Els espais naturals de casa nostra viuen els últims mesos una allau humana sense precedents. Passà a finals de maig, quan acabà el confinament estricte i s'alçaren les restriccions a la mobilitat; va succeir durant els mesos d'estiu, en què molts, tot fugint de l'habitualment massificada costa, van esbargir-se entre tolls, basses i pinedes; i s'ha agreujat ara, amb la tardor. Això és especialment notable a Catalunya, on les restriccions per l'avanç de la COVID-19, ha dut moltes persones a buscar refugi en els espais a l'aire lliure, fins al punt que els parcs i paratges naturals estan patint greus problemes de massificació. Però no només a Catalunya. També al País Valencià es registren xifres de rècord i cims emblemàtics com el Puigcampana o el Penyagolosa -així com les seues zones recreatives - registren una afluència inaudita cada dissabte i diumenge.
Les xifres són força eloqüents. L'estiu passat sis espais naturals catalans van duplicar l'afluència de visitants, segons la Generalitat. Els increments més notables van tenir lloc als Ports, el Delta de l'Ebre, Cap de Creus, les Capçaleres del Ter i el Cadí-Moixeró. En aquest últim espai, per exemple, durant el mes de juliol l'increment va ser del 88% i d'un 57% a l'agost. A principis d'aquest setembre, tot coincidint amb la Diada, una foto difosa a Twitter a través del canal oficial del Parc Natural de l'Alt Pirineu visibilitzava aquesta problemàtica: desenes de persones en cua per fer cim a la Pica d'Estats (a 3.143 metres d'altitud). En les piulades que hi succeïen, els responsables del parc lamentaven la presència de caravanes en zones no habilitades, així com de persones banyant-se en estanys, a pesar de la prohibició expressa per fer-ho. Fa dos caps de setmana, les imatges d'un Montseny col·lapsat i unes zones d'aparcament a vessar van tornar a encendre totes els senyals d'alarma.
Dimarts d'aquesta setmana el Consorci Forestal de Catalunya, que agrupa els propietaris forestals, va demanar a Generalitat, Diputació i grups parlamentaris que regulen l'accés al bosc per evitar escenes com les que es repeteixen setmana rere setmana. Reclamen, diuen, una regulació sobre "l'ús social dels espais que no atempte contra els drets dels titulars dels terrenys".
La relació causa-efecte és senzilla: com més s'estreny la vida a la ciutat, més gran és l'afluència als espais naturals. Com més es buiden els carrers de les ciutats, més cotxes dissabte al matí en direcció al rerepaís. I això, que a primera vista és bo perquè significa que més persones estan en contacte amb la natura, genera molts problemes de gestió en uns espais que són fràgils per se i que no estan suficientment ben dotats de recursos. Totes les institucions s'han vist desbordades per un fenomen que ningú no podia preveure ara fa un any, quan no podíem ni intuir l'esclat d'aquesta pandèmia. "S'estan replicant els problemes de massificació turística de la ciutat, ara en l'espai natural", adverteix Estela Farias que té una llarga trajectòria fent diagnòstic socioambiental dels espais naturals. I recorda, mantenint el paral·lelisme urbà i rural, que la política de promoció turística sense una planificació prèvia del producte, té efectes perversos i a voltes indesitjats, com està passant ara. El risc de morir d'èxit, hi és.
"L'afluència als espais naturals portava ja un temps creixent de forma continuada, al voltant d'un 3% anual. Però aquest increment tan sobtat i tan potent ens ha pillat desprevinguts", afirma Farias. A l'Alt Pirineu, per exemple, hi ha períodes de l'any en què només hi ha dos vigilants alhora. Al País Valencià, hi ha directors de parcs que han de responsabilitzar-se, alhora, de la gestió de dos parcs naturals. Són només dos exemples de com la gestió dels espais naturals ha sigut durant molt de temps l'aneguet lleig a l'hora de concretar els pressupostos anuals.
I tot això passa mentre vivim una explosió de visitants, no només als parcs naturals sinó a tots els espais naturals. Hi ha massa gent, massa concentrada i, a voltes, amb una manca absoluta de sensibilitat respecte de com comportar-se en el bosc. Pixapins, en definitiva. Gent que aparca en camins d'accés a finques privades, que no recull les deixalles o remena plantes protegides. "Analfabets mediambientals", que en diria l'ecòleg Martí Boada. "La diferència ara és que s'ha incorporat un perfil de visitant molt urbà, que no té cultura mediambiental i que desconeix que en els parcs hi ha unes normes que s'han de complir", avisa Montserrat Solé, que és antropòloga i treballa al Parc Natural del Montsant, al Priorat.
Perquè el que ha posat de manifest aquesta situació és la manca d'una educació mediambiental sòlida a casa nostra. "Hi ha gent que no sap distingir entre un pi i una carrasca. I quan saps què tens davant, saps com actuar i com no", exposa Chema Rabasa, responsable de l'empresa d'ecoturisme valenciana Itinerantur. Aquest ambientòleg i la seua parella, de fet, decidiren muntar aquest negoci l'any 2013, a la vista de les moltes deficiències que, al País Valencià, hi havia a la depauperada xarxa de parcs naturals. Per Rabasa, l'actual afluència massiva de gent a la muntanya, hauria de ser "una oportunitat per fer sensibilització mediambiental. Cada ocasió que deixem de fer-ho, és una ocasió perduda", diu. Per a Xavi Basora, que és ambientòleg i comunicador especialitzat en ecoturisme, caldria "aprofitar l'auge del turisme a la natura per enfortir la sensibilització ambiental i promoure modalitat turístiques respectuoses com ara l'ecoturisme".
El quid de la qüestió, doncs, és com gestionar aquesta situació; com, en definitiva, abordar la titànica feina de posar-li portes al camp i evitar que episodis com els d'aquestes darreres setmanes es repetisquen. A Catalunya el departament de Territori, a través de l'Agència Catalana de la Natura, ha creat un grup de treball per estudiar quines són les maneres possibles d'abordar aquesta situació. Al País Valencià, la Conselleria de Transició Ecològica té a sobre de la taula la possibilitat de restringir l'accés a determinades àrees. Del que es tractaria seria de replicar el model que des d'aquest estiu s'aplica a la Cova Tallada, un paratge natural marí a la costa de Xàbia. No es prohibeix l'accés però si es limita: a 370 excursionistes i 112 turistes en caiac. "El que volem és regular i ordenar l'accés, simplement. És una ordre també incentivadora, per eixir al món natural i garantir una bona experiència. Entenem que en el moment tan excepcional en què estem la gent té també la necessitat de connectar amb les nostres muntanyes. Hem de celebrar que això siga així", explica Paula Tuzón, secretaria autonòmica de medi ambient de la Generalitat Valenciana.
Estela Farias fa setmanes que rep encàrrecs per calcular quina és la capacitat de càrrega de diversos parcs naturals de Catalunya. És la "capacitat de càrrega" el concepte clau en aquesta qüestió. Quanta gent pot acollir un espai natural sense veure's perjudicat? On és el límit a partir del qual l'afluència de gent malmet l'entorn? No és una qüestió fàcil d'abordar, en tot cas, perquè a voltes el problema té a veure amb la concentració dels visitants en punts molt determinats. Els hotpots turístics, aquells punts on tothom vol fotografiar-se: el Pedraforca, el Puigcampana, la zona volcànica de la Garrotxa, la fageda d'en Jordà, el forat de Bèrnia,... "Al final la massificació en determinats punts, en determinades zones crítiques, el que acaba provocant és el visitant no tinga una visita satisfactòria", explica Farias, qui reclama "una bona planificació per distribuir els visitants. No es tracta de tancar els parcs sinó d'ordenar-los".
De mesures, per abordar aquesta situació, hi ha moltes possibles. L'ambientòleg Xavier Basora en proposa tres: regular -que no prohibir- els accessos i les zones d'aparcament en els dies de més previsió de visitants; campanyes continuades de sensibilització per explicar la necessitat i els beneficis dels sistemes de regulació; i incrementar el personal d'informació, educació i vigilància. "I tot plegat -recalca Basora- sense perjudicar la població local i cercant el consens amb les administracions locals i els agents turístics del territori". Això és força important: s'ha d'evitar que l'afluència de persones als espais naturals repercutisca d'alguna forma positiva en les persones que viuen en el territori. Altrament, s'estarà reproduint la dinàmica extractiva ciutat-camp i provocarà el rebuig dels nadius, tal com passa de ja fa molts anys durant la temporada de bolets.
Així doncs, a sobre de la taula hi ha opcions diverses. Els sistemes de reserva i cobrament, de fet, són cosa habitual a altres països de la Unió Europea i també als Estats Units i són, també, una via a través de la qual autofinançar-se. Al capdavall, no passa que als museus més importants d'història cal reservar per accedir-hi? Alguns ajuntaments catalans han decidit agafar el bou per les banyes. Dijous d'aquesta setmana, per exemple, els ajuntaments de Badalona i Santa Coloma de Gramenet van anunciar el tancament d'accés a vehicles al Parc de la Serralada de Marina. La Diputació de Barcelona, per la seua banda, va anunciar també que es faran controls d'accés a parcs concorreguts com el Montseny o Sant Llorenç del Munt per garantir que no es superen els aforaments.
Siga com siga, avisa l'antropòloga Montserrat Solà, cal que les decisions es prenguen a partir de dades reals (ja que ara la metodologia de comptabilitat ni tan sols està unificada a Catalunya) i sempre tenint en compte que potser aquest fenomen serà passatger. "Ens cal informació objectiva sobre freqüentació, capacitat de càrrega, visites... perquè si no, potser acabarem prenent decisions que no seran les òptimes i de les quals en el mitjà termini ens acabarem penedint". I en tot cas, tothom qui ha estat consultat per aquest reportatge coincideix: als parcs i espais naturals cal dotar-los de recursos humans i tècnics i situar-los com un eix de gestió prioritària. No incidir en això és fer que els arbres no ens deixen veure el bosc.