Si continuàvem cap a l’est, el Pirineu se suavitzaria sense transició en creuar transversalment el coll d’Ares, a la capçalera de la vall de Camprodon: la muntanya perdria estridència, l’altitud disminuiria sobtadament, la vegetació substituiria l’estatge alpí i subalpí per un tapis forestal que cobriria, a partir d’ací, cims i valls. En poques paraules, l’espai natural mostraria els primers signes de la influència mediterrània de cota baixa. I a la inversa: les capçaleres dels rius Ter i Freser conserven els darrers testimonis de l’alta muntanya, la més oriental, on s’apleguen les últimes altures que freguen els 3000 metres i un paisatge hereu de les principals glaciacions del quaternari. És per tot això, i molt més, que el 2015 aquestes valls van ser protegides sota la denominació de Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Les seues valls han esdevingut indrets cobejats per amants de la muntanya i la natura, atrets per la bellesa del lloc i per la tradició muntanyenca que hi perviu des dels inicis de les exploracions excursionistes, nascudes en temps de la Renaixença. Anem a pams, però.
Tant la capçalera del Ter com la del Freser i la del riu de Núria no poden ocultar, com avançàvem, una geomorfologia hereva de les glaciacions del quaternari. La singularitat de les seues muntanyes, generalment arrodonides i arrenglerades en circs de traç parabòlic ordenen la solució visual del lloc. I és així a Núria: l’anomenada Olla de Núria presenta una successió de pics capitanejats pel Puigmal que, amb 2909 metres, és l’altitud culminant d’aquest parc natural. L’amant de la muntanya tindrà al seu abast una carena gairebé infinita, que podrà recórrer sense dificultat tècnica en una sola jornada, coronant els principals cims d’aquest antic circ —Puigmal, Pic del Segre, Finestrelles, Noufonts, Noucreus i Fossa el Gegant—, a banda d’un reguer de puntes secundàries, com ara el pic d’Eina o el pic Petit de Segre.
Al fons de la vall, el santuari de Núria concentra la més variada diversitat humana: muntanyencs, famílies, amants de la natura, turistes ocasionals, pelegrins en honor a la Mare de Déu de Núria desembarquen de l’únic transport motoritzat amb què hom pot accedir al lloc, el tren cremallera que, iniciant el seu trajecte a Ribes de Freser, travessa boscos, pastures i furiosos engorjats fins arribar a la seua destinació a 2000 metres d’altitud. Aquell que vulga aplegar-se a peu, podrà fer-ho per l’antic camí que ascendeix des de Ribes de Freser i Queralbs fins al santuari. El camí tradicional, empedrat a trams, ha vist succeir-se històricament peregrinacions i romeries en devoció a la Mare de Déu de Núria, amb tota probabilitat la imatge mariana més influent de Catalunya després de la Moreneta i que, com la segona, és una talla romànica policromada del segle XII.
És aquesta la principal via d’accés pelegrina, però hi ha sis més que s’hi apleguen. En l’actualitat, el camí és freqüentat per turistes, la majoria dels quals ho fa en sentit descendent com a cloenda d’una plaent jornada als plans herbosos que circumden el santuari i el complex turístic que ha crescut al seu recer. Si decidim tornar a la civilització a peu, haurem de fer una darrera mirada, des del mirador pròxim al coll de la creu d’en Riba, a l’estampa de muntanya amb el santuari com a epicentre. Des d’aquest punt, el camí se submergeix en un paisatge angost, en què la virulència de les aigües del riu de Núria acompanya el caminant. La verticalitat de les parets, a banda i banda, atorga un aire tètric a l’ambient. A la nostra esquerra, imperceptible, penja del buit el camí dels Enginyers, un fil de terra vertiginós, aeri, que uneix la vall de Coma de Vaca —una de les més valls glacials més llargues de la zona, junt amb la de la Coma de Freser— amb la vall de Núria. El camí va ser emprat pels enginyers encarregats de la construcció d’un presa sobre el riu Freser, a la vall de Coma de Vaca, que mai veié la llum.
Més avall i abans d’obrir-se a la vall del Freser, el de Núria interposa al caminant i al tren cremallera un darrer obstacle: les gorges de Núria, un pas estret que esquiva les darreres estribacions d’un laberint mineral esfereïdor, les Roques de Totlomón. El paisatge sonor del lloc es resumiria en un fragor de l’aigua que monopolitza l’entorn i el torna ensordidor.
Ja a Queralbs, hom podrà accedir a la capçalera del Freser des de la central hidroelèctrica de la Farga. Aquesta forma part d’una sèrie de nou instal·lacions similars que salten el riu fins a Ribes de Freser i que el viatger podrà descobrir a través de la Ruta de les Centrals Hidroelèctriques del Freser.
Penetrem a la vall del Freser. El camí es filtra per un espai mineral, les gorges del Freser, que obliga l’aigua a gestos violents i salts agosarats. Abans, però, eixirà al pas la central hidroelèctrica de Daió, la darrera del conjunt citat. Assolim els 2000 metres d’altitud; el paisatge s’obre sobre uns plans herbosos que tranquil·litzen les aigües, la mirada i l’ànima. A l’esquerra, el refugi de Coma de Vaca, un punt de recès agradabilíssim per a un refrigeri o pernoctar-hi. En aquesta banda, també, ascendeix la vall homònima, llarga, constant, vigilada pel pic de la Fossa del Gegant (2808 m). A la vessant oposada, el pic de Balandrau, arrodonit, inofensiu quan no bufa el torb, separa aquest racó de món de la vall de Camprodon.
Si ens mou la curiositat d’assistir al naixement del Freser, caldrà que continuem riu amunt fins les fonts del Freser. El camí no té pèrdua i el caminant podrà avançar-hi còmodament. A més, l’excursió ens aproximarà al darrer sector d’aquest parc natural, la capçalera del Ter. Les fonts del Freser (2539 m) es troben a recer de la vessant meridional del Bastiments, la segona muntanya més alta de l’espai protegit que presentem, amb 2881 metres. És aquest un cim-frontissa, compartit per les aigües del Freser i les del Ter, que naix a la seua falda nord-oriental. És, també, un dels punts víctima de la sobrefreqüentació a qualsevol època de l’any. La proximitat de l’estació d’esquí Vallter 2000 i del refugi d’Ulldeter, a més de la facilitat d’accés, l’han convertit en objectiu de muntanyencs i turistes.
Des del Bastiments, s’obre una perspectiva única cap al sud, que en dies clars, fa aparèixer al fons la silueta única de Montserrat. Des del cim, també, és recomanable realitzar tota la carena d’aquest vell circ glacial: un agradable camí la recorre, passant pels cims de Bacivers (2702 m) i el de la Dona (2568 m). Poc després, per la portella de Mentet —porta de l’exili republicà a l’estat francès— fàcilment tornarem a les instal·lacions de Vallter 2000.
Al bell mig del circ, ocupat avui per bona part del domini esquiable, rauen les runes de l’antic refugi d’Ulldeter. La instal·lació excursionista és testimoni de la tradició muntanyenca a Catalunya. L’edifici va ser impulsat per Cèsar August Torras, president del Centre Excursionista de Catalunya, i inaugurat el juliol de 1909. És el segon més antic del Pirineu, després del dels Cortalets, al peu del Canigó. Per facilitat d’accés, el 1959 es va inaugurar l’actual refugi, pròxim a la carretera, mentre que l’original va tancar portes a l’inici de la Guerra Civil i va ser dinamitat pels franquistes per evitar-hi l’aixopluc dels maquis.
Caldrà finalment atansar-se al naixement del Ter. Discret, a 2400 metres, naix el segon dels rius que estructuren aquest parc natural. A recer del coll de la Marrana, el fil d’aigua raja discretament. Una panell informatiu auxilia l’excursionista en la cerca de la surgència. És l’inici d’un riu llarg, pirinenc i mediterrani, que anirà amarant-se d’història a mesura que perda cota i transcòrrega per paratges i paisatges rurals, de muntanya mitjana, litorals, en fi... Però això ja són figues d’un altre paner.