Pau Vallvé: “Ser feliç no només és estar content, té un punt de tristesa i capitulació”

- La vida és ara podia haver estat un disc de ruptura i confinament molt meditabund, però li ha sortit un àlbum vitalista, pletòric per moments. Que aposta en les lletres per no estar enfadat “mai més” i pel rebuig a l’odi. Tampoc no ho posen fàcil.
- [Riu] Sí, sí, de vegades és complicat. Però és un disc vitalista contra tot pronòstic. Uns dies abans del confinament em vaig separar i em vaig anar a l’estudi, a un soterrani de Gràcia, l’únic lloc on tenia un sofà-llit. I em vaig quedar confinat allí. Podria haver fet un disc súper-trist, però sortir del riu, mirar-me’l amb distància i poder alenar una mica, m’ha donat perspectiva.

- Un disc de Pau Vallvé que tire d’optimisme amb la està caient és gairebé revolucionari.
- Si no, què ens queda? Poder parar tres mesos, anar al racó de pensar i fer-li voltes a tot, estar sol a un soterrani, et dona ganes de valorar-te, de revisitar i veure què vols fer. I quan obres aquesta porta les conclusions poden ser molt xungues o molt bones, però neutres no.
      
-És allò de la cançó “La vida és ara”: “I si paréssim un moment / per respirar profundament”. En cert sentit, és el que ens ha passat a molts durant el confinament. Però ara que hi tornem i que el monstre encara és aquí, hem après la lliçó col·lectivament?
-Ara que ho dius, aquesta cançó és de les poques que tenia fetes abans del confinament. I quan va passa tot això vaig pensar: “hòstia, la poso o la no poso?”, perquè el que estic demanant és que parem un moment quan estem confinats. Però amb el desconfinament, quan les coses tornaven al lloc, diguéssim, vaig decidir posar-la perquè és una cançó que parla del capitalisme, del sistema, no només a nivell personal. I no, no hem après res.
      
-Al full promocional parla d’un cert estancament creatiu. Fa uns dies, abans de publicar-se el nou disc, revisava l’anterior, Life vest under your seat, que és un disc que continua agradant-me, però em feia pensar si no calia un cert gir.
-Més que estigués estancat em feia la sensació que al llarg de la meva discografia s’ha vist a nivell de lletres l’evolució d’estar emprenyat i deprimit a estar bé i reconciliat amb la vida. I aquests mesos, que he tingut temps de revisar-ho tot, em feia la sensació que musicalment no havia fet aquesta evolució, que m’havia quedat estancat en uns tics molt ancorats en el Pau primerenc. Vaig tenir la sensació que m’ha quedat atrinxerat en un estil, com si fos una bandera. I no és que no fos sincer, sinó que m’havia encasellat en un rotllo: mira, Pau Vallvé és això. I aquest cop, amb temps i amb ganes, era la manera de treure-m’ho de sobre: he anat evolucionant com a persona, també amb les lletres, cap a un clima diferent. I potser estaria bé que la música acompanyés aquest canvi.
      
-No troba que “Signat, el teu padrí”, del disc anterior, és una mena de cançó pont? Un tema emocionant i vitalista, immediat... Prefigurava La vida és ara, no sé si n’estarà d’acord.
-Per una banda sí, per l’actitud. Però tinc la sensació que el disc anterior és el de cremar l’últim cartutx del rock, és el més de banda i bateries de tota la meva carrera. Tenia ganes de fer-ho perquè creia que s’estava acabant tota aquella època de fer rock. És el disc on tot sona més o menys igual, hi ha menys producció, menys cançons diferents. Té tot el punt aquest més canyer, més guitarrer i amb més bateries. És el contrari del nou disc. 

-A mi m’agrada molt un disc com Pels dies bons (2014) que té èpica, té drama, potser sobreproducció... Totes les coses que ara Pau Vallvé vol evitar. Què els dira als fans que també tenen estima per aquell disc? 
-El nou és un disc molt agermanat amb Pels dies bons, dos discos que surten de moments de canvi d’etapa. Quan vaig fer Pels dies bons ho vaig deixar tot, vaig anar-me’n de Barcelona, deixava la discogràfica, la feina. Era un moment de canvis importants. I aquest disc també ho és. I tot just es duen cinc anys, una d’aquestes coses cícliques rares. Encara que m’estimo tots els meus discos, aquests dos els destacaria per representar moments crucials. Els veig bastant germans tot i tenir bastants diferències estilístiques i de discurs.

-El canvi estilístic de La vida és ara és veu en talls com “Què va, què va!”, una mena de bossanova amb uns arrranjaments senzills, però és una cançó molt bonica, molt eficaç.
-El gir més important és segurament d’actitud i de lletres, de deixar d’explicar les lletres tan sentidament, tan dramàticament, per passar a explicar-les d’una manera més tranquil·la i serena. Però a primera vista el canvi potser més bèstia és que hi hagi un bolero, una bossanova... Però què hi fot aquest paio? No era indie, no era alternatiu? No molava? Doncs, no, ja no molo [riu]. Ara escolto moltes coses diferents i segurament més bossanova dels 70 i Jorge Drexler que Radiohead o vés a saber quin grup. No tinc per què ser presoner de què el meu projecte s’haja convertit en un projecte indie. Vaig a veure si s’actualitza una mica tot plegat.
      
- Tornant a les lletres, “Buguenvíl·lies” em sembla una cançó molt significativa, de desamor civilitzat, que fa moure les cames i que té punts de contacte amb “Èpoques glorioses”. Em sembla una declaració d’intencions.
- Sí. Aquí hi ha dues coses: d’una banda volia que es notés que la separació va ser una bona notícia, perquè va ser així. M’acabo de separar però faig una cançó feliç, positiva i que fa ganes de ballar. És com allò de l’ex parella de Schrödinger [diu en referència a una història personal d’uns dels pares de la física quàntica], que quan t’acabes de separar, en el minut zero, hi ha dues opcions: que siguem amics o que no es veiem mai més i sigui una cosa rara. Volia fer una cançó sobre una separació volguda, de bon rotllo i que veritablement sigui una bona notícia.

-Volia fugir deliberadament dels discos de trencament tristos a l’estil Bon Iver o va sorgir així?
- Sempre faig els discos de la mateixa manera, com si fos un dietari. I per mi és molt important que es conten les coses conforme van sorgint. Per això les dues primers cançons són les úniques que parlen de la separació, la primera des d’un punt de vista més emocional, la segona més pragmàtic. I a partir d’aquí vaig a per un altre tema perquè ni a la vida real ni al disc és una cosa que m’haja eclipsat. Va ser un alleujament. En general, les separacions són una bona notícia, perquè si alguna cosa no va bé és millor que s’acabi.

- “Com troncs baixant pel riu” és una metàfora sobre l’existència amb una imatge potent però també una visió asserenada sobre l’existència. Juntament amb “Suposo que això és fer-se gran” serien dues cançons de maduresa.
- Sí, són dues cançons que els tinc molta estima, permeten parlar de coses molt greus i molt profundes, que poden fer molt de mal, des d’un punt de vista tan serè i lúcid que fan por i tot. Em feia molta il·lusió fer “Com troncs baixant pel riu” que és una cançó en la qual jo no m’implico: faig la llista del que és una vida i tu decidiràs si estàs aprofitant-la o no.

- “Suposo que això és fer-se gran” és com un manual de superviviència, no?
- Exacte. En aquest confinament m’he adonat que soc més feliç que no em pensava, que ser feliç no vol dir només estar content, sinó que té també un punt de tristesa i de capitulació. És necessari aprendre a rendir-se en les batalles que no pots guanyar. He viscut emprenyat amb el sistema i m’he adonat que ser feliç implica saber que certes batalles no les guanyaràs. Per això aquesta cançó té un punt de tristor. És el que hi ha. També és fer-se gran acceptar que les coses són com són.

- Que les darreres frases del disc siguen “aniràs a dormir / sentint que tot anirà bé al final” no és casual.
- [Riu] Tenia ganes que l’última cançó del disc no parlés de mi sinó que li passés el relleu a algú que encara no ha aconseguit sentir-se feliç. I que si té sort, tot anirà bé.

- Tot, deslligat del moment present. No pretén ser una cançó arrelada al que està passant.
- Ah, no, no! Gens. Açò no va de la separació ni de pandèmia. Jo, que soc una persona amb tendència a estressar-me, que va sempre de cul amb mil projectes, que he aprés a no esperar res de mi mateix, tot allò em va posar en una situació de tranquil·litat, de relax, d’aprendre a perdre el temps.

- No hem parlat molt de música, però m’imagine a Pau Vallvé trastejant i passant-ho d'allò més bé fent el disc.
- Molt. Tenir tres mesos per jugar sense pressa ha estat una passada. Sol amb tots els instruments del món. La gràcia va ser limitar-me, fer petits jocs per no anar a les maneres de sempre.

- Com es viu el llançament del disc en plena segona onada?
- Fa pocs dies que ha sortit i hi ha una mena de bogeria rara, a tothom li està agradant molt. Mai no havia anat tan bé. I és difícil adonar-se’n de la realitat aquests dies de globus, però no ajuda llançar 500 vinils abans d’ahir i que ara em diguen que queden 16 o que la meitat de concerts de la gira estan sold out. Quina paranoia! La veritat és que està sent difícil ser objectiu aquests dies, no m’havia passat mai. M’està sobrepassant una mica perquè és tot molt bo. I la reacció de qualsevol escoltant el disc podria ser que no hi ha per tant. Veig un cert perill i una certa pressió. Però és el que hi ha i estem molt contents.