El cop de timó d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) després de la declaració d'independència fallida del 27 d'octubre de 2017 va ser evident. No es va fer esperar. El periodista Manel Lucas, al llibre Les ànimes d'Esquerra (Catarata, 2020), situa la primera manifestació d'aquest canvi de rumb tot just un mes després. En concret en un article publicat el 28 de novembre de 2017 al diari Ara i firmat per Oriol Junqueras conjuntament amb Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena i Àngels Martínez Castells, persones "tres dirigents polítics afins a ERC, però procedents d’altres partits", diu l’autor.
Lucas assenyala que "l'elecció dels coautors era significativa, perquè simbolitzava la voluntat d'ampliar l'espectre del sobiranisme, aquell reconeixement que allò que havia estat passant des del setembre de 2015 -l'acceleració del Procés independentista- havia fallat, en part, per falta de suport. Perquè s'havia prescindit de la població que no vol la independència". Junqueras parlava de seguir "sumant ciutadans al projecte de construcció nacional" i de superar "el frontisme".
Eren les bases dels leitmotivs que marcarien la política de la formació dels anys següents. Eixamplar la base i el diàleg. El partit de les "155 monedes de plata" –tal com va dir Gabriel Rufián per Twitter– que collava el president Puigdemont per proclamar la independència el 26 d'octubre, de sobte, demanava temps i calma. Deixar descansar la unilateralitat i posar-se a picar pedra per sumar més suports.
Un gir tan brusc, bé necessitava, però, d'explicacions. Sabedors d'això, també des del primer moment els republicans han fet un esforç per plasmar, negre sobre blanc, l'estratègia política a seguir els anys vinents. En documents de partit, però també en llibres. Els calia fer entendre a la militància el que per a ells era l'estratègia adequada per guanyar.
Per a Lucas era, però, aquest és un retorn a l'Esquerra Republicana tradicional, ja que els postulats més abrandats eren cosa, només, dels darrers anys del procés. El gir pragmàtic, doncs, era "el retorn als postulats tradicionals d'Esquerra Republicana de Catalunya, els de l'independentisme gradual i l'acostament als sectors populars que no combreguen amb la unilateralitat nacionalista". En resum, una cerca de "l'hegemonia cultural" gramsciana a partir del "model basat en allò que defineixen com a "independentisme no nacionalista", concepte que va ser clau en l'eclosió de l'ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira a principis dels 2000.
El corpus teòric recent d'aquests postulats ideològics es recull, principalment, en el llibre Obertura republicana (Pòrtic, 2019) dels intel·lectuals orgànics Enric Marín i Josep Maria Tresserras. El nou llibre de Marta Rovira i Oriol Junqueras, Tornarem a vèncer (i com ho farem) (Ara Llibres, 2020), no és, sinó, la plasmació tàctica i per a tots els públics del text de Marín i Tresserras.
"L'objectiu del nou cicle és crear les condicions per a la celebració d'un referèndum pactat, i per arribar a aquest escenari caldrà prioritzar la lluita antirrepressiva i la internacionalització definitiva del conflicte. I, sobretot, en paral·lel, reforçar la majoria social republicana sobiranista", diuen els dos intel·lectuals, que asseguren que "només d'aquesta manera s'obrirà la via del diàleg, la negociació política i la mediació internacional".
Amb el mateix objectiu d'obrir la via del suport internacional, Junqueras i Rovira demanen "obtenir majories clares en eleccions convencionals, on participen tant els del sí com els del no". En cas que això no fos possible, creuen que cal "superar el 50% dels vots a favor de la independència de manera sòlida i sostinguda en el temps".
Amb unes paraules o altres, s'hi desgrana l'essència del dogma principal dels republicans: "eixamplar la base".
El fil groc
Els dirigents actuals, però, no han estat els únics a intentar deixar per escrit els seus pensaments estratègics. De fet, és quelcom habitual entre la classe política, tal com demostren les tones de literatura -essent generosos- sobre el procés independentista.
En el transcurs de la història recent d'Esquerra Republicana de Catalunya en destaca una publicació en concret, a banda de les esmentades. Es tracta del llibre 2014 que Josep-Lluís Carod-Rovira va publicar primer l'any 2008 a l'editorial Arquer i en una reedició l'any 2013 a Pagès Editors. En aquest text, un dels pares de l'independentisme modern d'ERC i del moviment en general, plantejava el que per a ell eren les bases del que havia de fer el sobiranisme per aconseguir l'alliberament nacional, especialment dels territoris del Principat.
Unes bases que, d'altra banda, amb el pas dels anys, serien àmpliament acceptades i assumides com a pròpies per la majoria del moviment independentista. Una lectura a posteriori de l'1 d'octubre, amb tot dat i beneït, permet trobar-hi els encerts i les mancances de l'estratègia seguida. També, però, bona part del fil argumental que ara segueix ERC. Això sí, sense possibilitat de saber què en pensa l'autor, en l'actualitat, un cop ja distanciat de la seva formació d'origen, Tant és així que, en una tertúlia recent d'Els Matins de TV3, Carod-Rovira va dir que "l'ADN identificador d'allò que era CiU és ERC". Més enllà d’això, Carod-Rovira, però, sol guardar-se per a si mateix les opinions sobre l'actualitat republicana.
A 2014 hi podem trobar coses ben vigents en l'estratègia d'ERC. Carod proposa una via "gradualista" cap a la independència consistent a anar "guanyant terrenys nous per part de Catalunya fins fer-los irrecuperables per a l'Estat espanyol". Per fer-ho, remarca que cal que la Generalitat ha de fer servir les seves competències legislatives i executives per "convertir cadascun d'aquests espais de decisió catalana en espais de sobirania". Uns espais que no han de ser, d'altra banda, només per a "convençuts", sinó que han de ser identificats "per tothom com a espais d'eficiència, de benestar, d'utilitat".
Reivindica, també, que cal que superin la qualitat dels de l'Estat perquè "mentre un Ministeri del govern espanyol del mateix ram que una conselleria nostra funcioni millor (...) l'espai de sobirania no haurà aconseguit plenament el seu objectiu. Quedarà tan sols com una vel·leïtat politicoidentitària, amb la qual es trobarà còmoda únicament una part de la societat, però no el conjunt".
Aquesta idea és, també, un dels eixos clau del Tornarem a vèncer d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. Diuen al llibre que "allà on governem hem de governar bé, hem de prioritzar governar bé per damunt del conflicte simbòlic, per molt llaminer que pugui ser. Hem de centrar el gruix de les energies i el talent a millorar la vida dels ciutadans, projectant que les institucions que estan governades per independentistes tenen com a objectiu principal servir les persones i les seves necessitats". Aquesta manera de fer és, per als líders d'ERC "una manera de parlar amb els ciutadans del no, de gestionar els seus problemes, que són els de tothom", així com per recordar perquè volen la independència: per "millorar la vida de la gent".
Una altra de les preocupacions dels republicans que es mantenen, molt lligada a l'anterior, és la de fer-se forat a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, territori on l'independentisme aplega menys suports i bastió que el PSC. "Carod es va proposar que el partit penetrés a les zones de major immigració espanyola, a les poblacions de l'entorn de Barcelona. Parlava de les identitats compartides; és a dir, que algú podia sentir-se a la vegada català i de la seva terra d'origen", explica Lucas a Les ànimes d'Esquerra.
Al seu torn, Marta Rovira i Oriol Junqueras remarquen que "la falta d'homogeneïtat territorial de l'independentisme és, en aquests moments, un dels seus talons d'Aquil·les (...) per continuar creixent a l'àmbit metropolità cal tenir clara la complexitat de la societat catalana (...) assumir contradiccions i renunciar a una puresa argumental que no només no sedueix, sinó que massa sovint genera rebuig". Així doncs, posen com a prioritat disputar els feus tradicionals del PSC.
La importància del suport internacional també és una qüestió que tenen en comú totes dues publicacions. Hi ha, però, una distància en l'optimisme d'uns i altres. Carod, al seu llibre, esgrimia un dels mantres que, després de l'1-O, es veuria rotundament desmentit. Ell considerava que, si davant de l'exercici de sobirania per part dels catalans l'estat respon amb l'ús de la violència "no hi haurà altra sortida possible, doncs, que la negociació, més encara tenint tota l'opinió pública internacional amb els ulls fits en el conflicte i pendents d'una resolució democràtica i pacífica Europa no tindrà altre remei que acceptar la independència de Catalunya si aquesta és avalada, democràticament i sense violència, per la majoria del poble català, els seus partits i les seves institucions legítimes". Contrasta, tot i que en el seu cas hipotètic Carod parla de tancs i militars i no de cossos policials com va passar la jornada del referèndum, amb el que reflexionen Oriol Junqueras i Marta Rovira. "Tot plegat va ser un bany de realisme (...) la comunitat internacional, tret d'alguns intents reals però tímids, entre el dia 1 i el 10 d'octubre, no es va implicar com havíem previst que faria en termes de mediació".
Hi ha, però, un punt, gens menyspreable, on el relat de Carod el 2008 i el de Junqueras i Marta Rovira el 2020 s'allunyen. Carod denota que la revolta popular és un camí "tan absolutament impensable com l'anterior [via violenta], en una societat més aviat acomodatícia i desmobilitzada com la catalana". Fins aquí, tot correcte.
A partir d'això, situa dues alternatives possibles. Bé un "acord negociat de separació amb l'Estat i reforma de la legalitat", o bé un "gest de força institucional i proclamació unilateral de la sobirania".
Sobre la primera via, Carod considerava que passa per una reforma de la Constitució, un procediment que anomena "manifestament inviable" i "absolutament utòpic". Per tant, "reduir la legitimitat dels drets de la nació catalana, de manera exclusiva, a les disposicions de la legalitat espanyola comportaria renunciar a la plenitud de la nostra sobirania per traspassar-la a uns altres". Situava, doncs, com a únic escenari viable la "declaració unilateral de sobirania" en alguna de les múltiples vies possibles. Tot i que matisava que "no es pot tancar cap porta a una solució pactada".
Al seu torn, i passat l'1-O, Marta Rovira i Oriol Junqueras insisteixen en el fet que "el referèndum pactat és la millor de les opcions per resoldre el conflicte". Creuen, doncs, que "en la fase actual del conflicte hem de concentrar el màxim de força possible en la reclamació del referèndum". Els actuals líders republicans, tal com demostren també en l'aposta per la taula de diàleg amb el Govern de Sánchez, demostren una visió més optimista del que es pot aconseguir de l'Estat espanyol.
Ara bé, és qüestió de matisos. Els dos dirigents, de fet, tornen a posar sobre la taula una paraula que durant un temps semblava proscrita de les files d'ERC, la unilateralitat. "L'independentisme haurà de mantenir sempre la mà estesa. I, alhora, perquè la paciència no pot ser infinita, s'ha de preparar per desbordar democràticament el règim monàrquic si s'enroca en l'immobilisme", diuen en l'escrit. S'obren, per tant, a la unilateralitat, però la lliguen a la necessitat de ser més els partidaris de la independència: "com més força tinguem, més unilateralitat podrem aplicar". I afegeixen que "l'Estat ha de saber que la seva negativa a negociar un referèndum, si perdura en el temps, pot desembocar en una actuació unilateral de l'independentisme".
Una altra cosa que comparteixen els dos llibres és que s'hi troben a faltar explicacions dels passos a fer després d'un escenari de proclamació unilateral d'independència, un cop constatat el fracàs del de la llei a la llei –que en certa manera impregnava també el text de Carod, previ a l'octubre de 2017-- i més enllà de la necessitat d'àmplies majories sobre el que centren l'atenció Marta Rovira i Oriol Junqueras. Són els deures pendents d'ERC i l'independentisme en general.