El 2001, el fotògraf Frank Horvat —un dels fotògrafs de moda amb més trets d’obturador— va realitzar una sèrie anomenada Homenatge a Catalunya, un projecte fotogràfic encarregat per un mecenes encara poc conegut al món de l’art, Antoni Vila Casas. Un títol manllevat a George Orwell per a una exposició internacional que inaugurava, l’abril de 2002, l’Espai Volart, al carrer Ausiàs March de Barcelona.
Aquest és un dels records que l’exdirectora d’art de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch i Mir, explica a Tot girant fulls d’un àlbum..., la publicació que commemora el vintè aniversari de la Fundació. Editada amb les mateixes característiques que els catàlegs de les exposicions, el volum està també a mig camí entre les memòries compartides —Bosch escriu en segona persona, dirigint-se a Vila Casas— i el catàleg —perquè acaba fent un repàs a dotzenes d’exposicions passades i obres de la col·lecció permanent. Però l’obra també parla del repte continu que implica combinar els criteris i sensibilitats de dues persones —el mecenes i la directora d’art— per aconseguir una programació coherent en quatre espais museístics diferents.
Perquè aquell Espai Volart que inaugurava Frank Horvat el 2002 era el primer a Barcelona, però no el primer de Catalunya. Ni seria l’últim. Antoni Vila Casas ja havia creat la seva Fundació el 2000 i obert tres museus d’escultura a Pals (Baix Empordà) —Ca la Tona, Can Ramonet i Can Frailem—, que estava a punt de traslladar a Can Mario, una antiga fàbrica de suro de Palafrugell. Després obriria el Palau Solterra de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) i Can Framis al Poblenou de Barcelona.
Precisament, Glòria Bosch transcriu les raons que Vila Casas va donar per explicar el tancament dels museus de Pals i el seu “trasllat” a Palafrugell: “Va ser un tema personal. Un amic o conegut que passava per casa meva, a Pals, i em deia que volia que l’acompanyés a veure els museus. Si deia que sí, comportava haver de pujar a la plaça de l’Església, pujar tres pisos de cada casa, parlar durant una hora i mitja o dues hores i arribar mort de cansament a la nit. Aquesta va ser la història de com, per unes plantes al costat del sofà, les escultures varen acabar en un problema molt més gran per a les cames d’un servidor”.
Can Mario deixava les obres de Vila Casas a escassos quilòmetres de la residència empordanesa de Vila Casas, però prou lluny per no ser obligat a fer de guia. A més, les instal·lacions eren força més àmplies i permetien somiar. Glòria Bosch recorda la transformació d’aquella fàbrica en només nou anys: “Era el mes d’abril de l’any 2011 i inauguràvem el teu somni —ara m’adono que era l’ampliació d’un somni precedent—: 13 escultures al Jardí de Can Mario. A la presentació i al desplegable editat amb la reproducció de totes les obres, hi deies que ‘un dels nostres reptes és donar vida a la plaça de Can Mario, un lloc que es mereix la continuïtat històrica, una terra que van trepitjar tantes i tantes persones des dels seus inicis com a fàbrica de suro. El que avui és una plaça, ahir va ser una infraestructura on els treballadors van deixar la seva empremta del dia a dia’”.
Passió per l’art
Glòria Bosch era directora del Museu d’Art de Girona quan l’Antoni Vila Casas la va convèncer per ajudar-lo a aixecar un projecte museístic amb diversos focus a l’Empordà i a Barcelona. Al Cafè Le Bistrot de Girona, a la pujada de Sant Domènec, entre el tràfec del menú del migdia —comandes per aquí, plats per allà— i el silenci del Call, el mecenes li va proposar a Glòria Bosch la direcció de la Fundació Vila Casas, un càrrec que va ostentar fins a començament d’aquest 2020, quan l’Àlex Susanna la va substituir (vegeu l’entrevista al web d’El Temps de les Arts).
Sempre en segona persona, com en un llarg monòleg amb Vila Casas, Glòria Bosch explica a Tot girant fulls d’un àlbum... la passió de l’Antoni Vila Casas per les arts plàstiques: “El teu interès per la pintura catalana ve de lluny. Primerament van ser els clàssics del segle XIX que descobries amb el teu pare, per bé que a partir de 1990 comences amb la pintura del moment, el context immediat que et fa sentir còmplice i al mateix temps integrat en el moment en el qual vius”. Antoni Vila Casas va ser un dels fundadors de la farmacèutica Prodés, que després va passar a ser Prodesfarma i, el 1984, es va fusionar amb Almirall. Va ser llavors quan Vila Casas va començar a dedicar més temps al col·leccionisme i l’art. En quinze anys, ja tenia una col·lecció important i el projecte inicial dels espais artístics, Art 2000, primer centralitzat en els artistes catalans contemporanis i vius. Aquesta última condició, a poc a poc, s’aniria diluint: “Recordem que el concepte inicial d’Art 2000 —explica Bosch— es va trencar quan vas fer l’homenatge a Dau al Set. A més a més, amb l’entrada progressiva de l’obra de Ponç i les exposicions individuals, que vàrem presentar després amb tanta il·lusió, va deixar de tenir sentit que els artistes fossin vius en aquella data”.
Vila Casas ha reconegut públicament que el col·leccionisme és la seva vida. En una conferència a l’Ateneu Barcelonès que Glòria Bosch cita —i de la qual reprodueix fragments manuscrits—, el mecenes va ser molt clar: “El col·leccionisme és un vici, una afició, una cosa que t’ensenyen, i et produeix una satisfacció poder veure el resultat d’aquest conjunt”.
Glòria Bosch no explica moltes històries personals i concretes d’Antoni Vila Casas, però n’hi ha una que demostra l’afany del col·leccionista. Rememora una fotografia en blanc i negre, d’ambient clarament caribeny, que retrata tres dones joves parlant amb dos nois des d’un balcó. La foto està feta des de l’interior d’una planta baixa d’aires cubans i immortalitza les tres noies d’esquena, lleugerament recolzades sobre la barana del fals balcó i els dos homes, de cara, des del carrer. La imatge va servir per a una campanya publicitària de Ducados però ben bé podria haver estat la caràtula de La Flaca, el primer disc de Jarabe de Palo. “No vull deixar passar una anècdota divertida, quan et vas enamorar d’una fotografia sense conèixer qui l’havia feta i, caminant amb la naturalitat del tatuatge de gènere transmès pel context educatiu, vas assumir que l’autor n’era un home. Recordo que, després, vas venir amb mi i una lucidesa sobtada et va situar davant Maria Espeus. Desvetllada la identitat, el més important de tot plegat és que l’obra t’interessava i la vas comprar”.
Tensions artístiques
La gestió d’una infraestructura museística tan important pot provocar moments de tensió estètica entre el col·leccionista i mecenes i la directora executiva dels espais expositius. Mirat amb perspectiva, Bosch ho entén: “De fet, tu ets col·leccionista i seria absurd que no et trobessis a gust amb determinades peces. No tindria sentit i sempre ho he entès. Crec que la teva prudència et posa en estat d’alerta de possibles repercussions i algunes de les ‘meves coses’ t’han fet pensar que, a voltes, per alguna tossuderia de mantenir diàlegs fins al final, tinc el perill d’una reivindicació portada a un extrem que no és recomanable. (...) Al capdavall, en realitat el problema de fons, el que no t’ha agradat mai, és que algú trenqui el teu esquema de prioritats, el que penses i has raonat amb tanta dedicació, perseverança i consentiment”.
Les fites aconseguides per la Fundació es veuen reflectides en els annexos del llibre de Glòria Bosch, “Històric d’exposicions organitzades per la Fundació” i “Artistes, autors i col·laboradors que han participat en les activitats de la Fundació”. La primera llista té 370 exposicions; la segona, més de 1.700 noms.
Però la valoració de Glòria Bosch no és tan quantitativa com qualitativa: “Hem donat visibilitat a creadors i creadores que haguessin mort en el seu refugi o en el context que els permetia d’avançar gairebé en solitari amb el seu projecte. (...) Tu has tingut els teus autors predilectes i estimats, els que defenses amb l’ànima, sense parlar de la paraula ‘millor’, perquè ja saps que en el meu diccionari no apareix mai. Potser per això se’m fan tan difícils els premis i les valoracions quan s’arriba a un punt en el qual resulta complicat optar per una obra o una altra. Prefereixo utilitzar ‘diferent’ i valorar, des de la multiplicitat de possibilitats que ens ofereix l’escena creativa, quins són els que em fan sentir bé o em permeten d’incorporar altres mirades”.
Perquè sota els números i les paraules de la Fundació, en el fons, hi sura una filosofia que vol recompensar els artistes amb un espai i un aparador: “Si la nostra societat pensés menys en les llistes dels ‘principals’ —reflexiona Bosch—, el més probable és que entre totes —la pública i la privada— podríem equilibrar i donar oportunitats per conèixer. Alguns són molt reconeguts quan ja han mort i d’altres, sense arribar a ser ‘estels’ de referència, tornen després d’anys i de tossuderia per part d’investigadors, després de la indiferència prèvia que acompanya un nom sense aurèola. I ho dic, perquè ho vaig tastar amb la primera exposició de Joaquim Llucià. El nostre compromís, estimat Antoni, no era amb l’èxit sinó amb la necessitat d’obrir camins a la cultura, ajudar els artistes a construir el seu lloc dins el món de l’art”.
El 2018, el Palau Solterra exposava una antològica de Frank Horvat, l’autor de l'Homenatge a Catalunya fotogràfic, que complia 90 anys. Una mostra d’agraïment al fotògraf, un regal per als visitants: postals creuades en el temps.
Tot girant fulls d'un àlbum...
Glòria Bosch i Mir
Fundació Vila Casas
Barcelona, 2020
220 pàgines