Marisol mai no existí, ho diu Pepa Flores i és suficient. Un dia, allà pels anys cinquanta, un espavilat de nom Manuel José Goyanes, empresari del cinema si en voleu més senyes, la descobrí com a talent quan ballava en un grup folklòric d'infants. L'industrial es fregà les mans; era cosa fàcil. Es tractava de traure una xiqueta de la mísera subsistència del corral on vivia amb els seus pares. Una oportunitat per a matar la fam que vencé la resistència a negar-s'hi. L'estupidesa feixista acabava de crear una «estrella» que, juntament amb les altres dues, el Cordobés i el Real Madrid, omplien els delers del dictador. Anys després, una altra estupidesa, aquesta democràtica, es mostra incomprensible davant el puny alçat de Pepa Flores. És així com Cambio-16 li dedica una editorial i Maruja Torres, famosa columnista, ironitza sobre «el pufo de Marisol». Ni és possible ni es pot comprendre quel'ex-xiqueta-símbol puga pensar i decidir per ella mateixa. Perquè ella, Pepa Flores, pensa en veu alta i opina lliurement sobre tot allò que Marisol tenia prohibit. La xiqueta s'ha fet gran. Parla de la revolució cubana i de Fidel Castro, de les nacionalitats oprimides, de la seua estada a Altea, del seu treball, o de la tasca política que ara duu a terme amb els seus companys de partit. La seua gent, com a ella li agrada de dir. Ho fa amb il·lusió: «Es una tasca sacrificada, però és urgent», em diu en la conversa prèvia a l'entrevista. Es podrà estar d'acord o no amb les seues opinions, això és una altra història. Però, ara i ací, ningú no té la compromís polític que ella lliurement ha elegit. Sembla, escoltant- la, que no hi ha persona més lliure al món. Pepa Flores pensa i sap parlar. Marisol mai no existí. Miracle, Maruja.
-Acabes de rodar Mariana Pineda per a la TVE, l quins projectes més immediats tens?
-Sí, efectivament, acabe de rodar Mariana Pineda, però també vull aclarir-te una cosa, i és la informació que s'ha donat sobre el tema. Mariana Pineda era una versió sobre l'obra de García Lorca i de cap manera no correspon a això, sinó que s'ha fet el procés a Mariana Pineda amb els documents que se n'han pogut obtenir. Un procés que la dugué a la mort a l'edat de 27 anys. Pel que fa als projectes, ara mateix no en tinc cap, treballe quan hi ha alguna cosa que m'interessa, i això em sol ocórrer de tant en tant, no massa sovint.
-Vols dir que refuses treballs si no t'agraden?
-Jo no refuse res, el que passa és que tinc unes altres activitats. La meua família, per exemple, que és nombrosa; tinc tres filles que s'han d'encaminar. Després he de fer la meua pròpia activitat política. Cantar i anar a unes altres parts. Fet i fet, mantenir un contacte amb la gent. M'agrada estar allà on hi ha la necessitat.
-És aquest el tipus de vida que fas quan no treballes?
-És clar, perquè la meua vida no se centra només en la meua família. Vaig a la perifèria de Madrid: Vallecas, Leganés a actuar amb altres companys per a la gent que no té pos-sibilitats de veure't en locals on es paga
una entrada alta.
-Pepa, en un moment on hi ha una crisi evident de la parella, sembla que tu i Antonio heu trobat l'equilibri perfecte.
-Antonio i jo tenim una base molt clara que no és l'enamorament, sinó la ideologia. Jo crec que això és fonamental per a mantenir-se units; i les filles. D'una altra banda, ens estimem moltíssim, i, per tant, ho tenim clar. Però la base és que estem en la mateixa lluita. Potser algun dia es trencarà aquesta convivència, però Antonio i jo sempre ens trobaríem en el punt del compromís que hem adquirit amb la classe treballadora. Això mai no es trencarà. Som uns companys que tenim una gran sort de sentir-nos units en la mateixa lluita.
-Enyores Altea?
-Sí, sí, ja ho crec, a Madrid no em trobe a gust. La veritat es que ja no estic a gust quasi en cap lloc. Allà on vaig em coneixen. Per a mi, viure tranquil·la és estar en un lloc on no em coneguen, que ningú no sàpia qui sóc. Encara que no vulgues, la gent, la condiciona tenir un comportament amb tu que no pots evitar. El temps que vaig passar a Altea van ser uns anys molt bonics i importants de la meua vida, que em permeteren prendre contacte amb la realitat.
-En la teua estada a Altea participares en la realitat nacional i social del País Valencià...
-Hi visquérem cinc anys, dia a dia. No sols hi anàrem a estiuejar, coneguérem els problemes reals d'aquella part del País Valencià.
-Quin tipus d'activitat feies?
-Doncs, mira, un poc de guerrilla urbana; és a dir, la mena de coses que fa una associació de veïns. Les dones, d'alguna manera, havíem de començar així. Allí els problemes eren diferents als de la meua terra, Andalusia. Recorde que a la part baixa del poble els carrers no eren enllumenats, cosa fastigosa per a xicones treballadores de catorze o quinze anys, que havien de pujar a la part de dalt; ho feien astorades. Una veïna dé la part de dalt se'n va fer portaveu davant meu, per arreplegar signatures i dur-les a l'Ajuntament. D'acord, vaig dir, però a l'hora de demanar el DNI per a les signatures ningú no volia identificar-se. Eren activitats primàries, però molt reals. Una de les lluites més importants que dugiuérem a terme a Altea va ser el tema de l'autopista. Fou una cosa terrible, allò de les expropiacions de camps a la gent. El poble, en aquest problema, tingué una gran participació.
-Vas donar pertinences teues al PSAN?
-Home, això és una pregunta que no m'agrada. Jo he estat i sóc simpatitzant del PSAN. La gent d'aquest partit és molt valenta. El meu només era un problema de donar o no. No té massa importància.
-Tu creus que a Madrid s'entén el problema de les nacionalitats?
-Jo crec que a Madrid només s'entén el problema de Madrid i la seua regió. Els problemes nacionals són comprensibles per als qui els pateixen. Es difícil des de la distància comprendre els problemes de la teua terra i de la meua.
-Com a militant comunista que ets, icom veus la situació social a l'Estat espanyol?
-Jo la veig com sempre. Per a mi, res no ha canviat. Es continua prenent el pèl a la gent descaradament, donant una visió de llibertat que no funciona. Abans, quan el franquisme, deies que eres comunista i t'empresonaven. Ara, et permeten dir-te comunista, però no te'n deixen exercir. Aquesta és una llibertat molt relativa, cap a fora.
-Pepa, l'anunci que feies a la televisió, tel retiraren per la teua actitud política?
-Jo no tinc, de manera oficial, una comunicació al respecte de la casa comercial. Em vaig assabentar del fet per una revista que es publica ací, a Madrid. Sembla que la marca Johnson-Johnson, multinacional a la qual pertany el xampú que anunciava, retirà l'espot per les meues afinitats comunistes. Una baboiada, ja que no sóc comunista de l'any passat. Podien haver-se informat abans de contractar-me. Ací, segons ells, vingueren preguntant per Pepa Flores, no per Marisol.
-No és una contradicció...
-No, no. No és cap contradicció. M'ho preguntes per això de la multinacional, no?
-Sí.
-Et diré una cosa, jo visc en una societat capitalista que m'obliga a unes necessitats. Tots els treballs es poden fer amb tota la dignitat del món. Per aquell anunci, ni m'he venut a ningú ni, no cal dir-ho, he traït els meus ideals. Ho he fet com un treball seriós en què, tot i que m'han pagat un ou, ells trauen infinitament més diners.
-Si t'oferien un anunci molt banal, l'acceptaries?
-Ni pensar-ho. He refusat cada cosa...
-A quin model de societat aspires?
-A una societat com la cubana. És clar que jo et parle d'allò que conec.
-Creus que una societat com la cubana es trasplantable ací?
-Home, això és complicat, no? Els problemes de Cuba, Nicaragua, d'alguna manera són diferents. Els cubans són un poble feliç, i el seu líder, Fidel Castro, és un gran revolucionari.
-Per què creus que Cambio-16 i columnistes com Maruja Torres critiquen la teua actitud política?
-Perquè no m'he quedat a la meitat, que és el que són ells: «demòcrates». Per a mi només hi ha dues postures: o estàs a favor de la classe treballadora, o en contra. Jo estic a favor. Els enemics estan molt clars.
-Vos sou els treballadors de l'espectacle i el cinema treballadors de luxe?
-Mira, jo, d'economia, n'entenc poc, però al cinema es mou tal gran quantitat de diners, que allò que et paguen és una misèria d'acord amb els guanys. He acabat de rodar Mariana Pineda, i t'assegure que he hagut de fer treballs que no es poden pagar amb tot l'or del món. Estic tota la vida treballant al cinema i no he fet una puta pela. I tu dius que és un treball de luxe...!
-Però, respecte a d'altres treballadors...
-Home, sí, sempre hi ha qui està més fotut. Realment, sóc un ésser privilegiat dins d'aquesta societat. Amb tot, he passat moltes dificultats en la vida.
-Fins a quin punt Marisol mediatitza, encara, la vida de Pepa Flores?
-De cap manera. Sempre he tingut clar que era Pepa Flores. Marisol era com una mena d'aparador que donava a l'exterior que mai no es correspongué amb la realitat. Em crearen la imatge de xiqueta alegre, de missa diària i de compartir les festes amb les nétes de Franco. Però jo vaig tenir cura que allò no afectàs la meua personalitat.
-Si ara et creuaves amb una néta de Franco, la saludaries?
-Jo sóc molt educada. Però d'això a altres coses...
-Quina és la reacció de la gent quan et veu ara pel carrer, i quina era la d'abans?
-Ara mateix em donen unes satisfaccions que mai no havia rebut abans, quan em coneixien per Marisol. L'altre dia, en la manifestació contra l'OTAN —on, per cert, n'érem molts més dels que han dit—, un home major s'acostà a mi i em digué:
«Pepa, abans les meues filles estimaven molt Marisol, però ara ets una més de la família, ets dels nostres.» Són satisfaccions a un altre nivell, que no tenen preu. T'ajuden a seguir en la lluita.
-La Pepa Flores actual és un retrobament amb els seus orígens?
-Mai no vaig perdre els meus orígens. La meua actitud d'ara no va nàixer d'imprevist. Això es porta a la sang. Després ho organitzes.