Sílvia Claveria
Politòloga
❶ Aquesta legislatura presidida per Quim Torra ha estat marcada per l’excepcionalitat i, fins i tot, per la improvisació. En primer lloc, el president arribava a la Generalitat després de la intervenció de l’Estat, via article 155. Aquest fet provocava que el Govern hagués de revertir els efectes de la intervenció de la Generalitat. A més, hauria de gestionar els efectes de la publicació de la sentència del procés. En segon lloc, aquest període ha estat marcat per haver de fer front a la crisi sanitària del coronavirus. Això ha fet que hagin hagut de paralitzar determinades polítiques públiques per empènyer-ne d’altres. I, en tercer lloc, la inhabilitació del president ha provocat certa improvisació en la durada de la legislatura, ja que en un principi s’esperava que fos curta. Tots aquests fets han pogut influir en el fet que les lleis aprovades en aquest terme han estat molt poques en comparació amb legislatures anteriors, i tampoc ha pogut extreure gaires fruits resultats de la taula de diàleg. Així i tot, s’han aprovat uns pressupostos que modifiquen els del 2017, malgrat que hagin pogut quedar desactualitzats degut a la pandèmia.
❷ És una pregunta molt complicada. Entenc que ens trobem en un període de reflexió i de reconstrucció/recomposició més que d’acció. Hi ha diferents estratègies que es podrien dur a terme. Així i tot, des del meu punt de vista, per arribar a plantejar la independència és necessari negociar-la amb el Govern central. Per poder tenir legitimitat en aquesta acció i, en termes més pràctics, poder tenir influència negociadora, cal una majoria àmplia i clara.
Marc Sanjaume
Politòleg
❶ El balanç de la legislatura està emmarcat en la resistència i en una certa letargia. En la resistència perquè és una legislatura amb un president que ell mateix diu que no hi hauria de ser. Des de la seva investidura, entra en una legislatura de resistència a la repressió, de resiliència i de recuperació de l’autonomia. Dic de letargia perquè també és una legislatura molt marcada pels efectes del 155. Això el gran públic ho desconeix i els periodistes no ho han remarcat prou. Crec que és important tenir present que la sortida del 155 és molt difícil. El president és investit el maig del 2018, però el 155 s’aixeca al juny. El funcionariat té por, al funcionariat li costa arrencar. Costa molt arrencar les polítiques. Després, com que és una legislatura molt curta i amb un final marcat per la COVID-19, és realment difícil desenvolupar polítiques en aquest context de letargia de l’autonomia. També marquen dues coses més la legislatura. Primer, un govern de coalició en minoria format per dos partits. Un d’aquests està en transformació política i, per tant, no pot arribar a acords que ja de per si són molt difícils en un govern de coalició en minoria. Si a sobre Junts té tota la situació que ha viscut, encara es fa més difícil. També diria que, en no haver-hi full de ruta en la qüestió nacional, la legislatura ha quedat molt marcada pel context de resiliència, però no de mirar endavant.
❷ D’ara endavant, l’independentisme hauria de mirar, precisament, cap endavant. Sense renúncies o deixar enrere el llegat i la memòria de l’1 d’octubre, sí que hauria de deixar enrere una pretesa legitimitat que es deriva d’aquests deu anys de procés i el primer d’octubre. Una legitimitat que és popular, però que cal renovar-la cada dia, no se’n pot viure. D’aquí la importància del resultat de les eleccions vinents. Aquesta nostàlgia s’hauria de deixar enrere i s’hauria de poder formar un govern sòlid amb unes organitzacions polítiques sòlides. Que recuperin la cooperació i la iniciativa de la societat civil, que va ser l’èxit de l’1-O. Sense presses i sense marcar terminis, però des d’una posada en valor de l’autonomia. En sentit abstracte, les declaracions del president Torra sobre l’autonomia, dient que és un obstacle, són correctes o ho podrien ser. Però en les polítiques del dia a dia, des d’un sentit pràctic, un governant no té cap altra opció que fer valdre el poder que té, la capacitat negociadora a Madrid i les polítiques públiques que fa. Això ha de ser clau de cara al futur per evitar la polarització, per evitar la generació de fronteres en l’electorat que siguin infranquejables. Cal que l’independentisme es mantingui porós, allunyat de la confrontació estèril i de no generar murs entre electorats. Una cosa que hem vist en altres conflictes, que es va congelant i els electorats queden en compartiments estancs.
Ricard Vilaregut
Politòleg
❶ És una legislatura marcada pels fets de l’octubre de 2017 i on l’Estat ha dut a terme tres grans dimensions repressives: la institucional, amb el 155, la jurídica amb l’empresonament dels líders polítics i socials, i el que és menys visible però igualment eficaç, la simbòlica (aquí mano jo). Aquesta és la variable més important per entendre el que ha passat els darrers anys. Imaginem una taula on hi ha els actors asseguda i ve l’Estat espanyol i hi colpeja amb un mall. Això no es recupera en dos dies. Aquesta capacitat repressiva ha fet efecte i explica l’actual fragmentació i divisió de l’espai independentista. Per tant, una legislatura trista, que el millor que pot fer és acabar com més aviat millor.
❷ Doncs malauradament cal esperar a la reconfiguració de la distribució del poder pel part dels dos grans partits de l’espai independentista —qui guanya— per tornar a pensar una estratègia a curt, mitjà i llarg termini, i que torni a implicar —i engrescar— la resta d’actors polítics socials que han participat en el darrer cicle de mobilització. Un cop la variable electoral quedi aclarida, podrà haver-hi aquesta reconfiguració de l’espai. En aquest sentit soc més optimista que pessimista —encara que sigui perquè pitjor no podem estar. També cal tenir en compte que les condicions que van posar en marxa el moviment independentista el 2012 no han canviat. Com que les condicions estructurals que van mobilitzar el procés segueixen igual, cal suposar que en el moment que el moviment sigui capaç de consensuar estratègies clares, en un termini de dos, tres, quatre o cinc anys es tornarà a activar. Crec, però, que tindrà altres formes, una tipologia més diferent del procés iniciat el 2014-2015.
Núria Sancho
Politòloga
❶ Ha estat una legislatura atípica des del principi, marcada per un context polític, judicial i pressupostari que ha limitat la capacitat d’actuació del Govern, juntament amb una aritmètica parlamentària sovint adversa i on l’arquitectura institucional s’ha vist greument afectada per la dinàmica repressiva. Això ha dificultat la planificació a mitjà termini en grans qüestions de futur, com la mobilitat o els reptes ambientals. Malgrat tot, s’han tirat endavant iniciatives rellevants, com la incorporació de l’Agenda 2030, la limitació dels preus de lloguer d’habitatges o l’impuls del pacte per la reforma horària. Encara que sovint el soroll mediàtic les ha deixades en un segon pla. No ha estat una legislatura perduda tot i les limitacions a l’actuació del Govern imposades pels esdeveniments.
❷ Cal una estratègia clara més enllà de les eleccions. Definir quin és el seu marc d’actuació a mitjà termini: si fer-ho dins les estructures actuals d’autogovern i de relació amb l’Estat, o bé si optar per la ruptura amb totes les conseqüències. Trobar l’encaix entre les aspiracions dels partits i de les entitats, i com gestionar les expectatives de la ciutadania. La gran dificultat és ajustar un procés de reflexió essencial en uns tempos accelerats i presidits per la incertesa.
Núria Franco
Politòloga
❶ La legislatura va començar amb uns polítics independentistes deceben la ciutadania: la no investidura de Puigdemont i la visibilització de clares diferències entre els partits pel que fa a la fallida investidura de Turull, que acabà amb Quim Torra de president.
Hi ha dues estratègies diferents. Sembla que ERC interpreta que, per eixamplar la base, cal convèncer a través del ‘bon govern,’ tal com sembla que ho va fer el Partit Nacional Escocès els darrers anys. Que el ‘bon govern’ sigui el que ha decantat el ciutadà escocès cap a la independència forma part, però, d’una altra discussió. L’estratègia de Junts per Catalunya és, en canvi, com a mínim més ambigua. Igual que amb la CUP, sembla que el que cal és implementar el mandat de l’1-O, tot i que caldria preguntar els seus membres en què s’ha traduït durant els darrers tres anys.
En l’àmbit legislatiu, els primers anys es va caracteritzar per una baixa producció legislativa, degut en part a la fràgil majoria parlamentària. Per aquest motiu, ben sovint el Govern regularia a cop de decret. S’han aprovat importants mesures, com les relatives a l’habitatge -que caldrà veure fins a quin punt compleixen el marc constitucional- o les mesures del conseller Bargalló per lluitar contra la segregació escolar.
El Pacte per la interculturalitat, així com altres projectes sovint amb poca visibilitat mediàtica però amb un profund impacte en les maneres que tenim de relacionar-nos com a societat, es veié necessàriament aturat en el que podria haver estat una segona meitat de legislatura més fluida si no hagués estat pel brot del coronavirus.
Pel que fa a ‘l’independentisme’, és complicat identificar una acció del Govern català o dels partits independentistes en aquesta legislatura que es pugui considerar en positiu, que hagi aconseguit ‘eixamplar la base’ o implementat el ‘mandat de l’1 d’octubre’.
❷ L’independentisme inclou els partits i també les organitzacions de la societat civil. Dir una sola cosa que hagi de fer és complicat. Un primer pas, però, seria retrobar punts de partida comuns, metaconsensos. Reconèixer aquesta pluralitat de forces com a vàlida i legítima, reconèixer també que no es reuneixen les condicions necessàries i suficients per dur a terme la independència. Hauria de trobar la manera de poder buscar el diàleg amb l’Estat per un costat, i pressionar-lo per l’altre.
Haurien de fer, però, un esforç de comprendre clarament quin és el seu espai d’acció. La societat catalana és diversa i té preferències més o menys intenses en els dos eixos de competició (dreta-esquerra i centre-perifèria). Comprendre i abraçar aquesta diversitat implica evitar a la ciutadania la frustració que els genera sentir-se traïdors quan es discrepa d’una qüestió determinada. Totes les forces independentistes tenen el seu espai definit, i malgrat fer frontera, farien bé de comprendre’n els límits i buscar la unitat quan és realment necessària. No com una arma llancívola amb objectius sovint poc clars.
Joan B. Culla i Clarà
Historiador
❶ Un balanç pobre, certament, condicionat per les circumstàncies externes, amb una legislatura que ha anat del 155 a la COVID-19, podríem dir, però també per una presidència de la Generalitat que ha volgut ser vicària, subrogada, interina i provisional, i que, quan ha pres iniciatives aparentment pròpies, o bé no les ha portat a la pràctica -l’anunci de convocatòria d’eleccions un cop aprovats els pressupostos- o bé ha cercat la imatge martirial més que cap altra cosa -la retirada fora de termini de les tristament famoses pancartes al balcó de la Generalitat. La repressió espanyola ha estat i continua implacable, despietada, venjativa, això és evident. Però, penso que limitar-se a exhibir-la i denunciar-la és poc. M’ha semblat molt inquietant la reflexió del president Torra el passat cap de setmana, segons la qual “l’autonomia és el pitjor obstacle a la independència”. Si ho he entès bé, vol dir que tenir centenars de milers de funcionaris, i 17.000 mossos d’esquadra, i un govern, i uns mitjans de comunicació públics, etcètera, i voler-ho preservar, ens frena a l’hora de lluitar per la independència. Vaja, que si fóssim una colònia oprimida tipus Irlanda el 1900, tindríem més braó i menys pors a lluitar per la independència, perquè no hi hauria gaire res a perdre. Ho trobo profundament erroni i fora de lloc l’any 2020.
❷ L’independentisme hauria d’escurçar tant com fos possible el període que va de la inhabilitació del president Torra fins a la celebració d’eleccions. De fet, crec que les eleccions haurien d’haver estat convocades abans de la inhabilitació. Sigui com sigui, els comicis han de servir per calibrar la correlació de forces dins del camp independentista, per mesurar l’abast de la dispersió d’ofertes que sembla dibuixar-s’hi (Junts, ERC, PDeCAT, PNC, CUP...) i, tant de bo, per establir un rànquing momentani que, sigui el que sigui, rebaixi la intensitat de la lluita per l’hegemonia que ha estat un dels grans llastos d’aquesta legislatura. I, un cop elegit el 132è president, posar-se a governar; governar l’autonomia, sí, sense renunciar a res ni abjurar de res ni oblidar res, però posant totes les forces en el rigor i l’eficàcia.
Jordi Matas Dalmases
Politòleg
❶ Hem viscut una legislatura molt estranya. Ja va començar amb unes eleccions forçades per l’aplicació del 155. Per tant, d’una manera absolutament insòlita. Posteriorment, en el nomenament del president del Govern hi va haver diversos candidats que van veure frustrades les seves aspiracions a conseqüència de la repressió judicial. Després, hem tingut una coalició que sorprenentment no ha acabat de funcionar, perquè a Catalunya estem molt acostumats als governs de coalició. Hi ha hagut algunes crisis internes i un cert desori en l’acció de govern. A més, hem tingut una pandèmia i el Govern ha hagut de gestionar aquesta crisi sanitària. També hem tingut una oposició molt dividida. Un torcebraç entre els diversos partits de l’oposició per encarar les properes eleccions i situar-se com a principal partit de l’oposició. A Catalunya ens hem quedat en un estat letàrgic esperant les resolucions judicials dels judicis que afecten polítics i activistes, gairebé tres mil persones. Una legislatura que ha sumat un còctel de coses molt estranyes i veurem com s’acaba reflectint en les eleccions vinents.
❷ En primer lloc, és evident que l’independentisme no podrà avançar si no és amb unitat. Això és una lliçó que ja han après els independentistes. També han de saber que no avançaran si no tenen el suport popular que van tenir l’1 i el 3 d’octubre. Tampoc podran avançar si es renuncia al dret a l’autodeterminació, a la llibertat dels presos polítics i a l’amnistia que afecti els presos, exiliats i encausats en múltiples causes. L’independentisme ha de preservar que el dret a l’autodeterminació és un dret reconegut per les Nacions Unides. També ha de tenir clar que no pot avançar sense accions basades en la desobediència civil. Accions pacífiques que contradiguin les lleis injustes i protestin contra aquelles situacions basades en la vulneració dels drets fonamentals. S’ha de mantenir ferm en la unitat i amb el compromís del poble de Catalunya.