-Com va afectar l’arribada del franquisme a l’associacionisme català?
-La dictadura va tractar de desmuntar tota la xarxa de sociabilitat del país. El franquisme intenta liquidar l’estructura associativa que havia evolucionat de manera pròpia des de finals del segle XIX, amb una estructura i qualitats específiques, de forma independent del poder de l’Església i l’Estat. Com partim que som una nació sense estat propi, les estructures societàries creen una xarxa fonamental per poder mantindre tan la cultura com la formació política, l’educació, la cobertura sanitària o el teixit laboral. Aquestes entitats tenen formes diverses, des dels cercles artístics fins als ateneus, els centres, casals, agrupacions, ateneus llibertaris o les cooperatives. Tot això genera una estructura supercomplexa que esclata durant els anys de la República, quan esdevenen espais essencials de difusió de les múltiples expressions polítiques. En aquell moment, com ara, són organitzacions bàsiques per a construir país des d'allò que anomenem societat civil. L'eclosió és tan gran que s'arribaren a inscriure legalment més de 30.000 entitats a tot Catalunya, hi havia unes 280 cooperatives de consum i al voltant de 600 cooperatives del camp o sindicats agrícoles, gairebé un a cada població. Per això, des de la dictadura de Primo de Rivera les forces que conformaran el Movimiento Nacional, ja s’oloren que amb aquesta xarxa s'està bastint una mena de contrapoder i s'entén que és un enemic. La mort civil de l'associacionisme lliure acompanyà els primers vint-i-cinc anys franquista. Per exemple, fins 1966, de les més de 19.500 entitats de les comarques barcelonines que s'havien registrat oficialment el 1939, se'n legalitzaren poc més d'un miler. A la demarcació de Girona es volatilitzaren la meitat de les 1.400 que funcionaven durant la República. El franquisme, en l'esforç per destruir aquesta xarxa, utilitzà a més de la ferotge repressió cap a les persones, una altra ferramenta clau: el buidatge del patrimoni que les entita ts havien acumulat.
-En aquell moment, què representaven a nivell social els ateneus?
-Era com qualsevol centre que et puguis imaginar ara, però, llavors, molt més potenciat perquè conformaven una xarxa relacional pròpia, eren la base per crear i compartir una identitat comuna que es conreava en la interacció quotidiana i l'acció col·lectiva. L'educació era la via per formar subjectes crítics, lliures,amb consciència política, amb expectatives i instruments a l'abast per aconseguir les reivindicacions de millora de vida que foren, des de les laborals a les nacionals i culturals.
-En l’exposició, parlen sobretot de l’espoli dels ateneus. En què va consistir i com va funcionar?
-La requisa patrimonial s'ha d'entendre com un mecanisme repressiu de primer ordre en què convergien l'interès econòmic i la voluntat política de càstig dels enemics. Prolongava ad eternum la humiliació dels vençuts, forma part de la lògica de venjança. Amb l'espoli el Movimiento Nacional s'enriquia i construïa el patrimoni del Nuevo Estado. Més o menys aviat, anà establint les dependències dels seus organismes. A la llarga, els grans beneficiaris foren el Partit únic i l'Església. Però a més, amb l'espolí obtenia un substrat físic per ensementar l'ideari del naixent règim feixista. Els enemics havien perdut el dret a tindre res, eren culpables de la situació que havia desembocat en la guerra i n'havien de reparar els danys físics, materials i morals. Per poder assegurar l'espoli a llarg termini, es va construir un marc legal que l'emparés i regulés des del principi de la guerra. Al principi era un desastre: qualsevol podia endur-se el que fos, era un saqueig. Quan ocupen Catalunya la legislació i les estructures que la implementen ja estan molt desenvolupades. Publiquen la llei del 9 de febrer de Responsabilitats Polítiques i el 23 de setembre en treuen una altra per la qual els bens de les entitats vinculades a partits i sindicats republicans són transferits al Sindicato Vertical falangista, que els controlarà fins al final de la dictadura.
-Quin abast té l’espoli?
-En principi afecta a tot el patrimoni de les entitats: edificis, mobiliari, terrenys, documents i biblioteques, aixovars, envelats... Fins i tot cadires, escales de marbre i coberts. No tenim totes les dades per saber la quantitat exacta d’entitats que patiren l’espoli. Ens falta documentació. Per exemple, no sabem quants béns foren apropiats per l'exèrcit. El que he pogut comptabilitzar és una part d'allò transferit al Sindicato Vertical, sobretot el que diu el Ministeri de Treball que heretà el 1978 a les relacions elaborades per la AISS. Després hi ha un altre informe que publicà la direcció general de cooperatives de la Conselleria de Treball el 1984 que se centra en l'espoli a sindicats i cooperatives obreres. Els dos informes es refereixen a aquests bens transferits a la Delegación Nacional Sindicalista. Només és una part, hi ha altres branques del sindicat únic que també s'aprofiten d’allò requisat. Segons això, a Catalunya com a mínim 228 propietats pertanyents a 197 entitats entitats foren requisades pel franquisme. El 1978, el Ministerio afirma que té 301 propietats a tot l’Estat que provenen de la requisa, el 14% estan en comarques catalanes.
-Per què no han estat tots retornats?
-En desconec el motiu, però no deixa de reflectir una intencionalitat política i d'apel·lar als orígens de l'Estat actual. Desconec perquè l'Estat ha obstaculitzat la restitució a les entitats malgrat ser signatari de tots els convenis internacionals en drets humans, que deixen ben clar que la restitució integral és la manera de reparar els danys patits per les víctimes de violacions dels drets humans. A l'Estat els particulars foren exclosos expressament de les dues lleis de restitució, la llei de cessió del patrimoni sindical acumulat del 1986 i la de cessió o compensació als partits del '98. Entre els partits catalans que iniciaren reclamacions per aquesta via solament foren estimades les demandes d'ERC i PSUC. El PSUC fou compensat amb 574'35 € pels saldos usurpats el 1939 i a Esquerra li fou restituït només un dels més de 2.000 immobles que reclamava.
-Hi ha processos similars d’espoli a la resta dels Països Catalans?
-És la recerca que estic començant. Pel que he anat veient, un terç dels immobles que el Ministeri de Treball conservava a principis el 1978, estaven als Països Catalans. El gran damnificat fou el País Valencià, especialment Alacant i València. Encara hi ha hagut menys restitucions que al Principat, cosa que segurament té a veure amb la repressió i amb l'oblit. És realment impressionant veure com encara ara, entre els immobles que publica Transparència, l'Estat reté multitud d'edificis a les ciutats del nostre país que provenen de la requisa franquista.