Segueixen proliferant les causes judicials contra l’independentisme. En la darrera, però, apareix amb força un actor que fins ara havia restat en un segon pla molt discret, malgrat els esforços de l’aparell mediàtic i polític de l’espanyolisme per vincular-lo amb la causa sobiranista catalana: Rússia. Una llufa a l’esquena que cap actor petit amb voluntat de ser respectat al si de la Unió Europea desitjaria. La diplomàcia de l’Estat espanyol es frega les mans.
El jutge ha fet irrompre la figura del Kremlin després de l’operació de la Guàrdia Civil contra diferents empresaris independentistes als quals acusa de liderar el Tsunami Democràtic i els imputa malversació, blanqueig de capitals i prevaricació, a més de desordres públics.
Els fets en què es basa el magistrat Joaquín Aguirre per afirmar que existiria una conxorxa russocatalana i que “Rússia hauria ofert suport a Carles Puigdemont si hagués declarat la independència, fins al punt d’haver traslladat 10.000 soldats”, generen dubtes des de múltiples vessants.
Primer, per la manera com s’exposen els fets a les diferents interlocutòries. Les informacions no provenen de fonts russes ni del mateix govern de la Generalitat, sinó de converses interceptades entre Víctor Terradellas i Xavier Vendrell —exdirigent d’ERC i membre de l’estat major del procés. Terradellas, exresponsable de relacions internacionals de Convergència, seria segons les interlocutòries l’encarregat de teixir vincles amb Rússia durant els mesos previs a l’1 d’octubre de 2017.
L’escrit, seguint la versió de la Guàrdia Civil, recull que la persona amb qui hauria parlat Terradellas no seria ningú directament relacionat amb el Kremlin, sinó un misteriós “grup rus” creat en “en l’època de Gorbatxov” per desenvolupar una plataforma de criptomonedes i que estaria disposat a col·laborar amb l’independentisme, interessat en aquest tipus de monedes per “evitar el control de l’Estat en els moviments de capital”. Aquest grup s’hauria ofert, segons aquesta versió, a aportar els esmentats soldats i “pagar el deute català”. La conversa mai no hauria anat més enllà perquè, en paraules atribuïdes a Terradellas segons l’escrit, Carles Puigdemont “es va cagar a les calces”.
Cinc paràgrafs després d’aparèixer el “grup rus”, el jutge passa a referir-se a ells directament com a Rússia, sense cap mena de justificació.
Segons informacions publicades pel 324.cat, el 2017, persones que “deien parlar en nom de la Federació Russa van actuar de manera ‘proactiva’ per establir un canal de comunicació amb el Govern català”. Segons declaren fonts del Departament d’Afers Exteriors d’aquell moment al portal informatiu, l’aleshores conseller Raül Romeva “hauria tallat d’arrel qualsevol aproximació amb el Kremlin”.
L’altre presumpte vincle amb Rússia que estableix l’escrit es refereix a una reunió celebrada el 9 de novembre de 2017, després de la fallida declaració d’independència. En aquesta reunió s’haurien trobat l’empresari Oriol Soler i l’impulsor de Wikileaks Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador al Regne Unit, on aquest estava refugiat. Allà s’hauria planejat una estratègia “de desinformació i desestabilització en la qual hauria participat el govern del Kremlin”. Aguirre sustenta aquesta informació en el fet que l’editora en cap dels mitjans russos Russia Today (RT)i Sputnik seria, també, “l’editora” de Julian Assange i Edward Snowden.
Tant si aquests contactes perseguien aquesta intenció com si no, el cert és que, com ja va demostrar EL TEMPS l’any 2017 a la revista 1746, l’anàlisi de “les 188 peces publicades sota les etiquetes “Catalonia’s Independence Referendum” en les versions en anglès d’RT i Sputnik fins al passat 17 de novembre de 2017 qüestiona la hipòtesi de la guerra de propaganda contra l’Estat espanyol a compte del Principat” des d’aquests mitjans.
Els interessos del Kremlin
És difícil destriar les acusacions i avaluar la veracitat de totes elles, en part per l’ambigüitat amb què les exposen els escrits judicials; i en part per la diversitat, que fa que no es puguin posar totes al mateix sac.
El politòleg especialitzat en la zona del Bàltic, Jordi Arrufat, posa sobre la taula que, quan es mira l’acció internacional que podria fer Rússia envers Catalunya, cal tenir en compte dos factors: “l’interès que té per desestabilitzar la Unió Europea” i “si estaria disposada a donar suport a la independència”. Sobre aquest segon punt, el politòleg tanca el debat argumentant “que ningú esperi que Rússia vindrà a treure les castanyes del foc, no estem en la zona d’influència”, perquè “Rússia ha actuat allà on hi ha minories russòfones que considera que estan en perill”. Arrufat, també, destaca que després de l’1-O, el secretari de premsa de Putin va dir que no donaven suport “a moviments independentistes, que donaven suport a Espanya i que no volien que ningú de fora els digués com havien de tractar internament els seus problemes. Això deixa clara la posició de Rússia sobre Catalunya”. Arrufat no dona, per tant, veracitat a la teoria dels soldats.
Si l’Estat espanyol es prengués seriosament la possibilitat que Rússia volgués desplegar tropes en territori català, el més normal seria que aquest demanés explicacions al Kremlin. Abel Riu, politòleg especialitzat en l’espai postsoviètic, creu que “la història no s’aguanta per enlloc”, i li semblaria “surrealista que els espanyols demanessin explicacions als russos sobre això, perquè denotarien que la seva capacitat d’informació fa aigües per tot arreu”. Possibilitat que tampoc creu que sigui certa. Arrufat, a més, destaca que “Rússia i l’Estat espanyol no són enemics, encara que uns estiguin a l’OTAN i altres no”, i posa com a exemple que “hi va haver vaixells russos amarrant al port de Ceuta de camí a Síria”.
Per ara, Rússia ha respost a la sentència de dues maneres. D’una banda amb un tuit de l’ambaixada dient irònicament que no volien enviar cent mil soldats, sinó un milió. “Cal entendre-ho en clau de befa. Aquí s’ha fet poc, però el compte de l’ambaixada russa a Londres és digne de Monty Python: se’n foten molt”, detalla Riu. D’altra banda, la portaveu del Ministeri d’Exteriors del Kremlin, Maria Zakhàrova, va exposar en roda de premsa que “les acusacions traspassen els límits de l’absurditat”.
El vessant de la voluntat de desinformació i desestabilització té més credibilitat, segons Arrufat. “El maig del 2018, un senyor de la intel·ligència alemanya, Hans Greorg Maassen, va dir que Rússia havia utilitzat Catalunya amb l’objectiu de
desestabilitzar Europa”, explica el politòleg, que detalla també que “són coses que Rússia fa motu proprio” i que “és el mateix que fa arreu d’Europa en el moment actual”. A més, remarca que “ells no pensen en termes de Catalunya i Espanya, sinó en influir en l’opinió pública espanyola”. Detalla que amb les accions de desestabilització de Rússia, el país de Putin “vol demostrar les incoherències internes de la UE. Per això dona suport a l’extrema dreta de Le Pen o Salvini, que tenen contínuament emissaris a Moscou”.
A parer d’Arrufat, des de Rússia es va veure l’independentisme com un factor desestabilitzador en un moment en què a l’Estat espanyol no hi havia extrema dreta, però “ara mateix els és més fàcil jugar amb Vox que no pas amb Catalunya. De fet, Vox no és prorús, però té un discurs pro-Trump i antixinès. A més, el discurs de la moció de censura impulsada recentment per Vox no és un discurs que pugui sortir íntegrament de l’Estat: algú de fora ha passat idees a Vox per nodrir el seu discurs: missatges com els que equiparen la UE a l’URSS o a l’Europa de Hitler, penso, venen directament de Rússia, com també les al·lusions a George Soros”.
Riu, però, creu que des del punt de vista dels mitjans de comunicació russos “hi va haver una gran cobertura, però no va ser especialment favorable a l’independentisme: no hi havia una línia editorial de suport”. A més, destaca que, a finals de 2017, Putin va fer unes declaracions en què criticava els dobles estàndards europeus en els processos independentistes, comparant Catalunya i Kosovo. Riu argumenta que el president rus “utilitzava el cas català com a arma llancívola en relació amb litigis que també afecten Rússia. No hi ha una línia basada en principis, sinó en interessos”.
La temptació russa
Sigui com sigui, la majoria d’experts consideren que en l’àmbit de la diplomàcia, les presumptes vinculacions entre l’independentisme i el Kremlin que es posen sobre la taula en aquesta causa no seran innòcues i poden perjudicar els interessos del sobiranisme català.
“Aquesta causa té una evident vocació de projecció internacional per esclafar la legitimitat independentista. Si les portes estan tancades, encara les tanca més en països com ara els bàltics, Polònia o el Regne Unit. Fins i tot posa més dificultats als Estats Units d’Amèrica. Genera dubtes, incomoditats. Són informacions sense base empírica, però que l’Estat espanyol, a través dels seus canals diplomàtics, les posarà sobre la taula i utilitzarà fins a l’extenuació”, argumenta Riu.
Arrufat afegeix que “la justícia espanyola sap que acaba de crear una farsa amb allò dels soldats. Tot això ho crea el deep state per crear la vinculació de Catalunya és amiga de Rússia”.
Sobre la possibilitat que hi hagués interlocució amb Rússia durant els mesos més intensos del procés, Riu creu que “hi havia gent a nivell particular picant portes als territoris on tenien contactes per veure si hi havia respostes de suport al procés independentista, igual que probablement passava amb els països bàltics. El que està clar és que una estratègia podia entrar en col·lisió amb l’altra. Les relacions entre russos i bàltics són molt dolentes, i encara més des de 2014”. Puntualitza, a més, que des de 2016 en aquells països hi ha un desplegament de l’OTAN que compta amb 300 soldats espanyols a Letònia, i l’Estat espanyol participa activament en la missió de policia aèria dels bàltics. “Per què hi ha tropes espanyoles allà? Per assegurar-se el suport o el silenci d’aquests països. Després de la Via Catalana de 2013, els primers ministres de Letònia i Lituània van fer declaracions mostrant simpatia amb la causa catalana. El Govern espanyol va aprofitar la situació de creixent conflictivitat amb Rússia per tallar-ho”, conclou el politòleg.
Aquests silencis són clau. Arrufat detalla que, fins al 2017, l’acció exterior de l’independentisme “s’adreçava bàsicament a Europa. Va ser precisament perquè els països europeus ignoraven sistemàticament Catalunya que algunes persones de l’independentisme, des de la desesperació, van cometre l’error d’acostar-se a Rússia”.
Tot i això, Arrufat no creu que el president Puigdemont sigui favorable a Rússia. “Va passar un mal moment a causa de la pressió i va intentar temptejar el terreny. Però Puigdemont sempre ha dit que Holomodor —un intent de genocidi del poble d’Ucraïna dut a terme per Stalin— va existir. Si algú ha impulsat aquest reconeixement a Catalunya és Puigdemont, i això no és ser precisament prorús”, exemplifica. Pel que fa a les entrevistes que el president català va fer amb mitjans russos un cop ja a l’exili, i en les quals afirmava que Catalunya mantindria bones relacions amb Rússia, igual que amb la resta de països, Arrufat creu que “Puigdemont estava molt mal assessorat en aquell moment”. Sobre la taula posa el que per a ell és un altre error comès per l’independentisme, que són “les fotografies que s’han fet polítics independentistes amb polítics prorussos de Letònia. Aquests polítics, fins i tot, han anat a veure els presos polítics a la presó”.Considera, doncs, que “és una pena el que passa amb els països bàltics. A la societat bàltica hi ha molta simpatia cap a Catalunya, però això no es trasllada a la política pels errors que s’han fet”. Remarca, a més, que “hi ha dues Europes, la central i la de la Lliga Hanseàtica [que inclou països del nord, entre ells Lituània, Letònia i Estònia], que és un contrapoder important”. Arrufat creu que els errors esmentats, sumats a la difusió per part de la diplomàcia espanyola de la causa oberta la setmana passada, farà que es perdi el suport d’aquest contrapoder “a deu o vint anys vista”.
Així doncs, més enllà de les bromes que s’hagin pogut fer a les extravagàncies sobre la ingerència militar russa de les interlocutòries, aquesta causa pot ser clau per a la futura acció política exterior de l’independentisme. No només en l’àmbit de l’emancipació nacional, sinó també pel que fa a la part de la partida judicial i antirrepressiva que es juga a escala europea.
Fe d'errades: a la revista consta que les declaracions de Hans Greorg Maassen van ser fetes el 2017. El cert és que les va fer el 2018, tal com consta en aquesta versió.