“La retirada de la Medalla de la Ciutat de Barcelona a Heribert Barrera és conseqüència del fet que l’independentisme català no tingui un discurs reparatiu en matèria de racisme i colonialisme”.
Amb aquestes paraules, iniciava un fil a Twitter on analitzava, amb tota la profunditat que permet una tirallonga de 280 caràcters rere 280 caràcters, la trampa colonialista, habitual en l’espanyolisme cultural, d’instrumentalitzar el racisme present en la història de Catalunya, i que perdura fins l’actualitat, per estendre la catalanofòbia.
Un exemple il·lustre n’és el relat oficial sobre el colonialisme espanyol. Diu que la conquesta d’Amèrica va ser una trobada fraternal entre pobles, en què un, el cristià, va il·lustrar una mica més l’altre, i que aquest paradís de concòrdia va quedar tacat per la mania dels catalans de defensar ferventment l’esclavatge. Ells solets. Ningú més a la pell de brau es dedicava al tràfic de persones. En la línia d’emprar el racisme per perpetuar una revisió imperialista de la història catalana, i de retruc l’espanyola, que l’unionisme present al consistori barceloní (Comuns, PP, PSC, Ciutadans) considerés que s’havia de retirar la medalla a Barrera, i no pas al Rei emèrit ni a perpetuadors del terrorisme d’Estat com Felipe González, és espanyolisme i catalanofòbia.
El meu fil continuava dient que, més enllà de l’embat espanyolista, és una qüestió de defensa dels drets humans que l’independentisme reconegui els danys causats pel racisme i el colonialisme perpetuats per catalans, i que els repari. Cal fer polítiques a la Generalitat, al Parlament i a l’administració pública que eliminin de soca-rel el racisme social, institucional, polític i cultural que perviu a Catalunya. S’ha de fer partint d’un relat històric que analitzi amb complexitat què suposa que figures destacades en la lluita antiespanyolista siguin racistes, o masclistes, i establir un consens sobre com les reconeixem a nivell social.
La complexitat d’aquest relat es veu amenaçada per una premissa força comuna quan es planteja la qüestió: la idea que no podem jutjar les figures del passat amb la moral del present. Una premissa que tan sols es pot esgrimir de dues posicions estant: la ganduleria i el privilegi. És un plantejament gandul perquè simplifica tant la moral del present com la del passat, i és privilegiat perquè tan sols té en compte la moral dels més afavorits de cada temps.
L’hegemonia d’una moral en un període històric concret és el resultat del triomf d’un grup per imposar la seva ètica. Tanmateix, això no ens ha de fer oblidar que la història del colonialisme és tan antiga com la història de la lluita contra ell. Tampoc que l’admiració amb què la societat francesa va tractar pederastes confessos com l’escriptor Gabriel Matzneff és directament proporcional al fàstic que sentien envers ell les menors abusades, com l’editora i escriptora Vanessa Springora, o al rebuig expressat per Marguerite Duràs, Hélène Cixous, Xavière Gauthier i Michel Foucault, que es van negar a firmar el manifest que Matzneff va escriure a favor de la pederàstia. Un escrit que va comptar amb el suport de Simone de Beauvoir, Roland Barthes i Jean-Paul Sartre.
La història de les dones en camps com la ciència, l’art o la filosofia és un recull tant de les limitacions que les civilitzacions han anat imposant a les dones per evitar que creessin coneixement, com de l’amnèsia de les societats futures per preservar les aportacions de les dones que sí que el van crear. Com bé narra el documental Las Sinsombrero, els historiadors de finals del segle XX van oblidar situar la pintora Maruja Mallo com una de les artistes destacades de la Generació del 27. La història de la informàtica és plena de dones, com Grace Hopper, Hedy Lamarr o Frances E. Allen, guanyadora el 2006 del Premi Turing, el Nobel de la Informàtica, que són desconegudes per al gran públic malgrat els èxits aconseguits –i de vegades reconeguts pels seus contemporanis.
D’exemples de simplificació del passat en trobem molts. Mentre la societat d’ara fa escarafalls davant la possibilitat d’adaptar, als temps actuals, el conte de la Caputxeta Vermella; la Ventafocs ha acumulat, al llarg del temps, unes 500 versions arreu d’Europa. Fins i tot, n’existeix una al folklore xinès. El debat sobre la preservació, amb una finalitat històrica (entesa com una descripció fidedigna d’una època determinada), de les estàtues de líders confederats als espais públics no té en compte que la majoria dels monuments van ser erigits entre el 1890 i el 1950, quan la Confederació feia anys que estava morta i enterrada. Es van alçar durant l’època de la segregació racial al Sud dels Estats Units, com a avís a la població afroamericana que el supremacisme blanc seguia ben viu en aquells indrets.
Les generacions passades no tenien por de valorar el passat en funció de la moral del present. Si ho feien era perquè l’art, els moviments polítics o el reconeixement de certs líders estableixen quins valors són importants, qui és digne de ser recordat, quines qüestions són mereixedores de ser debatudes i quin tros de l’espai públic, i quin tros del privat, pertany a persones classificades, i jerarquitzades, segons criteris de gènere, ètnia, classe i funcionalitat corporal.
Rebutjar la immobilista i falsa idea que no es pot jutjar el passat amb ulls del present és el primer pas per crear un relat sobre el colonialisme i el racisme a Catalunya orientat a la reparació de les seves víctimes, i que no pugui ser instrumentalitzat per la catalanofòbia. La complexitat dels fets històrics, així com les pràctiques i motivacions artístiques o polítiques dels nostres avantpassats, és fonamental per entendre què fer de la seva herència i com valorar-la. I més quan les accions passades tenen conseqüències en el present.
Per exemple, existeix una divisió dins la comunitat italoamericana sobre la figura de Cristòfol Colom. Si bé una part estan a favor de retirar estàtues i de deixar de celebrar el 12 d’octubre (Columbus Day), per les connotacions colonials que té, n’hi ha força que s’hi oposen. Entre altres raons, perquè Colom és un dels pocs símbols italians valorats fins ara pels estatunidencs, una societat que als seus inicis va discriminar i menysprear la immigració italiana. En aquest cas, una bona solució per rescabalar tant la comunitat italoamericana com la nadiua i afroamericana és retirar les estàtues de Colom i fer una lectura crítica del que va suposar la colonització d’Amèrica, al mateix temps que es posen en valor personalitats italoamericanes.
Un cas de crítica reeixida a una figura històrica amb visions discriminatòries és la de l’intel·lectual de Martinica Frantz Fanon (1925-1961). Fanon, que va servir a la França Lliure durant la Segona Guerra Mundial i, anys després, va ser membre del Front d’Alliberament d’Algèria, és considerat un dels autors de referència per als moviments anticolonials, essent Pell negra, màscares blanques i Els condemnats de la terra dos llibres de capçalera. Psiquiatra de professió, Fanon es va dedicar a reflexionar sobre com el colonialisme afectava la subjectivitat de l’home negre, en generar-li un complex d’inferioritat que el portava a apropiar-se i imitar la cultura del colonitzador. Tanmateix, Fanon era conegut per les seves posicions homòfobes, en assegurar que l’homosexualitat dels homes negres era part d’aquest complex d’inferioritat.
Al llarg del temps, els estudis postcolonials han estat capaços d’elaborar un discurs crític amb Fanon, ressaltant les aportacions meritòries en l’àmbit de la lluita antiracista i criticant durament les opinions sobre l’homosexualitat. A més a més, artistes negres de la comunitat LGTBI s’han apropiat de les seves idees sobre la percepció del cos negre per elaborar una teoria, un activisme i unes pràctiques artístiques que capgiren les visions de Fanon sobre la diversitat sexual i afectiva.
Així doncs, ni tota figura històrica amb opinions discriminatòries ha d’anar a la foguera, ni hem de valorar els personatges passats com a mers productes de les seves circumstàncies. Perquè allà on hi havia un Fanon hi havia una Audre Lorde (“negra, lesbiana, mare, guerrera i poeta”, com ella es definia), i allà on Lorde explica l’experiència d’una dona afroamericana que pateix el racisme dels Estats Units, Fanon fa el mateix però essent un home negre a l’elit de la França colonial. El mateix succeeix amb Heribert Barrera i altres figures de l’independentisme i el catalanisme. O passaria, si comencéssim a assumir que jutjar l’ahir amb ulls d’avui és importantíssim per entendre com el passat afecta el nostre present. Tant el racisme català com l’imperialisme espanyol són ben vius a la Catalunya contemporània. Sacralitzar el passat, preservar-lo de tota mena de judici actual, és perpetuar les discriminacions que n’hem heretat.