La memòria és un terreny en disputa. Arran les protestes del Black Lives Matters als Estats Units, ha revifat el debat sobre les representacions urbanístiques del llegat colonial i esclavista d’occident. Una qüestió, d’altra banda, ben viva a casa nostra entorn d’icones posades en dubte com podrien ser el monument a Cristòfor Colom de Barcelona o l’estàtua de Fra Juníper Serra, a Palma. També a Perpinyà, símbol d’un colonialisme més recent, hi ha col·lectius que demanen la retirada de l’estela en homenatge als membres de l’Organització Armada Secreta (OAS), un grup terrorista clandestí creat el 1961 per defensar la presència francesa a Algèria.
Des del moviment decolonial es reivindica la necessitat d’adaptar la fesomia de les ciutats occidentals per fer-les respectuoses amb els seus habitants. Sara Cuentas, coordinadora de l’Escuela Feminista Descolonial de la Red de Migración, Género y Desarrollo de Barcelona, parla de la importància del concepte reparació simbòlica: “no vol dir necessàriament una reparació de les víctimes de violacions de drets humans, sinó un missatge alliçonador d’aquesta societat que en un moment pot haver estat còmplice d’una violació de drets per reconstruir una nova manera d’entendre la societat”. Seria una reparació “no només d’una comunitat a l’altra, sinó de totes les generacions i comunitats”.
Creu, doncs, que no es tracta “d’esborrar el passat”, sinó de “donar una visió reparativa, social i política d’un passat que ja s’ha superat i que no s’ha de tornar a repetir”. Per fer-ho, hi ha veus que proposen contextualitzar aquells espais que són símbol del llegat colonial i esclavista. Al seu entendre, però, això és només un “pal·liatiu” per “la presència física i simbòlica del que representa Colom”.
Cuentas considera que, “quan fas memòria històrica, fas reconciliació i, quan no ho fas, roman la tensió històrica, la ràbia i la divisió pròpia dels conflictes”. Destaca, a més, que això no només cal recuperar-ho a través de les estàtues, sinó també a través dels museus, en tant que “el col·leccionisme que va donar peu a la formació dels museus, va interpretar d’una manera racista i racialitzadora l’alteritat, la societat que és diferent de l’occidental”. Amb tot, creu que cal fer una tasca educativa per reconèixer aquest passat, perquè, altrament, “donarem sempre una visió molt reduïda i reduccionista del que ha significat l’esclavisme a Catalunya”.
Terreny de batalla
L’antropòleg de la Universitat de Barcelona, José Mansilla, explica que “la ciutat, per excel·lència és un àmbit de conflicte perquè hi conflueixen diferents interessos i cultures. Pensar que no hi ha cap conflicte amb els símbols és trampa. Sempre hi ha un conflicte per simbolitzar i representar la ciutat”. Per a ell, el que és curiós és que aquesta voluntat d’introduir canvis desperti una onada reaccionària perquè “les ciutats són canvis. Una ciutat ha de renovar-se per les circumstàncies del món en què viu i adaptar-se als nous habitants que venen, perquè els necessita. Si cal modificar qualsevol cosa perquè tingui un aspecte més acceptable per al comú de la gent, ha de ser així”.
Destaca, a més, que les ciutats són com palimpsests, “una creació continua de capes superposades, de maneres d’entendre el mateix. Ara hi ha Colom, però després passarem a altres coses i després a unes altres. Si desapareix una cosa, no passa res. Estem creant, afegint una capa nova, donant un nou sentit a la ciutat que, en teoria, ha de ser més integrador”.
Els canvis de la fesomia de les ciutats no són cosa d’ara. Mansilla exposa un cas de com des del poder s’han fet moltes d’aquestes transformacions. “La família Mèdici quan embelleix Florència no pensa en altra cosa que en demostrar el seu poder a l’espai urbà. Hi ha un intent d’imposar com entendre la ciutat, per tant, genera conflictes”, detalla l’antropòleg.
La transformació de les disputes religioses
En qüestions de memòria, coses que en un moment polític podien haver estat una prioritat i tenir tot el sentit del món, anys després es veuen amb més relativisme o viceversa. Bona mostra d’això és la preocupació que va tenir la Segona República per retirar les referències hagiogràfiques d’arreu i que en l’actualitat queda fora de l’agenda mediàtica. Un cas curiós és el dels noms dels pobles. A Catalunya, entre 1936 i 1938, en plena Guerra Civil i auge revolucionari, fins a 124 municipis van canviar la seva denominació. En la majoria de casos, per retirar els “sant” i “santa” dels topònims.
Així, Sant Boi de Llobregat va passar a ser Vilaboi, Sant Celoni es digué Baix Montseny, Sant Carles de la Ràpita esdevingué la Ràpita dels Alfacs o Sant Antoni de Calonge es convertí en Llevantí de Mar. També es van retirar les referències monàrquiques. Molins de Rei prengué el nom de Molins de Llobregat.
Segons recull un estudi del geògraf de la Universitat de Barcelona Joan Tort, la majoria de canvis van ser impulsats pels comitès revolucionaris locals, fet que va obligar la Generalitat a regular els criteris amb els quals calia fer els canvis.
Tota una declaració ideològica del moment, en què l’esclafit revolucionari, marcadament anarcosindicalista segons l’autor, va fer mans i mànigues per trencar amb tot el poder establert.
Tampoc el País Valencià es va escapar d’aquests canvis, tot i que el nombre de pobles amb referències hagiogràfiques als noms era molt inferior que al Principat. Alguns dels canvis, de fet, tenen encara un caire més ideològic que els fins ara exposats. Sant Joan d’Alacant (Alacantí) va ser anomenat Vila Rússia d’Alacant i Sant Fulgenci, ubicat a la comarca castellanoparlant del Baix Segura, Ucrania del Segura. Tots dos en evident referència als aliats soviètics.
A les illes Balears no hi ha referències d’aquesta mena, segons els historiadors consultats. No obstant això, l’historiador Arnau Company destaca que, durant el desembarcament de les tropes republicanes a Porto Cristo l’agost de 1936, es va fer una pintada sobre el nom del port donant-li una nova denominació extraoficial: Porto Rojo.
En general, l’origen dels noms dels pobles catalans amb referències a sants, segons Joan Tort, prové de l’època medieval i té l’arrel en les parròquies en què s’organitzava la població. No obstant això, al País Valencià, alguns noms de sants van ser incorporats més endavant, també amb clara voluntat ideologitzant. És l’exemple de Xàtiva (Costera) que, el 1707, després de ser cremada per les tropes borbòniques, va ser batejada com a San Felipe. D’altra banda, Villar del Arzobispo, municipi ubicat a la comarca castellanoparlant dels Serrans, no va rebre aquest nom fins al 1795, quan Carles IV va optar per donar un to més religiós a l’original Villar de Benaduf, de clara procedència àrab.
En l’actualitat, però, aquesta preocupació sembla estar en un quart o cinquè pla del debat polític. Si és que hi és. El president d’Ateus de Catalunya, Albert Riba, exposa que ells no estan “en contra d’un carrer o poble amb nom de sant”, encara que els agradaria que no fos així, però sí que consideren que, “si hi ha un nom històric laic, el més lògic és tornar-lo a posar”. Alhora, creu que “no pot ser que la toponímia tingui un percentatge de proporció catòlica exageradíssim”, i lamenta que, “excepte persones individuals, la majoria de polítics no estan disposats a tenir una baralla pels sants”.
EL TEMPS ha consultat sobre aquesta qüestió als diferents partits dels Països Catalans. La portaveu adjunta del PP a les Corts Valencianes, Elena Bastidas, creu que “no es pot esborrar la història” i que cal “fomentar la mirada crítica” i es pregunta “qui posa el límit”. “Parlem de noms de carrers, però el següent serà el nom de festes com Sant Joan, Sant Jordi o Sant Josep?”. Conclou que “hem de mantenir les nostres arrels que s’han enriquit des dels ibers, els musulmans o els catòlics”.
Al seu torn, Patricia Guasp, portaveu parlamentària de Ciutadans a les illes Balears, destaca que l’aconfessionalitat de les institucions “no té res a veure amb l’eliminació dels noms dels nostres pobles o carrers que fan referència a sants”, mentre que Josep Maria Forné, del grup parlamentari de Junts per Catalunya, assenyala que es tracta de noms que “els habitants se’ls han fet seus més enllà del possible origen religiós. Canviar-ho implicaria reescriure la història i esborrar part del que som”. Forné destaca també que “els sants dels noms dels municipis s’han dessacralitzat”. De manera semblant s’expressa Agnès Rotger, secretària de Drets Socials i Ciutadania d’Esquerra Republicana, que creu que no cal fer canvis “si són noms arrelats i acceptats”, perquè “defensar l’aconfessionalitat no està renyit amb mantenir elements culturals que provinguin del cristianisme”.
Sílvia Cano, portaveu del PSIB, pensa que la recerca de l’aconfessionalitat no hauria d’anar tant per la via del canvi de noms com sí per garantir-la “en forma de denúncia del concordat, traient de l’escola pública l’ensenyament religiós o evitant ingerències d’aquelles confessions que qüestionen la llibertat de les dones”. En una línia similar, Jordi Rabassa, regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú, pensa que la prioritat hauria de ser “garantir que el nomenclàtor reflecteixi la realitat de la societat actual”, donant, per exemple, més visibilitat a les dones. Remarca, doncs, que “la decisió no es pren en funció del nom que treus, sinó del nom que vols posar”. També Josep Nadal, diputat de Compromís, pensa que, en el fet religiós, “aniria més a qüestions materials”, i detalla que “entre impostos, professors de religió, etc. paguem a l’Església catòlica 11.000 milions d’euros l’any”. Destaca, a més, que aquestes discussions “no afavoreixen massa, i els sectors més reaccionaris hi estan molt còmodes”. Tampoc la CUP ho veuria amb bons ulls. La diputada Natàlia Sànchez creu que “el problema amb l’Església catòlica és el seu poder polític, així com la voluntat d’influir en la moral de la gent amb valors patriarcals i reaccionaris”. Afegeix que treure noms religiosos dels topònims comportaria “llevar referències a religions politeistes o monoteistes que ens durien a l’absurd”. Antoni Noguera, coordinador de Més per Mallorca també conclou que la “toponímia té un altre vessant deslligat de l’Església”, i que “l’aconfessionalitat implica garantir drets i llibertats personals i individuals”. •
Creu que cal que s’enretirin estàtues o noms de carrers que facin referència al passat colonial i esclavista de la nostra societat?
•AGNÈS ROTGER
Esquerra Republicana
“Depèn del cas, pot ser recomanable contextualitzar i en altres és millor retirar. En el cas de l’estàtua de l’esclavista Antonio López a Barcelona, no podem permetre que la presència als carrers de personatges que han atemptat contra els drets humans sigui entesa com un homenatge”.
•JOSEP MARIA FORNÉ
Junts per Catalunya
“Hi ha elements que no es poden descontextualitzar del moment històric en què es van produir. Cal avaluar cada cas. No podem renegar de la nostra història, ens explica qui som. En allò que no siguin exemplars d’una societat respectuosa amb els drets humans, cal estudiar els casos i renunciar-hi si vulneren aquests drets”.
NATÀLIA SÀNCHEZ
CUP
“Tant es poden enretirar com contextualitzar. El problema dels monuments colonials i esclavistes és que fan referència a una problemàtica viva, no són vestigis del passat. Un monument parla de l’època en què s’erigí i ara no tenim cap necessitat d’exaltar la descoberta d’Amèrica com va fer la burgesia catalana amb Colom el 1888. Hem demanat que es planifiqui la retirada de l’estàtua”.
•JOSEP NADAL
Compromís
“S’hauria de fer sobretot en noms de carrers. Les estàtues tenen un valor icònic més gran. Algunes estarien millor en museus, però de tot això em fa por que puguem despertar el monstre de l’extrema dreta. Ací estem amb el tema de Jaume I. És important fer una revisió historiogràfica del que va ser, que va ser un genocida, i que sapiguem d’on venim i ens sapiguem responsabilitzar de l’expulsió dels moriscos”.
•SÍLVIA CANO
PSIB-PSOE
“Jutjar amb ulls actuals fets del passat és distorsionar la història, perquè l’aproximació s’ha de fer des del context històric i paràmetres cientificotècnics, filosòfics, econòmics o religiosos. S’han de conèixer les figures del passat en aquesta mesura. Dimensionar-les en el seu context, evitant mitificacions, però també episodis de vandalisme”.
•JORDI RABASSA
Barcelona en Comú
“Les polítiques de memòria no han de passar únicament per enretirar estàtues o noms. Hi ha altres opcions com contextualitzar o intervenir per tal de modificar el relat i donar veu a aquells que hagin pogut quedar fora del relat històric en un paper que no els correspon”.
•ELENA BASTIDAS
Partit Popular de la
Comunitat Valenciana
“És complicat jutjar el passat amb ulls del present. Quines estàtues esclavistes s’han de llevar? Es parla d’unes però no d’altres. No soc partidària en caràcter general, però sí de fer-ne una revisió en caràcter concret”.
•ANTONI NOGUERA
Més per Mallorca
“El primer que feim és atendre el context de l’època i no entrarem a valorar la conveniència dels vestigis del passat llunyà. Una cosa és el revisionisme històric i l’altra és permetre que a les nostres ciutats hi hagi una exaltació del feixisme o qualsevol ideologia que atempti contra els drets humans i els principis democràtics”.
•PATRÍCIA GUASP
C’s
“Estem a favor d’aplicar la Llei de memòria històrica, però sempre des del consens i l’esperit de conciliació, que no es faci un revisionisme partidista o s’intenti reescriure la història. Ens preocupa que estigui arrelant la idea falsa i perniciosa que assenyala alguns personatges espanyols o gestes espanyoles com a origen del racisme”.