L’exrei espanyol, Joan Carles de Borbó, elegí els Emirats Àrabs Units com a residència després d’haver fugit d’Espanya com a conseqüència que s’hagués destapat l’escàndol de les comissions que suposadament va cobrar d’Aràbia Saudita i que es conegués que va tenir amagats a Suïssa uns 100 milions de dòlars. També la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol va obrir diligències per esbrinar si hi podria haver hagut alguna il·legalitat en el comportament del Borbó després d’haver abandonat la prefectura de l’Estat. Val a dir que per a qualsevol acte anterior se li aplicaria —segons ha explicat el Govern central en reiterades ocasions— l’original inviolabilitat constitucional, que a Madrid s’interpreta com una absoluta impunitat.
Els amics del Golf
No pot estranyar que la destinació elegida per l’exrei espanyol sigui aquella zona del món. No debades li ha demostrat sempre una enorme estimació: dels 102 països que visità oficialment durant els seus 38 anys de regnat, en 26 ocasions anà a algun del golf Pèrsic. Als Emirats Àrabs Units, 4 vegades; a Aràbia Saudita, 6; a Bahrain, 3; a Qatar, 4; a Kuwait, 7 i a Oman, 2. Per comparar: als Estats Units hi anà 15 vegades. És un contrast estrany, a la vista de les respectives balances comercials. Mentre que del país nord-americà Espanya importà el 2018 —segons les últimes dades oficials anuals completes que ofereix el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme— per valor de 13.174 milions d’euros i hi exportà per 3.074, en el cas del conjunt dels països del Golf importà per valor de 6.116,28 milions i hi exportà per 5.073,99. Si, tal com diuen sempre els mitjans cortesans espanyols, la monarquia serveix a la pràctica perquè és, sobretot, una gran “ambaixadora” comercial, no pareix, a la vista d’aquestes dades, que hagi fet gaire bé la seva feina. Sembla obvi que hauria estat més lògic intensificar els contactes amb els Estats Units per compensar la balança comercial, tan clarament inclinada a favor de les importacions. A més, si es compara el valor de les exportacions cap a les dues zones —que se suposa que és, cal insistir-hi, l’objectiu, segons la premsa cortesana, de la corona amb els seus viatges oficials—, el contrast —uns escassos 2.000 milions— no pareixen justificar de cap manera la gran diferència de visites a favor del Golf.
Alguna altra raó hi ha d’haver que justifiqui la gran estimació que, de sempre, ha sentit Joan Carles cap aquella part del món. Hi ha d’altres caps d’estat, democràtics i tot, és cert, que tenen igualment bones relaciones amb els governs del Golf, però no n’hi ha cap que els dediqui tanta atenció, tants viatges oficials i els tracti —com fa Joan Carles — de “germans”. Cap, a més, vol que se’l fotografie massa amb els representants d’aquelles autocràcies, que sovint estan en mans d’una sola nissaga familiar, que abominen dels drets humans i de les llibertats, que tracten les dones com a éssers molt inferiors als homes, que mantenen en règim de semiesclavitud la mà d’obra estrangera de països pobres... Tanmateix res de tot això importa al Borbó. Ell els ha demostrat un amor que en absolut va minvar quan dimití de la prefectura de l’Estat —quan abdicà la corona, tal com es diu formalment—, no debades a partir de llavors visità el Golf dotze vegades més. Sobretot viatjà als Emirats, on sempre és rebut com un gran amic per part de Mohammed bin Zayed al-Nahyan, príncep hereu, més conegut entre els col·legues, amics i socis de negocis internacionals com a MBZ.
A banda de l’amor que sent el Borbó per als països del golf Pèrsic, en general i més en concret cap als Emirats Àrabs Units, un altre element ha jugat de ben segur a favor d’establir–se en aquest últim país: la relació tan peculiar que té —com els altres citats — amb la llibertat d’expressió i d’informació. Cap. No hi existeix res ni remotament semblant. Ho ressenyava el passat 19 d’agost la BBC-World: “La impossibilitat de fer el treball periodístic (per part d’un possible enviat especial al país) sense un permís converteix en nul·la l’opció que un mitjà pugui rastrejar el rei emèrit” mentre resideixi als Emirats. Per tant, Joan Carles pot descansar la mar de tranquil. I així ho fa en l’incomparable Emirates Palace, on resideix, segons va publicar el monàrquic ABC el 18 d’agost, un hotel d’ultramegasuper luxe, considerat de set estrelles, de propietat estatal. La suite més cara costa l’aberrant xifra de 12.600 euros per dia. El Borbó ja hi ha dormit en alguna ocasió. No consta si ara la torna a ocupar. Però sigui a la més cara o a una de les que no ho són tant, té assegurat el màxim luxe, que s’estén a tot el complex: disposa de 1,3 km de platja privada, dos heliports, piscines de tot tipus i magnituds, deu restaurants... i, en fi, les més selectes i exclusives comoditats, a l’abast només dels més rics del planeta. No casa gaire bé aquest dispendi ostentós amb el que la premsa cortesana de Madrid ha assegurat en infinitat d’ocasions: que la família Borbó no només és de les monarquies més barates d’Europa sinó que Joan Carles no tenia quasi ni on caure mort, com aquell que diu.
En definitiva, el Borbó hi podrà fer el que vulgui, als Emirats, que no transcendirà. I a efectes dels seus potencials problemes legals, el país esdevé per a ell un refugi blindat. El 2009, l’Estat espanyol i els Emirats signaren un conveni bilateral destinat a la lluita contra la delinqüència. Aquest marc jurídic recull que de manera recíproca s’extradirà tota persona que sigui reclamada per ser jutjada en qualsevol dels dos països quan el delicte del qual se l’acusa sigui punible a les dues legislacions o, també, per la imposició o el compliment d’una condemna. Ara bé, existeixen alguns motius que es reconeixen com a suficients per denegar l’extradició, com és el cas que la persona reclamada pugui patir greus conseqüències en la seva salut si se’l lliura, si té una edat avançada i, encara força més important, si el delicte pel qual és reclamat s’hagués perpetrat fora de l’estat que pretén l’extradició. Edat avançada la té el Borbó, mala salut sembla obvi que també i, a més, l’últim supòsit podria adquirir gran rellevància en cas que la justícia el reclamés.
Antiga relació
La relació de Joan Carles amb els autòcrates del golf Pèrsic és tan especial que en alguna de les moltes ocasions en que ha hagut de passar pel quiròfan algun dels emirs ha viatjat a posta a Madrid per interessar-se per la salut del seu amic. No és menys intensa la relació, com ja s’ha fet menció, amb MBZ, l’home fort dels Emirats i hereu formal, que és qui ha exercit sempre d’amfitrió del Borbó en les seves nombroses visites, alguna de les quals acompanyat de la seva famosa antiga parella de fet, Corinna Larsen, la qual també va fer part del seguici reial espanyol a les altres destinacions del Golf, en especial a l’Aràbia Saudita.
Amb l’autocràcia familiar saudita també hi té una relació molt intensa i especial. No debades els famosos 100 milions de Suïssa els hauria rebut de comissions per obres espanyoles en aquest país, governat pel rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud, conegut com a Abdullah de l’Aràbia Saudita. El Borbó és amic també del príncep hereu, Mohamed bin Salman, el qual és assenyalat per tots els principals mitjans de comunicació internacionals —que es fan ressò del que pensen els serveis d’intel·ligència turcs— d’haver ordenat l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi al consolat saudita a Istanbul (Turquia). El Borbó es va fotografiar amb Salman, tots dos la mar de somrients, el novembre de 2018, durant el Gran Premi de Fórmula 1 d’Abu Dhabi, la capital dels Emirats, una foto que donà la volta al món. En ocasió d’una visita privada a Madrid, l’abril de 2018, Salman, després d’haver fet nit a El Pardo, es reuní informalment amb un grapat de periodistes als quals assegurà que Joan Carles és l’única persona no saudita del món que té el número de telèfon privat de son pare, Abdullah.
No és menys aguda la relació de Joan Carles amb el rei de Bahrain, Hamad bin Isa al-Khalifa, que el 2019 viatjà a Madrid per visitar el seu amic quan fou operat, una discreta trobada que es va conèixer perquè la va reflectir l’agència de notícies oficial d’aquell país. Hamad estima tant el seu amic espanyol que, el 2010, quan es veren a la capital d’aquell país, Manama, per presenciar una carrera de cotxes, li va regalar —segons publicà El País— 1,9 milions de dòlars.
Els amics del Golf han regalat al Borbó de tot i molt. No han estat presents aïllats, puntuals ni, sobretot, han consistit en bagatel·les. Es coneix que han estat nombrosos pel degoteig de notícies sobre el particular —mai als grans mitjans cortesans, per suposat— i el valor conjunt és fàcil d’imaginar que suposa una enorme quantitat de diners, atès el preu d’alguns dels coneguts. En realitat, però, no hi ha constància oficial de res sobre el particular perquè, com és prou sabut, l’opacitat ha estat la norma de comportament de la Prefectura de l’Estat. El Borbó va rebre la corona inventada pel dictador Francisco Franco el novembre de 1975 i per ventura per això no es va acostumar mai a donar explicacions dels regals que rebia dels seus “germans” àrabs. I quan algú de l’oposició nacionalista i/o esquerrana parlamentària ha demanat explicacions sobre algun d’aquest presents la resposta sempre ha estat la mateixa: silenci. Els partits puntals del règim borbònic, PSOE i PP, han impedit que es conegués oficialment res sobre la qüestió.
Entre els regals més famosos que ha rebut Joan Carles durant les últimes dècades per part dels seus estimats sàtrapes del Golf s’hi compta el iot Fortuna de 1979 —n’ha tengut quatre amb el mateix nom —, de 29 metres d’eslora, gran potència de motors i amb tot tipus de luxes que el feren un dels més ostentosos de l’època. Molt més recentment, el 2014, abans de la dimissió, rebia del primer ministre dels Emirats Àrabs Units, Mohammed bin Rashid al-Maktoum, dos cotxes exclusius de la marca Ferrari: el més barat tenia un preu de venda al públic de 300.000 euros, l’altre de 600.000.
Entre el nombre molt elevat de regals se sap que abunden plomes estilogràfiques de gran luxe —les col·lecciona—, tot tipus de rellotges de preus inimaginables i, entre molts d’altres, art contemporani de pintors com Miró, Barceló, Ramon Canet... Una part dels presents l’anà cedint a Patrimoni Nacional. Com ho feu amb La Mareta, una casa a Lanzarote, que li regalà Hussein de Jordània el 1970. Segons contà el socialista José Bono a la seva biografia, la cedí quan sabé que hauria de pagar els impostos corresponents si la mantenia al seu nom. Així l’Estat li pagava el manteniment i ell en seguia gaudint.
A banda dels regals, Joan Carles també ha rebut molts diners. Aquesta pràctica ha quedat en evidència pública a partir de les informacions sobre els famosos 100 milions de dòlars que tenia amagats a Suïssa. En realitat, però, des de fa molt de temps, es coneixia que el Borbó era comissionista de negocis en el golf Pèrsic. El que passava, però, és que ningú se’n volia donar per assabentat a Madrid. No se sap quantes vegades ha passat ni la quantitat total que pugui haver rebut, però és una cosa ben certa. Ja no hi ha cap mitjà de comunicació cortesà espanyol que insisteixi —com ja ha passat— a intentar ridiculitzar aquella famosa informació de 2012 deThe New York Times que valorà la fortuna del Borbó en uns 1.800 milions d’euros. Qualsevol s’hi atreveix avui en dia. Ningú vol agafar-s’hi els dits.
La història de les comissions que rebia el successor de Franco ve de lluny, com s’ha dit. De fet, s’inicià quan el dictador encara ocupava la Prefectura de l’Estat. El periodista més cortesà d’Espanya, Jaime Peñafiel, ha contat en diverses ocasions, després d’haver trencat les seves relacions de vassallatge mediàtic amb la monarquia, que ell acompanyà l’aleshores príncep a principis dels anys setanta del segle XX als països del Golf i que fou aleshores quan s’inicià la tradició de cobrar comissions per cada barril de petroli que l’Estat importava d’Aràbia Saudita. Contava Peñafiel que el 1974, amb l’esclat de la crisi del petroli, Franco demanà a Joan Carles que intentés, en ocasió d’un viatge a aquell país, que el rei saudita Faisal li garantís el subministrament de petroli, cosa que en efecte així va passar: “agraït, Franco el va autoritzar a cobrar uns cèntims de cada barril procedent de l’Aràbia”. Segons el periodista, aquesta pràctica es va mantenir “fins als temps d’Aznar” a la presidència del Govern. D’altres fonts —com público.es, blastingnews.com, nuevodiario.es... — no posen fi a la pràctica i, a més, han assegurat que els “cèntims” que deia Peñafiel en realitat eren entre 1 i 2 dòlars per barril. Val a dir que cada barril sol contenir 159 litres de cru i que, el 2017, l’Estat espanyol va importar 6,3 milions de tones de l’Aràbia Saudita. Cada tona té 856 litres. Per tant, importà 5.373.900.000 litres. És a dir, 33.798.113 barrils. La xifra permet fer-se una idea del volum de les suposades comissions que segons público.es són l’origen de la fortuna de 1.800 milions d’euros a la qual es referia el diari nord-americà.
O sigui que pareix que Joan Carles de Borbó no haurà de passar gens d’ànsia quan l’Emirates Palace li passi la factura de la seva estada. La podrà pagar la mar de bé. Si és que li passa.