Tornem, però, on érem. Aviat arribem al Montseny, al poble, antigament conegut amb el nom de Sant Julià de Montseny. És menut, condensat, sintètic, arrapat a la geografia accidentada de la zona. El cens comptabilitza poc més de 300 ànimes. Del municipi, de pedra i empedrat, destaca el boix de l’Església, declarat arbre monumental a Catalunya el 1990. I realment és així: les dimensions reglamentàries d’aquesta espècie arbustiva res tenen a veure amb els més de set metres d’alçada de l’exemplar que ens ocupa. Al poble i als voltants, un grapat de restaurants assisteixen el foraster delerós de cuina catalana tradicional.
El poble del Montseny, per al viatger que vinga des de Collformic, representa l’antesala del paisatge rural que pobla el territori amable de cota baixa i que ens acollirà durant els propers quilòmetres. La carretera travessa la Tordera a l’altura del molí de l’Illa. Allà, hi trobareu un dels ponts que han permès històricament salvar el curs en qüestió: el pont de Ca n’Illa o pont Vell del Rieral, ja documentat a l’edat mitjana. Una segona obra de l’època és el pont de la Llavina, ubicat a la confluència de les rieres de la Castanya amb la Tordera, i ben a la vora del molí de la Llavina.
Més avall, trobem el castell de Montclús, enlairat sobre el marge esquerre. Els senyors de les Agudes —o Sesagudes— s’hi van traslladar durant el segle XIII, cercant espais menys feréstecs i de climatologia més amable que la muntanya amb què s’emparenta el seu llinatge. Sembla que el castell deu el nom a la ubicació abrupta i inexpugnable —’mont clos’— i, per això mateix, destaca per les qualitats defensives. Van instal·lar-s’hi, tot aprofitant una fortificació anterior del segle X. El pas dels segles convertí la fortalesa en qüestió en un castell palau, i passà de mans dels Sesagudes als Cabrera. Confirma la recerca històrica que Montclús va ser ocupat fins a meitat del segle XVII. El que en l’actualitat es coneix popularment com el castell dels Moros —expressió local d’una data incerta perduda en un temps remot — va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
La visita mereix l’esforç: la caminada s’inicia al peu de la carretera de Collformic a Santa Maria de Palautordera, per camí rural i un últim tram de corriol. La vista privilegiada que hom obté en assolir-lo permet dominar la plana al·luvial on s’assenten Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, i on la Tordera descriu un seguit de meandres acusats.
Al marge oposat del riu, el castell de Fluvià va ser convertit en casalot senyorial. De la construcció original, només resta la capella, romànica, d’estil llombard.
Reprenem la carretera i el riu. Aviat apareix l’ermita de Santa Margarida. L’edifici, arranjat, presenta una imatge asèptica, aliena al desgast del temps. Sembla que aquesta va prendre el relleu a mitjan segle XVIII de la seua predecessora, ubicada al costat del castell de Montclús i engolida pel pas dels anys.
Mentrestant, la Tordera va fent camí. En el curs mitjà, les seues aigües van servir de frontera en període altmedieval, quan entre el 785 i principi de segle IX esdevingué límit de la penetració carolíngia. També van ser aprofitades històricament a l’edat mitjana per a la producció de farina. El 1322, el vescomte de Cabrera concedí a perpetuïtat l’ús de l’aigua de la Tordera per al funcionament de tretze molins, situats als municipis de Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve de la Costa (Fogars de Montclús), Santa Maria de Palautordera i Sant Joan de Sanata. Així ho indiquen Gemma Font, Joaquim Mateu i Sandra Pujadas en un estudi sobre l’aprofitament hidràulic de la Tordera.
Als molins fariners caldrà afegir-ne posteriorment els drapers: prop del molí de Bonamic, hi ha el molí de les Cadires, aigües avall i a les portes de Sant Esteve de Palautordera; també el molí draper o enfortidor de draps dels Franquesa de Sant Celoni. El de Bonamic, amb set segles d’existència, encara serà aprofitat a partir del segle XVIII com a molí paperer, dins d’un context general de creixement de la manufactura paperera a Catalunya.
El visitant haurà de saber que a Sant Esteve de Palautordera se situa l’epicentre del circ català. El 1995, Jaume Mateu, més conegut al món pallasso com Tortell Poltrona i fundador del Circ Cric a principi dels vuitanta del segle passat, va escollir uns camps al marge esquerre de la Tordera per a ubicar la seua companyia. Avui, aquest entorn rural acull el Cric i el CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ). La tasca de Tortell Poltrona no acaba ací: com a dinamitzador de Pallassos sense Fronteres, ha repartit somriures i humor en múltiples expedicions pels camps de refugiats.
Un continu residencial uneix el poble que ens ocupa amb Santa Maria de Palautordera, on no estaria de més fer una ullada a l’església d’origen gòtic. La Tordera hi passa de puntetes per l’extrem oriental. L’acompanya un entorn rural que mostra els primers impactes de la mobilitat: no trigarem a travessar la línia d’alta velocitat com a preludi de l’atapeïda autopista AP-7, de trànsit internacional, que tutelarà de prop i sempre en paral·lel, les aigües del riu. Quan aquest s’incorpora al corredor del Vallès (depressió Prelitoral) abandona definitivament els darrers contraforts del Montseny. A partir d’ací, el seu marge dret fa frontera amb l’opacitat d’una massa forestal densa, atapeïda de pi pinyer i d’alzina. És el massís del Montnegre, alineat amb el del Corredor; ambdós conformen la muralla natural que separa aquest racó de món del litoral del Maresme. Dos conjunts muntanyosos que pel seu valor ecològic i paisatgístic han estat inclosos dins de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.
El lector podria fer-hi una exploració llampec. Olzinelles n’és un accés idoni, com també el coll de Collsacreu, travessat per l’estreta carretera que connecta el litoral del Maresme amb la plana vallesana.
No marxem encara. A les portes de Sant Celoni i compartit entre aquest municipi i Santa Maria de Palautordera, hi ha el pont Trencat, al qual —òbviament— el nom li fa justícia: dels dos ulls amb dos arcs apuntats d’estil gòtic, només en resta dempeus la meitat corresponent a Santa Maria de Palautordera. La construcció d’aquesta obra respongué a la necessitat de trànsit exigida pel Camí Ral. Va ser en aquest punt, també, on la Via Augusta degué travessar per un pont —del qual no se n’han trobat restes—, o bé per un gual, la Tordera.
La reconstrucció de l’obra ha trigat dos segles d’ençà de la seua destrucció durant la Guerra del Francès, quan, el 1811, fou intencionadament destruït a colp de canó per evitar l’avanç de les tropes napoleòniques. A principi de segle XXI, els consistoris, junt amb l’Associació Pont Romà 2000, van encarregar-ne el projecte de rehabilitació a Xavier Font Solà. La intervenció, estructural i estètica, combina magistralment l’acer amb la pedra originària. El perfil gòtic de l’estructura manté, així, una continuïtat en el temps, connectant passat i present, com també ambdues ribes del riu. Nombrosos han estat els premis i reconeixements dins i fora de les fronteres per aquesta rehabilitació del pont Trencat, que avui ha tornat a cobrar vida com a passarel·la indispensable i exclusiva per a vianants i ciclistes.
Si reculàvem en la història, el pont Trencat ha estat objecte d’intervencions anteriors: al segle XV es dugué a terme un projecte de consolidació i remodelació, les obres del qual foren compensades mitjançant un pontatge per a transeünts, comerciants i mercaderies. Hi hagué, però, qui es negà a pagar la taxa, com Pere Bertran i Pere Oliveres, que foren executats el 1571 per haver passat il·legalment dos ramats de porcs.
La Tordera enfila, ara sí, sense obstacles ni meandres una llarga recta que la portarà fins a Hostalric. Una pista per a l’amant de la lentitud discorre paral·lela al riu, no exempta però del brunzit permanent de l’AP-7, a tocar. És per aquesta veta de terra que transitarà l’excursionista o ciclista que decidesca explorar la Via Augusta —no la romana, sinó el sender actual. Marques grogues, o bé grogues i blaves, el guiaran des del coll de Panissars, quilòmetre zero de la calçada original, ubicat a la serra de l’Albera, entre la Jonquera i el Portús.
Des de Sant Celoni en direcció a Hostalric, no trigarem a topar amb les Llobateres, un espai lacustre de petites dimensions, una zona humida d’accés discret i amagat als ulls de qui transite en cotxe per la carretera C-35. L’idoni serà aparcar al camp de futbol del municipi de la Batllòria i fer la passejada —senyalitzada, suau i entre plantacions de plataners— fins a aquest espai natural. La zona humida abunda en avifauna i vegetació de ribera, i és fruit de la restauració d’una antiga gravera ubicada a la plana al·luvial de la Tordera.
Hostalric apareix al fons; la seua silueta resulta inconfusible. Erigida sobre un turó, el castell característic fou plaça forta medieval. Al segle XVIII, va representar una de les fortaleses cabdals de Carles III i l’última a ser lliurada a les tropes borbòniques el 1713, durant la Guerra de Successió. El darrer règim a habitar-lo va ser el del general Primo de Rivera, que el 1929 va tancar definitivament les portes d’aquest espai castrense, en considerar que no reunia les condicions d’habitabilitat per a les seues tropes. Qui s’hi enfile a peu dels del poble haurà de saber que el lloc li garantirà una de les vistes més privilegiades sobre la vall de la Tordera, la serralada Litoral i el Montseny com a rerefons.
A qui li semble una empresa excessivament exigent, podrà passejar-se pel centre de la població; patrimoni no li’n mancarà. És per aquesta raó que va ser declarada Bé d’Interès Nacional el 1963. D’entrada, la muralla, que encara protegeix part de la vila, s’estén al llarg de 600 metres i encara conserva deu torres. A l’extrem meridional d’aquest llenç d’una grisor densa, opaca, construït amb roca basàltica, s’obre —justificadament batejat— el portal de Barcelona.
L’orografia intransigent sobre la qual ha crescut la vila fa vessar els seus edificis pendent avall, tot formant carrers i carrerons, places i placetes que se succeeixen en una seqüència líquida. La millor perspectiva d’aquest conjunt l’obtindrà el viatger quan s’enfile a la torre dels Frares. També podria optar per viure-la a peu de carrer, deambulant-hi i copsant l’aire del temps que emana del carrer Major. Feu-lo de baixada: deixareu a mà esquerra el discret portal de les Vinyes i més endavant, a la dreta, el de les Hortes. No estarà de més resseguir el camí de ronda que recorre la muralla.
Als peus d’Hostalric, la riera d’Arbúcies s’aboca a la Tordera. Junt amb la de Gualba, en conformen els principals afluents. L’aiguabarreig, discret, succeeix a esquenes d’un poligon industrial que, malgrat la reduïda superfície, és capaç d’eclipsar aquesta unió. La matèria sorrenca de la plana al·luvial en domina el quadre.
Som ja a la comarca de la Selva, des de fa uns quilòmetres i per poca estona: abans de Tordera, quan el riu vira el rumb cap al mar com a preludi del seu final, penetrarem al Maresme. És ací on la Tordera circumval·la intel·ligent el massís del Montnegre. Allà dins, la densitat forestal, a base de pinedes, alzinars i rouredes, camufla masies, ermites i esglésies —Sant Miquel de Vallmanya, Mare de Déu de l’Erola. L’encantador llogaret d’Hortsavinyà constitueix l’epicentre d’aquest microcosmos, amb església, rectoria, escola i hostal. I és ací, també, on trobareu el Centre d’Informació del Parc de Montnegre i el Corredor.
Arribats a Tordera, el riu homònim es desmembra. Entre els dos braços es forma una illa allargassada —l’illa del Riu—, que un parell de camps, les instal·lacions esportives municipals i un parc urbà dedicat a Prudenci Bertrana —fill del lloc, per cert— poblen sense complexos. A més, hi trobareu una zona humida, els aiguamolls de l’Illa del Riu, que ha esdevingut espai de lleure i zona d’educació ambiental per a locals i forans.
Tot indica, a jutjar per l’origen del topònim, que la vila va ser un espai ric en animals de ploma i, en concret, el tord feu d’aquest indret el seu paradís particular. El llatí Turdaria, lloc de tords, no en deixa cap mena de dubte.
Caldrà penetrar-hi. Travessarem el pont de ferro que dona accés a la vila. Es tracta d’una reconstrucció de l’original, que va ser destruït per una crescuda del riu. Al terme municipal, i no només al nucli urbà, es conserven mostres medievals interessants, entre les quals destaca l’església parroquial. Aquesta condensa en la mateixa estructura tres èpoques ordenadament superposades: preromànica a la zona inferior, romànica a la mitjana i gòtica a la superior. Podrem atansar-nos, igualment, al monestir de Santa Maria de Roca-rossa (segle XII), fora del nucli, un retir en el passat custodiat en l’actualitat per alzinars i urbanitzacions. En queda ben poca cosa, i en un estat ruïnós.
L’origen, encara confús, apunta que podria haver estat un petit monestir benedictí, o en tot cas un ermitori. Siga com siga, el lloc passà a mans d’una comunitat canonical, de la qual s’encarregaria, des del segle XVI i fins la desamortització, la canònica de Solsona.
Del poble, podríem continuar riu avall a peu, si ho desitjàrem. L’anomenat camí de la Tordera, al marge esquerre, coincideix en el curs baix amb el sender de gran recorregut GR-92, que traça tot el litoral català des de Portbou fins al riu de la Sénia. Penetrem, ara, en el darrer acte, un tram de considerable valor ecològic. Es tracta de l’Espai Natural Protegit del Riu i Estanys de Tordera, l’epicentre del qual s’ubica a la mateixa desembocadura del riu. Palafolls queda a tocar sobre el marge dret a l’extrem d’un pla amb el mateix partit per l’anomenat rec de Viver.
Arribats al litoral i amb més corrents subterranis que superficials, la Tordera forma al seu delta una llacuna aïllada del mar per un braç de sorra i còdols, que ha esdevingut un petit paradís i zona de repòs i refugi per a aus migratòries.
La imatge habitual de la desembocadura ha quedat, no obstant, alterada a causa del temporal Gloria, que tingué lloc el gener de 2020. La Tordera i les poblacions que rega van ser un dels punts més afectats per la catàstrofe meteorològica. El seu delta va avançar mar endins i va eixamplar els seus dominis. Una llengua de sorra i sediments penetrà en el mar 170 metres i s’estengué paral·lela a la costa al llarg de 400 metres. Però lluny de percebre’n els efectes negatius, aquest fenomen ha propiciat la formació d’una llacuna natural, que ha esdevingut refugi d’una rica avifauna: s’hi concentren martinets, flamencs i corbs marins, entre tants d’altres. Potser no cal, en aquest cas, ficar-hi mà amb intencions regeneradores: la natura és sàvia i sap ben bé fer la seua feina. Els ajuntaments de Blanes i Malgrat de Mar han tancat la zona per evitar-hi la presència humana. Malgrat de Mar, a més, hi ha construït un observatori que permet al visitant contemplar a distància aquest fenomen natural.
