Si acceptem els aliments que mengem, vinguts d’arreu del món, com no hem d'acceptar la gent d’ arreu?
Molts dels aliments que consumim, en general, no tenen pas el seu origen en el nostre propi país sinó que, des d’antic, han viatjat fruit del comerç, les guerres, el colonialisme, i fins i tot, l’esclavitud.
Així, productes emblemàtics de l’anomenada dieta mediterrània, com ara el blat, l’olivera o la vinya, ni tan sols tenen el seu origen a la Mediterrània occidental. I d’altres, que hi estan incorporats d’una forma fonamental -com els tomàquets o els pebrots-, han vingut d’Amèrica. Verdures com l’albergínia -o la canya de sucre-, varen venir de l’Índia, i fruites com ara el préssec, l’albercoc o la taronja foren aportats pels àrabs -o també els romans-, si bé procedents de la Xina o d’ Àsia.
Aquest mateix camí s’ha fet en direcció a altres continents, i així productes d’Europa, d’Àsia i d’Àfrica varen ser portats a Amèrica pels europeus, que també els han aportat -juntament amb els d’ Europa a Austràlia o Nova Zelanda.
I aquest procés encara continua, a vegades a través de camins tortuosos: així, el kiwi, originari de la Xina, ens ha arribat a través de Nova Zelanda, i alguns fruits tropicals que ens vénen d’Amèrica tenen el seu origen a Àsia, l’Índia o Àfrica.
A continuació us proposem una llista d’ingredients diversos amb menció del seu origen i, si s’ escau, data aproximada (o coneguda) de difusió i camins o recorregut.
Hi ha pobles –com els portuguesos- que tenen una importància cabdal en la difusió de molts d’ aquests aliments, que han difós arreu, d’Àfrica a Àsia, passant per Amèrica.
Actualment, degut a la globalització, a la nostra taula hi podem trobar aliments procedents, literalment, dels cinc continents. Això pot tenir aspectes positius -la variació de la nostra alimentació- però també negatius. És evident que l’impacte ecològic per al planeta de molts d’aquests aliments -entre ells la soja i l’alvocat- és altament nociu.
En un simple supermercat -dels que anem cada setmana i fins i tot cada dia- hi podem trobar peix de l’àrtic, del Pacífic, de l’Atlàntic llunyà, de la Xina a l’Índia, passant per Amèrica. La carn pot ser dels Estats Units, de l’Argentina o de Nova Zelanda, a part de destins més pròxims, com ara Espanya, Galícia o França.
Les fruites poden venir també de Nova Zelanda, de Xile o l’Argentina, de la Xina o d’Àfrica -fins i tot les taronges que es venen a Mercadona.
Quan mengem a la regió de Girona les apreciades mongetes o fesols de Santa Pau, aquestes solen ser dels Estats Units. La soja sol venir de l’ Argentina, i així amb tot.
També és cert que molts d’aquests aliments, sovint de procedències llunyanes, ja es cultiven aquí, on s’han adaptat molt bé, i fins i tot pensem que són originaris, per exemple, de la Mediterrània. Alguns ja fa uns dos mil anys que van arribar, ja que romans i àrabs foren uns grans difusors d’ aliments.
L’albercoc, que es cultiva entre nosaltres i a tot Europa, fins a Hongria, i també a Turquia i Àsia, ve del Nord de Xina,Índia i Pèrsia.
Qui diria que la popular albergínia ve de l’Índia, passant per Pèrsia i els àrabs?.El seu nom ho pregona.
L’ all, que ens sembla consubstancial a la Mediterrània i a tot Europa, vé de l’Extrem Orient, Àsia Occidental i l’antic Egipte, on ja era cultivat. La Bíblia en parla a bastament.
Un producte tan emblemàticament mediterrani com l’ametlla -que es cultiva als Països Catalans, a Grècia i Turquia i ara també a Califòrnia- ve de l’Orient Pròxim.
Un producte estrella de la cuina catalana, la francesa i l’europea en general com l’ànec mut ve d’Amèrica, mentre que l’ ànec tradicional o xerraire venia de l’antic Egipte. L’ ànec es pot adobar amb anís, però aquesta planta -matafaluga, tan present a les receptes dolces tradicionals- ve de Orient Pròxim.
L’api, insubstituïble a les escudelles i sopes, així com a les amanides i en el sofregit italià, ve d’Àsia.
Què diríem de l’ arròs, un aliment que els valencians mengen cada dia, i els catalans almenys un cop per setmanada, que es va originar a l'Índia, a la Xina, i al Japó? L’avellana de Reus o de la Selva, del Piemont o de Turquia, ve d’ aquesta darrera zona. El nostre pa de cada dia, que es fa amb blat, rendeix culte al Pròxim Orient, d’on procedeix.
Bledes, borratges, etc. procedeixen també del Pròxim Orient o Grècia.
El bròquil o bròquil és italià, així com moltes de les amanides i enciams que consumim - Treviso, full de roure, lollo rossso, etc. En canvi, al rúcola -malgrat el nom italià que li solen donar els cuiners- o ruca és autòctona, i en els nostres llibres medievals apareix en nombroses receptes, com ara salses.
El cafè, una e les begudes més consumides al món procedeix d’Etiòpia. Els Àrabs i els turcs el varen difondre.
El caqui ve de l’Extrem Orient, i particularment del Japó, on és una de les fruites més estimades.
Tot i que tenim carbasses autòctones que ja apareixen en els nostres receptaris medievals, moltes de les que utilitzem venen d’Amèrica
Una dita fa que “la cuina catalana sempre comença amb una ceba”, cosa que podríem aplicar a d’ altres cuines: doncs bé, aquesta liliàcia ve de l’antic Egipte i Àsia. La ceba és citada a la Bíblia com un dels aliments que els jueus errants pel desert cobegen.
Els cigrons, tan emprats pels valencians, sobretot en algunes olles i arrossos, venen d’Àfrica, el Mediterrani oriental i Palestina.
Cireres i codonys també tenen un origen llunyà, asiàtic: la Xina, Pèrsia, el Caucas...
Cogombres i alficossos, segons sembla ja es cultivaven a l’ antiga Mesopotàmia, i els àrabs els varen difondre.