Una de les aportacions més interessants, i més dissortades, de l’antropologia filosòfica del segle passat al coneixement de les situacions de violència va ser el concepte de “boc expiatori”, elaborat per l’antropòleg de la religió René Girard (1923-2015) a partir de l’anàlisi de l’Antic Testament i del paper que tenen les víctimes en els sacrificis. Girard potser no és un geni de la teologia i el fet que tingués com a enemic jurat a Lévi-Strauss i hagués de viure exiliat als Estats Units, tampoc ha ajudat gaire al coneixement de la seva obra fora d’ambients estrictament culturetes. Però com que el conflicte polític català té un component cristià extremadament obvi, recórrer als seus conceptes potser pot ajudar a situar les línies de força del debat que enfronta a cop de tuit i de brometa de mal gust l’àmbit de l’independentisme.
És innegable que tant la unitat d’Espanya (sacrosanta) com la lluita indepe tenen un fons sacrificial que un dia o altre caldrà repensar. Potser la pitjor manera de plantejar un conflicte polític és sacralitzar-lo perquè tant la política com la religió són intrínsecament explosives i quan s’ajunten l’explosió està garantida. Hi ha dos conceptes de l’àmbit del religiós que s’han instal·lat en l’àmbit polític, amb la força d’una roca pesant que impedeix el trànsit per la carretera. L’independentisme ha respost a la “sagrada” unitat d’Espanya amb la idea de “sacrifici” i amb l’exigència de “puresa”, dos conceptes de gran significació teològica, però políticament banals.
Ha estat un error considerar que Espanya és un mal metafísic del qual cal fugir per comptes de veure-la com un adversari polític i respondre a la religió de la unitat legionària de la pàtria amb el purisme, una mica cursi tot cal dir-ho, dels Savonarola de Twitter. Enfrontar el bé al mal, és la millor manera d’aconseguir la victòria del mal. Ho sabien els moralistes del Barroc i ho van explicar Maquiavel, Mazzarino, La Rochefoucauld, Frederic de Prússia, Voltaire, Dinouart, i un munt de gent més. Tots ells traduïts de manera solvent al català. Però estem dirigits per gent que només han llegit Gandhi i Martin Luther King. Així ens va.
Per comptes d’assumir l’obvietat, és a dir, plantejar que el conflicte entre Espanya i els Països Catalans és una qüestió d’interessos, les posicions s’han situat cada vegada més en el món de l’ontologia. Només cal veure com les darreres intervencions de Junqueras apel·len al “sacrifici”, un concepte que només té sentit quan es veu la política com a religió civil i no com a conflicte civil. En l’actual conflicte polític jugar en l’àmbit del profetisme de pa sucat amb oli resulta, però, profundament cursi. Ni que sigui perquè els profetes de l’Antic Testament s’hi jugaven la vida i a Catalunya, com es va veure amb l’aplicació del 155 gairebé ningú va tenir la mínima dignitat de dimitir.
Les memòries d’un tal Millo sobre els fets d’octubre –i en certa manera les de Puigdemont– són tan explícites que l’apel·lació a termes religiosos per descriure un conflicte polític resulta diguem-ne impostada, per usar un terme caritatiu. L’èpica és per a qui se la treballa i, òbviament, no per a qui l’administra.
En la perspectiva de les properes eleccions, un llibre com Le Bouc émissaire de René Girard (1982, hi traducció castellana: El Chivo expiatorio, Anagrama) comença a ser de lectura obligatòria per entendre la política catalana. Quan en l’entrevista amb Vicenç Sanchis (4-10-20) el ja expresident Torra ha de sentir com el seu entrevistador li diu textualment: “és que no li fan cas en res!”, alguna cosa grinyola profundament, no tan sols en l’arquitectura institucional, sinó en l’àmbit dels valors i de la moralitat. La soledat i el linxament de Torra per part dels mateixos que el van enlairar (Sanchis va ser vicepresident d’Òmnium Cultural quan Torra n’era el president) té un punt molt desagradable de recerca d’un boc emissari.
És típic dels moments de derrota d’un moviment polític que a algú el desacreditin no tan pels seus errors com per amagar la feblesa dels qui abans l’havien segut. En política sempre es pot preveure que et deixaran com un drap brut els mateixos que et van enlairar. Només cal llegir els clàssics. Buscar un culpable, un “inútil”, un”babau” etc., és un mecanisme arcaic, però d’eficàcia provada en xarxes socials. El linxament i la soledat en què s’ha deixat al president Torra és una de les vergonyes més lamentables de l’independentisme. A la barra de bar de Twitter els més pinxos ja tenen clar que anar a per Torra surt de franc perquè d’una banda no és corrupte (l’anyell sacrificial perfecte és pur) i d’altra banda no té una xarxa mafioseta de gent que li degui favors. (Torra és massa culte i massa educat per a respondre la tropa de llops tuitaires (amb alguna lloba incorporada) i no té cap poder social ni mediàtic. “A per ell”, doncs, i a situar-nos de pressa en suport al vencedor! Quan llegeixes a Twitter coses com “Per a mi, la presidència Torra ha estat la farsa més grossa de l'autonomia”, escrites per gent abonada a les subvencions culturals autonòmiques, i provinents del pujolisme, no saps si sentir vergonya o pietat.
La violència endèmica i la rivalitat dins l’espai independentista, aliada amb la frustració social, permeten un linxament gairebé gratuït. Allunyar-se de Torra significa a la pràctica donar per amortitzat l’octubre català i els qui s’abonen al linxament ho saben. Però molt de compte perquè si es continua per la via sacrificial i es vol oferir l’expresident com a víctima sacrificial, se’l convertirà en màrtir. I els màrtirs són invencibles. Llegiu René Girard, sisplau.