La lúcida crida de socors de VerdCel en temps de pandèmia

Hi ha quelcom d’inquietant en el nou treball de VerdCel, pel context en què veu la llum un projecte del qual ja coneixíem algunes cançons: tot i que la creació correspon a la primera onada del coronavirus i el confinament estricte, fets que ja semblen llunyans, les lletres i textos no han perdut vigència. La tirarem més llarga: ara que la segona onada comença a assemblar-se cada vegada més a la primera, sobta veure reflexions bescanviables, vigents. Impressiona constatar el poc que es va aprendre la primavera passada.

És la sensació en afrontar aquesta mena de cançó-manifest que és “La boira”, que parla de governs “al servei del capital”, dels sanitaris que “fan més del possible”, “exposats al perill obertament”, però als quals “els falta de tot”, recita Olmo sobre un treballat fons musical. Fins que hi ha un moment que la cançó et glaça la sang, com si haguera estat escrita fa tan sols unes setmanes: “Hui han mort dos persones més, / abans d’ahir estaven perfectament. / I això es multiplicarà / en unes setmanes, en uns dies, / desenes, centenars, milers?”. 

Més endavant, Olmo adverteix: “Científics advertint fa setmanes i mesos; / mapes, gràfiques, previsions. / Polítics fent els sords, / traient pit pel sistema sanitari (...)”. “La boira” conté una cloenda de preguntes que a molts els poden semblar retòriques: “Què ens espera després de tot això? / Més crisi? Més dictadura? / Més pobresa? Més precarietat? / Més capital?”. Un tema que al llibre s’acompanya d’una de les il·lustracions de Daniel Olmo, gent amb mascareta o sense, perduda entre la boira consultant el seu mòbil, metàfora de la gent aïllada, indefensa i perduda, confosa per les contradiccions, que tractava de ser disciplinada i solidària, que penalitzava el negacionisme. “Però ens han marejat totalment, hem sentit, dia sí dia també, com que ens prenien el pèl, com si foren babaus. Sembla que ens tractaven com a estúpids”, escriu Alfons a propòsit d’aquestes contradiccions en un text complementari, “Una cosa no trau l’altra”. Paraules que també encaixen en el moment present de nous confinaments i tocs de queda, necessaris i alhora contradictoris.

“El temps dels arbres”, un dels talls musicalment destacats, mostra del segell propi de VerdCel, construït amb pedaços de folk i art-pop, més unes guitarres enèrgiques, parla de repensar aquesta era de rellotges, cronometrada. “Per a seguir hem d’aturar. / Viure el temps dels arbres”, diu la lletra, que conté una pinzellada positiva, “la convicció que això ho superarem”. Una mirada esperançada en la qual s’abunda també en “L’anhel”, pop èpic, vibrant i elèctric, una cançó molt ben rematada que parla de connectar amb el “ara i el ací”, de recuperar “l’espai interior” a què ens convidava el confinament. “Pair desgràcies i pèrdues. / N’aprendrem moltes coses: / cuidar-nos, allò comú valorar, / governança, solidaritat, solidaritat”. “Anhel” de traure quelcom positiu de tot plegat, un sentiment potser no tan vigent però que forma part de les vivències col·lectives dels mesos de confinament.

Corrent sobre el qual s'abunda en “L’albada”, un tema ben bonic cantat amb Russó Sala: “Un canvi de consciència / als nostres cors. / Que alberguem la llavor”. Cançó que parla d’abraçades, d’una llum brillant en la nostra mirada, mentre les veus d’Olmo i Sala s’entrellacen abans d’una cloenda quasi festiva. En el text que acompanya la cançó, el compositor matisa la mirada positiva, reconeix que les perspectives de canvi són “grises tirant a fosc”, que es perceben “opcions per empitjorar més encara les coses”. No obstant això: “Amb el nou embat econòmic i ecològic que vindrà, cal resistir, però és el moment què s’obri una escletxa per on poder replantejar aquestes coses profundament”.

En aquest punt, Olmo escriu sobre les sensacions més íntimes del confinament, sobre el treball amb les cançons que l’orientava i el proporcionava la il·lusió per seguir. “Malgrat la captivitat tot va avançant sense voler i a poc a poc. Em dona el ritme, és la brúixola, un nord per poder superar això”, diu a tall de quadern de bitàcola del disc que estem escoltant.

Lletres de combat i amor a la gent

A partir d’ací, s’engega un bloc combatiu, inaugurat amb “Com-moure l’esfera (els de sempre)”, una lletra ecologista, sobre una terra que retorna “una minsa part de tot el que li fem” i crítica amb el capitalisme de paradisos fiscals, sobre un fons musical de flaires flamenques, una de les moltes mostres de recerca instrumental presents en la producció de Toni Medialdea, qui ha sabut donar un cert gir en la identificable petjada sonora de VerdCel. Laura Vaughan, per la seua banda, ha contribuit en l'apartat audiovisual, present en els vídeos.

Tornant al llibre, hi trobarem així mateix un text, fet sobre la base d’un article de Joan Nogué, que ens parla de canvi de paradigma, de comerç local i de proximitat, de productes de temporada, de treball cooperatiu i sostenibilitat. Però inclou un fragment que prefigura amb una precisió esfereïdora el que va passar després del confinament: “La merda que llancem, tot el que la destrossem, les hòsties que li fotem. Però no fem pinta d’haver reflexionat el més mínim, sembla que volem recuperar el temps perdut, fer encara més gran la desfeta; agafem impuls per fer-la més grossa, com si es tractara d’una revenja”. I conclou amb una frase premonitòria, un altre llampec de lucidesa: “Com no ha de tremolar el planeta només de pensar quan tornem?”.

Fet i fet, hi ha “els de sempre”, però també la voluntat o no de canvi des de la base, el que l’economista Christian Marazzi definia així: “El problema no és el capitalisme en si, sinó el capitalisme en mi”. Sobre aquest fons es construeix la lletra de “Tinc un amic”, un dels temes més vibrants i elèctrics de la carrera de VerdCel, una conjunció estupenda entre ferotgia i denúncia amb unes guitarres poderoses i un considerable impacte melòdic. Un clàssic immediat del repertori de l’alcoià. “Ruleta russa”, mentrestant, se serveix del recitat amb la solemne i bonica veu de Dídac Rocher per criticar la instrumentalització propagandística de la monarquia durant la pandèmia, el centralisme de la gestió i el saqueig previ de la sanitat, dels polítics “d’allà i d’ací també”. “Nosaltres no som d’eixe món, / d’un estat caduc i malalt tampoc”, rebla l'artista.

Tribut als sanitaris

Crisi de sacrificis i d’oportunitats de canvi segurament perdudes, però també d’herois i heroïnes, com els personal de la Sanitat, a qui se’ls dedica el tema segurament més emotiu, “Mans de cel”, cantada amb Paula Berenguer, sobre la història d'un facultatiu (o una facultativa, la formulació és ambivalent) muntat en una muntanya russa emotiva de cansaments, de dubtes, de por a la infecció. D’aplaudiments a les vuit que ara semblen també molt llunyans. Tribut que es torna denúncia en “Mans de fang (trencadís)”, que conté una altra frase que sembla redactada fa cinc minuts: “Ha vingut l’onada i s’ha evidenciat, / davant el perill estem despullats. / La desgràcia és monumental (...)”. Un cançó instrumentalment inquieta, un molt bon tema que transmet l’angoixa comunicada a través de la lletra”. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta memòria musical i textual de la pandèmia conté un record per a la gent gran, “Mans de foc”. Persones apartades, tractades a colps. Víctimes d’una societat que no sap ben bé què fer amb ells. Un tall ple de distorsió i veus espectrals, la manera de reflectir musicalment la infàmia.

Un altra realitat que quasi hem oblidat és la de les setmanes amb milers de morts diaris als quals no se’ls podia acomiadar en condicions, un fet duríssim que Olmo no oblida abordar en la seua memòria de la pandèmia. Ho fa amb “Mans de foc que volen ser d’aigua (el dol furtat)”, que reflecteix “el turment de no dir-te l’últim adeu”. Comiats impossibles, sense besos, carícies ni abraçades. Sense consol ni mirades. Un drama que tornarà a repetir-se.

Potser conscient de la devastació emocional provocada, Olmo ens compensa, en col·laboració amb Ivette Nadal, amb “Mans de terra”, la preciosa història d’una parella d’ancians separats en l’hospital per la malaltia però que poden tornar a reunir-se. Amb un final que no pot ser més emotiu: “Va ser preciós, en despertar, / veure’s l’un al costat de l’altre. / I ara marxen agarrats del braç. / Aplaudeixen elles plorant”. Les zones de claror i bellesa que poden trobar fins i tot en els drames més durs.

“Des de la cova” és l’epíleg, amb un final ambivalent (“El rebrot viu al balcó”), que els textos addicionals aclareixen. Com ara quan es parla, basant-se en les observacions del biòleg evolutiu Rob Wallace, dels virus directament relacionats amb la producció d’aliments i els guanys de les corporacions, dels riscos que es corren en funció dels beneficis d’apropar-nos a patògens que en les ecologies forestals “estan controlats i en equilibri”. Per tant, el rebrot representa l’arribada d’una nova primavera, però també els rebrots dels virus que vindran si no es canvia radicalment la manera de produir aliments. 

Diagnosi i proposta. La crida de socors en un món pandèmic que hauria de canviar com ha canviat la nostra percepció de les coses.