Els cantautors van tindre un paper molt important durant els últims anys del franquisme i els anys posteriors a la Transició. Figures com la de Lluís Llach, Javier Krahe, Raimon o José Antonio Labordeta van ser crucials per entendre el moment polític que es vivia. Després, com exposa l’historiador Vicent Galiana, “els pactes entre l’esquerra institucionalitzada i sectors provinents del franquisme acompanyaren la caiguda de la mobilització social i certificaren el tancament d’oportunitats polítiques”. Aquesta desmobilització va estar acompanyada de l’arribada de nous gèneres i moviments musicals com La Ruta Destroy o La Moguda Madrilenya, condicionats, com exposa el periodista Eugenio Viñas per “les ganes de trencar amb el comportament dels germans majors i amb la lluita política que aquests havien dut a terme des dels setanta”.
La nova situació va fer que, per a molta gent, els cantautors (com afirmava Javier Krahe) foren percebuts com a artistes “molt avorrits”. Anys després, les reivindicacions de les nacions sense Estat al si de l’Estat espanyol han estat una causa molt significativa en l'aparició d'una nova generació de cantautors i artistes, que canten a les llengües pròpies i les seues arrels. La nova tendència a associar cultura i oci nocturn va arribar per quedar-se i, malgrat l’èxit dels nombrosos cantautors al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears, el públic que assisteix als seus concerts és menor que el que consumeix formats més propers a l’oci nocturn i la festa. Parlem amb tres cantautors i un cantaor sobre com els ha afectat l’arribada de la pandèmia.
Pau Alabajos: els concerts íntims
Pau Alabajos (Torrent, Horta Oest, 1982) és un cantautor valencià, en actiu des de l’any 2003. Per a ell, música, poesia, literatura i compromís polític sempre han anat de la mà. Secretari general del col·lectiu de músics i cantants Ovidi Montllor i regidor per Compromís a Torrent, ha rebut recentment el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi per la seua obra Hotel Fontana. Un mes després de publicar el seu darrer disc Les hores mortes, de títol quasi premonitori, es declarava el confinament a l’Estat espanyol. Venien dies en què, com afirma Alabajos entre rialles “molts van tirar mà del nostre treball durant les seues hores mortes”. Així, “els concerts de presentació del disc es van traslladar a l’streaming, i, durant aquells dies va eixir el videoclip del single del disc, anomenat Vencerem”, conta l'artista.
Mesos després, amb la fi del confinament, la situació era d’incertesa total: “pensàvem que era de justícia que els compromisos adquirits per les institucions es manteniren, però molts d’ells continuen en una espècie de llimbs i encara no tenim les noves dates”, exposa. No obstant això, destaca que hi ha hagut “un treball gegantí per part de moltes institucions, que han volgut contractar cultura de manera modèlica, adaptada a les noves mesures de seguretat”. Aquest treball ha possibilitat que el cantautor torrentí tinga 10 concerts programats al llarg del mes d’octubre. Concerts que s’estan celebrant en nous entorns més allunyats dels centres però, alhora, “més íntims”. Així, indrets com ara Montesa (La Costera), Camprodon (Ripollès) o Palamós (Baix Empordà) són “el reflex d’un nou paradigma cultural centrat en la proximitat”, a què assisteixen “les persones que realment volen anar”, de manera que s’eviten “les aglomeracions massa grans”.
Gemma Humet: la conciliació durant la pandèmia
Gemma Humet (Terrassa, Vallès Occidental, 1988) és una cantautora i pianista catalana. El seu primer disc Si canto enrere va guanyar el premi Enderrock a Millor disc de cançó d’autor l’any 2016. La seua carrera està marcada per la versatilitat i domini de diferents estils i per un compromís polític que va fer-se palès al seu segon projecte, Encara (Satélite K, 2017). La cantautora prepara el llançament del seu tercer treball, Màtria, que veurà la llum el 18 de setembre, i que ella mateix defineix com “dona, mare, casa, terra, refugi”. Per a ella, aquest nou treball és molt especial perquè va passar el confinament amb “dos nens molt petits”, que necessitaven la seua atenció i impedien que trobara temps per treballar. Poc a poc, amb la seua parella van ser capaços de quadrar els horaris, “i el moment en què tot era fosc i no veia el final va esvanir-se”. Així i tot, el colp de realitat va esdevenir dur: “em venia un abril i un maig de molta feina i, de sobte, em vaig veure a zero i sense perspectives”, afirma l’artista.
L’inici de la desescalada, però, va suposar un revulsiu per al projecte musical de Gemma Humet. L’estiu, que va començar sense a penes expectatives va convertir-se en un dels períodes estivals amb més feina dels últims anys per a la cantautora terrassenca. Una situació que, explica, es deu a que “pel moment que vivim, les propostes de petit format dels cantautors han ocupat espais, com ara a les festes majors, que abans ocupaven grups molt més grans i amb molt de poder de convocatòria”. Ara, es pregunta, ningú s’atreveix a vaticinar “quan i en quines circumstàncies tornaran aquest tipus d’espectacles, més multitudinaris”. El que sembla clar, a hores d’ara, és que “els esdeveniments culturals més massius s’hauran de replantejar, així com el concepte que existeix de consum cultural lligat al món de la festa”. Una pregunta queda en l’aire i són pocs els qui s’atreveixen a pronosticar respostes: “què passarà quan arribe el fred i ja no puguen celebrar-se concerts a l’aire lliure?”
Jonatan Penalba: precarietat al camp i als escenaris
Jonatan Penalba (l’Alcúdia, la Ribera Alta, 1991) es defineix com un “llauraor, regaor i cantaor de l’Alcúdia”. Com “és molt complicat viure de la música a hores d’ara”, compagina la seua activitat amb el treball a una cooperativa del seu poble. La seua vida està marcada per unes condicions precàries, tant a la música com al camp, que l’impedeixen dedicar més temps a la seua gran passió: la música d’arrel. Així, afirma, parafrasejant l’artista urbà alacantí Kidd Keo, que “quan a la cooperativa fas pop ja no hi ha stop”. “La temporada del caqui està a tocar, i s’apropen uns mesos molt durs en què pots arribar a fer entre dotze i tretze hores al dia”, relata a EL TEMPS. Es pren la seua situació amb molt d’humor, arribant a afirmar que li diuen que està massa prim i el seu pes esdevé “normal”, perquè no té vacances i no pot parar “ni un segon”.
Amb el seu disc Reversions pràcticament enllestit, la pandèmia el va fer posposar el seu llançament que, finalment, va produir-se en juliol. No obstant això, valora amb cert optimisme el moment que viu actualment: “no estem als nivells de l’any passat, però no em puc queixar dels concerts que hem fet durant juliol, agost i setembre”. Tot i l’optimisme, confessa, no vol “fer-se il·lusions”, ja que “en qualsevol moment tot el que tenim programat pot caure d’un dia per l’altre”. Per a ell, corren temps “de valentia, coneixement i trellat”, i posa d’exemple els seus concerts: “hem fet concerts amb unes 400 persones i no hem tingut cap rebrot. Anime a les institucions a ser valentes, perquè és el moment en què més les necessitem”.
Andreu Valor: qüestionar el model cultural
Andreu Valor va nàixer a Cocentaina (Comtat) l’any 1978, a la vora de la Serra de Mariola. Després de vint-i-cinc concerts es troba en un moment professional molt dolç. En plena gira de presentació del seu nou treball, Insurrecte, rep a EL TEMPS ple d’idees i propostes per canviar el precari i fragmentat paradigma cultural de la cançó valenciana. Per a ell, és necessari un canvi en la concepció existent de la cultura: “la gent concep que la cultura és oci i distracció, i aquests van de la mà de l’oci nocturn”, afirma. Per a ell, aquest concepte de cultura que està relacionat amb l’oci nocturn “ha ajudat a fomentar l’estereotip de la festa i els contagis”. En canvi, “no hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta afirmació”. Tant és així que “la cultura té un component humà que millora l’autoestima de la persona, trenca frustracions i és més necessària que mai en unes circumstàncies com aquestes”.
Així, la cultura, segons aquest cantautor de Cocentaina, no compta amb “una planificació de la cultura, i, si bé hi ha molts agents culturals que estan fent una gran feina, alguns pateixen d’incultura cultural”. Per exemple, aquesta realitat es veu fàcilment perquè “no hi ha consciència dels milers de treballs que depenen, directament o indirecta, del sector cultural”, ni tampoc “una infraestructura periodística i empresarial suficient per garantir treballs de qualitat, vertebrar el País Valencià i connectar-lo amb la resta de territoris del domini lingüístic”. A més a més, existeix, segons Valor, una realitat que dificulta la “culturització cultural del públic”. En la seua opinió, “no pot ser que hi hagen concerts subvencionats que resulten a cost zero als espectadors, perquè després no volen pagar el preu que costa un concert, i això ens fa depenents de l’Administració”. Per tant, conclou, “si poses a preus raonables tots els concerts, la gent s’acostuma a pagar i tot funciona millor”.