. Moltes empreses dels sectors del comerç, la gastronomia i l’entreteniment no es recuperaran mai.
—Això significa que aquesta recessió durarà molt de temps?
—En els últims 160 anys, el temps mitjà fins a arribar a una recuperació completa –i amb això em refereixo a retornar als ingressos per càpita previs a la crisi– ha estat de vuit anys. Alguns països ho aconseguiran abans; d’altres necessitaran més temps. Després de la crisi financera del 2008, Alemanya es va recuperar rapidíssimament. Si bé els bancs també tenien préstecs hipotecaris d’alt risc, no hi havia una bombolla immobiliària ni les llars estaven sobreendeutades com als EUA, el Regne Unit, Espanya o Irlanda. Aquesta vegada els països més pobres del món també seran els que trigaran més a recuperar-se.
—A Alemanya i a l’eurozona de moment tots els indicadors avançats apunten a una evolució en forma de V: després de la caiguda vindrà la recuperació.
—Pot ser que tingui forma de V, però només serà un rebot, no una recuperació. Després d’una davallada tan forta com la de la primera meitat d’aquest any, l’evolució d’índexs com la producció industrial, el PIB, l’ocupació o el volum de comerç té forma de V. Però, en canvi, si ens fixem en els ingressos per càpita, i aquest concepte és decisiu, caldrà molt més temps. A Grècia els ingressos per càpita avui dia encara són més baixos que fa tretze anys.
—A la primavera molts països van assumir grans quantitats de deute i ara es troben enmig de la segona onada. Se’ls acabarà la munició financera?
—Els països industrialitzats tenen molta més munició que els països en vies de desenvolupament perquè poden manllevar capital a un preu més assequible. I encara més en comparació amb molts països d’ingressos baixos que no tenen accés als mercats de capital. Per als governs que, a diferència d’Alemanya, ja tenien les finances tocades abans d’aquesta crisi, el risc d’impagament ha augmentat notablement. La crisi també té un efecte regressiu dins els països: afecta més els més febles. Per primera vegada des de fa vint anys la pobresa al món augmenta, com posa de manifest l’informe publicat fa poc pel Banc Mundial.
—Quins països podrien declarar-se insolvents?
—Dels 73 països del món que tenen els ingressos més baixos, la meitat ja té problemes d’endeutament o està a punt de tenir-ne. L’últim candidat ha estat Zimbàbue. També s’han vist afectats el Líban, l’Argentina i l’Equador, i veiem problemes duradors persistents a Veneçuela i Surinam.
—Però de moment això no està originant cap crisi financera als països industrialitzats.
—Els baixos tipus d’interès han provocat que els inversors dels països industrialitzats prestessin més diners als països en vies de desenvolupament a la recerca d’opcions d’inversió lucratives. Seria, doncs, enganyós pensar que no això suposa cap risc per als països industrialitzats. Alguns països en vies de desenvolupament que han gastat préstecs i que fa cinc anys eren considerats països amb molt d’èxit, ara són vulnerables. No és cap secret que dels BRICS només en queda la C, la Xina (de China, en anglès). El Brasil té cada cop més problemes i dificultats per mitigar la pandèmia. El marge financer de l’Índia es va encongint. I també hi ha Sud-àfrica o Turquia, països en vies de desenvolupament capdavanters, que actualment són molt més vulnerables que fa un any.
—Veu possible una crisi financera mundial?
—La gent sempre s’imagina les crisis financeres com un drama extrem, com la caiguda de Lehman Brothers. Això no passarà. El que sí que veig factible és que s’arribi a una fase en què els grans crèdits no es podran pagar, que serà necessària una recapitalització per part dels governs, que farà que els bancs tinguin recels a l’hora de concedir nous crèdits. D’aquesta manera, tindríem una restricció del crèdit. Una situació com aquesta pot aparèixer sense gran dramatisme i pot durar molt de temps. Europa n’és un bon exemple: després del 2008-2009, els bancs europeus van ser molt reticents durant molt de temps a concedir crèdits.
—Això ja es comença a perfilar?
—Ara mateix ens trobem en una mena d’estat d’incertesa. En molts països, a les empreses i a les llars se’ls ha concedit un període de gràcia, sigui per iniciativa dels bancs o per llei. Això algun dia s’acabarà, i és una cosa que em preocupa quan penso en l’any que ve. Els crèdits són un motor de creixement. Si els bancs endureixen les condicions de concessió de crèdits, però les empreses i les llars necessiten manllevar, això obstaculitza la recuperació de l’economia.
—I què s’ha de fer?
—La lliçó més important és la següent: com més aviat s’identifiquin els crèdits incobrables, més de pressa s’amortitzin els crèdits i més ràpidament se sanegin els balanços bancaris, més de pressa els bancs podran tornar a concedir crèdits.
—Vostè reclama una moratòria del deute per als països més pobres del món. Per què hi haurien d’accedir els països creditors, que ara mateix també es troben sota pressió?
—Ara mateix tenim una moratòria provisional que els Estats del G20 van signar al maig i que s’acaba de prorrogar sis mesos. Vam pensar que els prestamistes privats seguirien aquesta mesura, però no ha estat així. Dir que és una decepció seria exagerar.
—Què en pensa de les mesures permanents, per exemple l’amortització del deute?
—La majoria de creditors volen recuperar cent cèntims per cada euro prestat, això sempre ha estat així. Per això abans la reestructuració del deute solia ser un procés llarg i dolorós, en què primer es provaven tota mena de coses que no funcionaven. Evitar un escenari com aquest estalviaria molta misèria als països més pobres del món. Perquè amb el temps les condicions de vida en aquests indrets cada cop seran pitjors.
—L’opinió general a Alemanya és aquesta: endeutar-se és dolent, però no retornar el deute és un sacrilegi.
—Esperem, pel bé dels països més pobres, que els creditors reconeguin d’una manera molt més pragmàtica que una part d’aquest deute no pot ser retornat en la seva totalitat. I no pas perquè els països deutors estiguin gastant desbocadament, sinó perquè estan immersos en una situació d’emergència sanitària i social i els seus ingressos s’han ensorrat.
—Tot i així, vostè sosté que endeutar-se més és la millor solució per superar la crisi.
—Jo això no ho he dit mai. No és pas que m’agradi, l’endeutament. El que jo dic és: estem en guerra. I quan un està en guerra, del primer que es preocupa és de guanyar-la. I després ja pensarà com es poden tornar els deutes. Malauradament, ara mateix no tenim una llarga llista d’alternatives meravelloses.
—Molts països en vies de desenvolupament han obtingut crèdits de la Xina, dels quals sovint es desconeix la quantitat. Pequín aprofitarà aquests crèdits com un mitjà de pressió per imposar objectius polítics?
—Jo no vull especular sobre la motivació de la Xina. Però, pel que fa als riscos d’aquesta falta de transparència, com han de comprovar l’FMI, el Banc Mundial o els governs la sostenibilitat del deute d’aquests països si ni tan sols saben la quantitat del seu endeutament? Això pot provocar que es facin càlculs erronis sobre els riscos. Què passarà si els inversors s’adonen que l’endeutament d’aquests països és molt més alt del que diuen les estadístiques? Què passarà si descobreixen que els crèdits de la Xina tenen prioritat perquè estan garantits? La Xina ha proveït molts préstecs amb garanties. Aquesta informació també té interès per a l’opinió pública d’aquests països. La gent ha de saber com s’utilitzen els seus recursos.
Traducció d'Arnau Figueras