El collet de la Serra separa les comarques de l’Anoia i l’Alt Penedès. Es tracta d’un pas discret, de segona, d’alta freqüentació ciclista i motociclista durant els caps de setmana, quan la xarxa de carreteres locals d’una comarca i l’altra es torna un parc esportiu i turístic. El coll és travessat, a més, pel sender de gran recorregut GR-172, nascut com a variant del pioner GR-7 —que recorre de nord a sud Catalunya i el País Valencià— i que des del 1995 té entitat pròpia.
Pel vessant septentrional el tapís forestal davalla fins al poble de la Llacuna, on es dilueix en un paisatge rural d’ondulacions infinites, propi i característic de la comarca de l’Anoia, amb conreus de secà que ocupen el fons de les valls, separades entre elles per serretes d’alçària modesta i emboscada. Els pendents oposats de la serra d’Ancosa presenten una fesomia idèntica, a la qual s’afegeix una presència notable de segones residències i d’urbanitzacions disperses. És a la serra d’Ancosa, també, on els ibers van ocupar el puig Castellar (943 m). Del poblat ibèric, avui en queda ben poca cosa.
Cap al Penedès, doncs, la carretera a què ens referim perd altitud de manera decidida, rumb a Sant Martí Sarroca. Entre les giragonses d’asfalt, el primer barranc important acull el naixement del riu de Foix, protagonista de les pàgines següents.
Al poc d’iniciar el recorregut, encara als contraforts de la serra d’Ancosa, el Foix passa a tocar del mas de Pontons: el casalot imponent, d’origen medieval i declarat Bé d’Interès Nacional, presideix una petita plana agrícola, coneguda com el pla dels Pinyers. L’edifici presenta una planta rectangular, sòlida, amb porta adovellada, un matacà i dues garites que el connecten amb la construcció originària, presumptament el castell vell de Pontons. Adossada al mas, la capella de Sant Miquel ha canviat la funció espiritual per la d’estable d’animals. Al marge oposat del riu, el castell de Secabecs, del segle XIII, enlairat i molt deteriorat, presideix l’anomenada plana Pelada i la serra de Roques Vermelles.
I és en aquest punt, especialment a partir de la petita presa del Molinot, que el Foix s’encaixona, serpenteja entre els penya-segats de Roques Vermelles, formant gorges amb tolls altament seductors per als amants dels entorns aquàtics. Són els pèlags, abundants i successius, idonis per a una capbussada estival: hi trobem el del Brasó, de l’Alzina, dels Bous i de la Somera; aigües avall, el de les Nenes, de la Font i de les Valls.
Per tot això i per l’interès paisatgístic i ecològic del lloc, aquest primer tram de riu i els torrents i les rieres que hi desguassen han estat preservats sota la figura d’Espai Natural Protegit de les Capçaleres del Foix, inclòs també dins la Xarxa Natura 2000. En aquest paisatge típicament mediterrani no serà d’estranyar contemplar el vol majestuós de l’àliga cuabarrada, que hi nidifica.
Ens trobem al terme de Torrelles de Foix. Dos-cents metres per sobre dels nostres caps —a 660 metres d’altitud— hi ha el santuari de la Mare de Déu de Foix. L’edifici, ubicat al capdamunt d’una carena solcada per coves i avencs —coves del Cingle de Foix i de la Verge, avenc de la Humitat i avencó de Foix—, sembla que suplantà la naturalesa castrense primigènia. És ací on es localitzava l’antic castell de la vila (segle XI), del qual —per cert— encara són visibles restes de la construcció defensiva. El santuari és d’estil romànic d’una sola nau i amb volta de canó, i albergà fins al 1936 una talla del segle XIII de la verge en qüestió, patrona del Penedès. Avui n’ocupa el lloc una rèplica. El viatger farà bé d’enfilar-s’hi: la panoràmica sobre el Penedès és privilegiada. Poc més de cinc quilòmetres de camí asfaltat separen el poble d’aquesta talaia.
A Torrelles de Foix no estarà de més dedicar-li uns instants: la plaça de la Vila amb l’Ajuntament i el seu campanar, la capella del Roser (segle XVI), que pertangué a la casa senyorial dels Peguera, senyors de Foix; un cop d’ull als abeuradors, antics safarejos pròxims a l’esmentat edifici religiós, i en matèria hidràulica, no seria just passar per alt ni l’aqüeducte del rec ni el pont del rec, responsables de la transferència hídrica a camps i molins —fariners i, posteriorment, d’oli i elèctrics.
En aquesta latitud, la vinya s’ha apropiat definitivament d’una geografia que, a mesura que baixem de cota, es fa més amable. El paisatge verdeja amb una irreprimible fosforescència durant la primavera i l’estiu, amb rengleres de ceps que dibuixen una formació perfecta de línies paral·leles. Quan la calor declina, la paleta d’ocres desplega els seus matisos i tenyeix l’escena amb pinzellades càlides, terminals, abans que el temps fred mostre l’aspecte més raquític de la planta. El riu de Foix travessa aquesta realitat; a les portes de Sant Martí Sarroca, serpenteja entre les planes de la Mussara i les vinyes de la Berna. Aquest poble, protegit pel contrafort septentrional de la tortuosa serra de Montmell, té molt a explicar. D’entrada, el seu origen: sembla que tot començà amb la presència del castell islàmic erigit a sobre del turó de la Roca, restaurat cap al segle X pel senyor de Santmartí, repoblador del Penedès. Tot i això, unes excavacions de mitjan segle XX van posar-hi al descobert presència ibèrica. Allà s’hi construí, al segle XII, una primera església dedicada a Santa Maria. Tot plegat conforma un conjunt monumental —amb el castell i l’església catalogats com a monument històric artístic d’interès nacional—, indefugible per als amants del romànic, tant pel seu estat de conservació com per la seua transcendència. No cal dir que la posició elevada proporciona una balconada per a la contemplació de la plana penedesenca: als nostres peus, el poble i el conjunt de veïnats que en completen el municipi. Entre aquests, els Hostalets, el Romaní, el de Rovellats —per cert, la riera de Pontons s’aboca ací al Foix—, o finalment el de la Bleda, on haurem de fer de nou parada. Es tracta d’un lloc antic, un assentament iberoromà. El 994, apareix documentat per primera vegada el topònim de la Bleda, associat a l’existència de vinyes.
La Bleda va ser, a més, lloc de pas: hi transcorria l’anomenada via Morisca, successora en termes generals de la Via Augusta, batejada amb aquest nom per la proximitat de les terres poblades pels musulmans. Com a apunt enològic, a la Bleda s’ubiquen els cellers de la família Torres, que el 2016 va adquirir-ne el castell i el va rehabilitar. L’origen del casalot —avui una masia d’indubtable consistència— remuntaria a final del segle X, a jutjar per les troballes arqueològiques i la presència de la base d’una torre de defensa. La nissaga vinatera aprofità l’avinentesa per a conrear al seu voltant el moneu, una varietat ancestral probablement cultivada ja a l’edat mitjana.
La Bleda és, també, lloc d’activitat molinera. El 956 se citaven dos molins, i per aquell temps es parlava de “l’estrada que va als molins”, segons apunta Vicenç Carbonell i Virella, a la seua “Notícia dels molins fluvials del Penedès”. Un segle més tard, sosté l’autor, apareix el molí de la Bleda, que continuarà citant-se en documents del segle XVI. En l’actualitat, encara perviuen el molí de Dalt i el de Baix.
Del veïnat, s’eleva entre vinyes, esvelta, la torre de les Aigües. Podríem confondre-la amb un campanar, si no fora per la seua naturalesa funcional dedicada a menesters hidràulics d’abastiment d’aigua per als habitants de Vilafranca del Penedès. L’edifici d’elevació d’aigües va ser inaugurat el 1923 i originalment comptava amb sis pisos, dels quals la Guerra Civil va escapçar-ne tres. Tot i això, al contemplar-la, la silueta remet ineludiblement als ingràvids pilars erigits per les colles castelleres d’aquest territori. Si des d’aquest indret volguérem atansar-nos a la capital penedesenca, un camí entre vinyes —el dit camí de la Bleda— ens hi portaria. Fem-ho.
Vilafranca posseeix la consistència capitalina, benestant i pròspera: animada, comercial. Tan sols, cal aturar-se en alguna de les terrasses de la rambla de Sant Francesc i deixar-se portar per la vida local, o bé passejar pels carrers peatonals del centre de la vila.
Els seus orígens, sembla, són medievals, quan Olèrdola, que ostentava la capitalitat de la zona, entrà en decadència. Emparada per privilegis comercials i altres franqueses, Vilafranca cresqué al peu de l’antiga Via Augusta, allà on devia haver hagut la torre Dela, d’origen romà. Un document de venda de propietats, de mitjan segle XI, parla ja d’un assentament al voltant de l’edificació. Aquesta va ser destruïda el 1108 per la invasió dels almoràvits i reconstruïda posteriorment. Sota d’aquesta estructura fortificada s’erigiria la primitiva església i el nucli originari de l’actual vila.
Vilafranca ha arribat fins als nostres dies protegida per una tríada santa: Sant Ramon de Penyafort, Sant Jocund i Sant Fèlix Màrtir. El primer destacà pel seu caràcter inquisitorial, pels estudis de teologia i de dret canònic —fou un dels grans especialistes medievals. Tot i que el concili de Tarragona va demanar-ne la canonització el 1279, no seria fins a principis del segle XVII quan al dominic se li atribuiria el títol de sant. Originari de Sant Margarida i els Monjos, a les portes de Vilafranca del Penedès, el seu castell —del qual parlarem més endavant— és avui una de les obres insígnia que completen el paisatge de vinyes penedesenc.
De Sant Jocund podríem dir que és el responsable de protegir els vilafranquins de les malalties. El màrtir, vingut de Roma, va ser nomenat compatró de la vila el 1681. Sant Fèlix, per la seua banda, en arribar-ne les despulles al Penedès, va salvar aquesta zona d’una sequera destructora que havia deixat darrere seu un reguer de morts i fam. L’última setmana d’agost, se li dediquen goigs a la basílica de Santa Maria, ubicada al cor de la ciutat medieval i que caldrà visitar, també, per ser una de les obres més rellevants del gòtic religiós a Catalunya.
Per Sant Fèlix (30 d’agost) és ineludible congregar-se a la plaça de la Vila, una de les places més destacades de la geografia castellera: es tracta d’una de les diades estrella de la temporada amb exhibició de castells de gamma extra.
En qüestió patrimonial, no deuríem deixar de visitar el palau Reial, construït entre els segles XII i XIII, que alberga el VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya; el palau Baltà, d’estil gòtic, Cal Gomà, que fou la casa pairal del bisbe Torras i Bages i que actualment conté la biblioteca municipal; el palau Macià (segle XV), o l’església del convent de Sant Francesc, del qual únicament es conserva el claustre, i el seguit d’obres modernistes i noucentistes de l’arquitecte local Santiago Güell.
Tornem al riu, però. Des de la Bleda, el Foix continua el seu camí travessant Santa Margarida i els Monjos, observat a una certa distància pel castell i l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel; s’esmuny entre polígons industrials i una cimentera, i passa a tocar del castell de Penyafort. El casalot, amb aires evidents de fortalesa —encara s’hi conserven llenços de muralla i una torre—, es completa amb un convent i una església, i és ací també on històricament s’ha localitzat el naixement de Sant Ramon de Penyafort. I encara més: el conjunt arquitectònic en qüestió és la porta d’entrada al Parc del Foix, un espai natural d’alt valor ecològic i paisatgístic que forma part de la Xarxa de Parcs Naturals, gestionada per la Diputació de Barcelona.
Al bell mig, el castell de Castellet i el pantà de Foix. Del primer, se’n té notícia abans de finalitzar el segle X. La construcció, rotunda i sòlida, atreu per l’aspecte imponent i la profusió de torres —tant rodones com quadrades— que el completen i que fan d’ell un escenari pròxim a la recreació històrica a què ens té acostumats la cinematografia més fantasiosa. Als seus peus llueix la làmina d’aigua del pantà de Foix. Com el seu nom indica, reté les aigües del riu homònim. La construcció del pantà, motivada per la crisi agrària de final del segle XIX —amb els estralls de la fil·loxera en la vinya—, trigaria a fer-se realitat: el pantà s’inaugurarà el 1928 i fins al 1937 no es començaria a utilitzar l’aigua per al reg. La zona humida ha esdevingut refugi d’aus migratòries, a banda de residència habitual del bernat pescaire, d’ànecs, cabussets, fotges i polles d’aigua.
Encetem el darrer acte del Foix. El curs baix depara meandres acusats, seguits de prop per una carretera comarcal amb caràcter panoràmic. És per aquesta raó que els caps de setmana concentra ciclistes, motociclistes i altres variants del gènere turístic mobilitzat. Caldrà resseguir-la en direcció al mar. En un meandre, sobre una elevació trobareu l’ermita de Lourdes, que don Ceferino Ferret i Martí i la seua esposa Antònia Galtés, propietaris del molí d’en Galtés, pròxim a l’ermita, van fer construir. En l’actualitat, l’estat d’abandonament s’ha apoderat del lloc i, de moment, sembla que la degradació seguirà el seu curs natural.
Un parell de girs més i el Foix penetra inevitablement en la voràgine residencial dispersa: escortat per urbanitzacions invasives desguassa a la Mediterrània a l’alçada del cap de Sant Pere, a Cubelles, després de sortejar amb més pena que glòria l’autopista C-32, la carretera C-31 i la línia ferroviària. Si una joia posseeix Cubelles —amb permís del pallasso Charlie Rivel, fill predilecte—, és la desembocadura del riu que protagonitza aquestes pàgines. L’espai conforma una zona humida d’interès ornitològic i paisatgístic, per la qual cosa ha estat reconeguda com a espai natural. Unes passarel·les uneixen els dos marges del riu, els dos braços i l’illa, els quals conformen el conjunt del delta. Ha esdevingut un espai d’esbarjo per als locals, però sobretot d’aprenentatge i sensibilització per als més menuts, curiosos com són per descobrir els secrets de la natura.