Eunucs, ‘voyeurs’ i cavallers jedi

David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició —des de la pràctica i des de la teoria— el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món —en uns mitjans— on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…

David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes tothora del poder que els alleta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs —escriu Miró—, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.

El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mesura: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. Hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal —insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena— els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.

Periodisme samurai
David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines

Un xoc aquest —entre polítics i samurais— que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).

En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.

Quan s’ha de renunciar al món —a la societat— per poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de joves idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.

Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonès anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.